Vaig néixer i viure a la casa dels meus avis materns. L’avi matern, el meu padrí, va morir als 84 anys, a conseqüència d’una fractura de fèmur, el setembre de 1976. En aquell moment jo tenia 33 anys. L’àvia materna -la iaia Teresina-, va morir als 92 anys, de velleta, l’any 1984 quan jo ja tenia 42 anys.
Ells em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure i a afinar la relació íntima, la deliberació i la solidaritat.
Les dificultats econòmiques, per molts motius d’aquells anys durs, feia que quan els joves es casaven continuessin vivint a casa dels pares d’un dels cònjuges. Es compraven l’habitació i així s’estalviaven un lloguer i les despeses de la llar. Els fills que arribaven fruit del matrimoni es trobaven vivint amb els pares i els avis. Un gran bé per a aquests fills que van gaudir de la convivència amb els avis durant tota la seva infantesa, amb tot el que això representa; ens férem grans convivint amb els avis sota un mateix sostre.
De tots tres avis vaig adquirir moltes virtuts i coneixements, sense adonar-me’n, només pel fet de conviure amb ells dia a dia, observant els seus costums i el seu caràcter. I també la dedicació al treball, a la família i als amics, i l’esperit de lluita en aquell temps per buscar el millor per a la seva família.
Tinc un record llunyà de la meva àvia fent sabó a la cuina de casa. El meu avi arribava amb aliments quan venia de pobles de la muntanya (Conesa, Pira, Mont-ral…) on hi havia anat per comprar boscos pel negoci que tenia de la serradora. Després, en una taula de la cuina que era una pastera, feien pa. Jo tenia tres o quatre anys.
Durant tots els anys que vaig viure en aquesta casa, a la taula, tant per dinar com per sopar, sempre érem sis de família, i sempre asseguts en el mateix lloc. Es dinava quasi sempre a la mateixa hora, a les 2, perquè a les 3 de la tarda jo entrava al col·legi, igual que la meva germana, i el padrí anava a treballar. Sopar a les 9 i en el mateix lloc. Sempre esperàvem ser-hi tots.
Aquests àpats eren el moment de conversa i d’explicar-se coses. Eren moltes ensenyances que arribaven a la meva ment d’infant i les anava arxivant. Des d’anècdotes d’anys passats, passant per vivències bones i no tant bones, experiències de la vida i el treball, mancances viscudes, sacrificis i carències. Tot quedava gravat al meu cap, amb les imatges que la imaginació d’infant donava forma. Teníem la sort de què encara no havia arribat la TV, i que després va deixar en silenci tantes veus i va trencar tanta comunicació dins les famílies.
En aquella taula de sis de família va arribar un dia -l’endemà del Pilar de 1960-, en què jo vaig ser el primer a deixar una cadira buida. Vaig marxar a estudiar a Barcelona. Durant els primers anys a la ciutat Comtal vaig trobar a faltar molt aquelles hores de dinar i sopar amb la companyia de tota la família. La meva padrina, l’àvia Àgueda, havia mort el segon dia d’aquell any.
Ningú va pensar que ja s’havia acabat una etapa molt important de la vida i que no tornaria mai més. Havent finalitzat els estudis vaig començar a treballar a l’Hospital Clínic. Em vaig casar i viure a Barcelona. Els meus avis, dels que havia rebut tant, ja eren vellets. Amb els anys que vaig conviure amb ells m’havien donat molt més del que jo els podria correspondre.
Recordo al meu avi jovial, amb un caràcter alegre, encuriosit per totes les coses i sempre interessant quan parlava de qualsevol d’elles, fins i tot amb mi. Em va demostrar que l’amistat no tenia fronteres d’edat, o que es poden traspassar. Crec que m’influí molt en el caràcter. Va ensenyar-me que tant l’èxit com el fracàs socials no són més que impostures que no cal prendre’s gaire seriosament. I em sembla que ell, estant jubilat, també em va saber fixar l’horitzó de l’interès per la professió de bioquímic d’hospital més enllà d’un ofici. Estic segur que m’obrí la porta a la reflexió sobre el maneig dels valors en les decisions que prenem.
