El govern municipal de l’alcalde Fàbregues va tenir l’encert de portar a Valls definitivament l’any 1945, el Col·legi del P. Claret. I no solament el col·legi, sinó que, dos anys després també vindria el seminari de claretians. La vinguda del Seminari Claretià a un Valls, que no arribava als 12.000 habitants, li va donar molta vida cultural i intel·lectual, i també religiosa. Els seminaristes s’integraren molt a la vida ciutadana; participaven i col·laboraven en les activitats adients a la seva condició, i van formar una Schola Cantòrum: impartien conferències i visitaven la nostra ciutat destacats personatges de la Comunitat. Quan, a principis dels anys seixanta, van marxar de Valls deixaren un vuit molt difícil d’omplir.
Una mostra d’aquesta activitat, que incidí en el patrimoni cultural de la nostra ciutat, va ser un llibre publicat el 1952 per Pau Mercadé Queralt on demostrava que l’origen del pintor Jaume Huguet era Valls. En el treball, examen d’irrefutables documents probatoris, hi va intervenir de manera decisiva el Pare Jaume Rosich del seminari Claretià de Valls.
El 2 d’octubre de 1945 començaren les classes al Col·legi del Pare Claret, pels P.P. del Cor de Maria, a l’edifici de la plaça del Carme (antiga Escola del Treball). Posteriorment, el 2 d’agost de 1947 arriba, per establir-se al seu Convent-Noviciat i Col·legi, la Comunitat de Missioners fills de l’Immaculat Cor de Maria; són 60 estudiants de Teologia i els pares necessaris pel Col·legi intern i extern.
Entre aquests estudiants s’hi trobava un molt jove Pere Mª Casaldàliga (Balsareny, 1928), que participà plenament a l’activitat cultural de Valls, en el vessant literari. Company seu del Teologat ho era el Pare Canals, amb el que sempre continuà mantenint una assídua comunicació. Per a això el Pare Canals era la persona més adient per parlar del paral·lelisme entre el Pare Claret i el Pare Casaldàliga, en una conferència a l’IEV fa uns anys. Una exposició plena de reflexions, desgranades amb amenitat i amb el rigor necessari quan parlava de la convicció i de la integritat exemplar amb la que ha viscut aquest seguidor de l’Evangeli de la pobresa.
En aquesta conferència vàrem saber que Pere Casaldàliga va ser professor de literatura del Pare Casal. Tenim moltes mostres d’aquesta activitat literària en la seva estada al seminari de Valls: el gener de 1950 imparteix una conferència al Teatre Principal amb el títol De portes endins som així, referint-se a la vida dels que es preparaven per a missioners, en els Jocs Florals de 1951 va obtenir el primer accèssit a la Viola, que va guanyar el poeta Josep Mª de Sagarra, i aquest mateix any estrenava el drama Estampes de la Passió que es representava, juntament amb La Covardia de Pons Pilat, al Teatre Principal.
Amb un petit grup d’estudiants del seminari de Valls va ser ordenat sacerdot a Barcelona, l’any 1952, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional.
Després d’una estada a Sabadell, Barcelona i Madrid, passa a Guinea. És quan els claretians li proposen fundar una missió en el Mato Grosso, enmig de l’Amazònica. És 1968. Estem en plena ebullició dels moviments revolucionaris a Llatinoamèrica i en l’etapa més violenta de la dictadura militar al Brasil. També el món eclesial està marcat per l’obertura del Concili Vaticà II i per l’eclosió de la Teologia de l’Alliberament. S’integra plenament identificat amb els que allí pateixen el trencament social tan habitual als països llatinoamericans. Independent i deslligat de tot afecte terrenal, aplica rigorosament i estrictament l’Evangeli al servei del necessitat, tant pel que fa a la vida espiritual com material, oferint ajuda sanitària, educativa… Definitivament Casaldàliga es situa a la banda dels més febles: les comunitats indígenes i els moviments camperols que defensen la propietat de les seves terres explotades per latifundistes. Ho fa creant comunitats i fomentant la formació de la gent perquè siguin ells mateixos els que defensin els seus drets. Crear una parròquia o formar un grup de catequistes és per a Casaldàliga una missió apostòlica inseparable de la missió social i comunitària.
El seu estilet és la veritat per a enfrontar-se a tanta manipulació. Manipulació per part de tots, tant dels governs que hi veuen un perill de revolta social com dels que el consideren de la seva corda i intenten utilitzar-lo pel seu propi benefici.
Per acabar, afegirem que la Generalitat va ser oportunista concedint-li el Premi Internacional Catalunya. Possiblement perquè físicament es trobava molt lluny; segurament si hagués estat en el nostre entorn l’haurien intentat aïllar i emmudir. Casaldàliga, amb la seva inquebrantable fidelitat a la veritat, incomodava tant als governants com als que aspiren a governar. Sempre tenia molt clar quin era el seu objectiu, i no s’havia mogut ni desviat un instant de la seva línia. Això li comportà sacrificis, renúncies, veure com es distorsionava la seva imatge i personalitat, però també la felicitat de trobar, des de feia molts anys, el cel d’una consciència neta i tranquil·la.
Descansi en una Pau ben merescuda, que no serà la mateixa que tindran molts altres.
Roman Galimany
Valls 2019