El meu avi matern era molt aficionat a la sarsuela i, per ell, vaig començar a escoltar fragments de “Don Gil de Alcalá”, “Bohèmies”, “Doña Francisquita”… Recordo que s’emocionava molt quan escoltava els cors d’aquesta sarsuela i que això era motiu perquè expliqués anècdotes de la seva joventut.
Tot i que només tenien els estudis més elementals d’aquella època, i escrivien amb dificultat, llegien molt correctament i tenien prou sensibilitat per apreciar una bona obra teatral, jutjar la seva interpretació, gaudir de bones sarsueles, escoltar música i passar una bona estona veient pel·lícules amb grans actors. Admiraven artistes com ara Alejandro Ulloa, Enric Borràs, Emili Vendrell, Marcos Redondo o María Espinalt.
En les jornades més festives, quan tot just jo començava a caminar, el meu avi em portava de la mà per aquell entranyable carrer de la Cort cap a la Plaça del Blat, a veure els meus primers castells, explicar-me el que representava i començar a estimar-los com totes aquelles coses tant nostres de Valls. Altres diumenges al mig dia em prenia a fer el vermut al bar Orient (era a la cantonada del Pati) amb els seus amics. Recordo que menjava unes patates fregides i alguna oliva sense pinyol, tot un luxe i un privilegi que em feia sentir molt feliç. Després, amb alguns anys més, em prenia cap a la jornada castellera del Vendrell, en tren i amb la carmanyola, junt amb els seus amics, el Pep del Fèlix, el Lluís de l’Hort dels Alls, o l’Octavi de la llibreria Roca, amb els qui em sentia com un rei.
Quan arribava Nadal el meu pare feia el pessebre amb muntanyes de guix que acoloria amb pols de pintura comprada a la drogueria Roca, així hi donava aquells tons ocres i verds de les muntanyes llunyanes. I quan jo ja pensava que el pessebre estava acabat i era preciós, un diumenge, a prop de Nadal, em despertava una olor de natura fresca, d’arboç i herba verda; havia arribat el meu avi, que de ben matí havia anat pels torrents i camps propers a Valls, i tornava carregat de branques d’arbusts, molsa i arboç, que amb la seva frescor i aroma anunciava per tota la casa que ja havia arribat Nadal. Posava un marc verd intens al pessebre i tota la casa s’impregnava d’aquella olor que tant ens anunciava i ara ens fa recordar l’època nadalenca de la nostra infància.
Amb aquests anys al costat dels avis, vaig aprendre a conèixer el meu poble, la seva gent i a estimar totes les nostres coses; tota la riquesa que tenim al voltant i que no sabem apreciar.
Quan estàvem malalts els teníem sempre al costat. Ens feien aquelles cures naturals que tant he apreciat i en les quals sempre he cregut, i les he practicat i recomanat. Per moltes circumstàncies són molt millors que els medicaments. Em venen al cap la sopa de farigola o els baus d’eucaliptus, tant eficaç per a la congestió nasal i les orelles.
Sempre em va impressionar molt la capacitat de treball dels meus avis. La meva àvia paterna, que va quedar-se vídua molt jove, es va posar al capdavant de la indústria d’insecticides amb molta força i geni.
M’impressionava l’hora matinera en què el meu avi anava a obrir el magatzem de la serradora, molt abans que arribessin els treballadors. I, en època de restriccions elèctriques, treballaven de nit per aprofitar les hores que donaven d’electricitat.
Em va quedar molt clara la idea, o el fet, de què per triomfar professionalment s’ha de matinar, i si tens una responsabilitat davant d’altres treballadors sempre has de donar exemple, començant per ser el primer d’arribar a la feina. És un gran exemple i ensenyament que vaig recollir dels meus avis. A la família els avis són el tronc de l’arbre que reuneix totes les branques. Quan els avis desapareixen es desconnecten moltes relacions entre els membres de la família.
