De Heiligenstad al Concert de l’Emperador
Roman Galimany i Solé
Institut d’Estudis Vallencs
Maig 2009
Avui el nostre protagonista es un il·lustre personatge que, suportant greus mancances de salut i amb precària qualitat de vida, convertí el seu sofriment en unes pàgines d’art que avui nosaltres gaudim, ens entendreixen, i ens alleugeren en moments de neguit.
Sthendal definí la malaltia com inventor de sensacions inèdites.
El doctor Leopoldo Cortejoso, en el seu llibre Tuberculosis cèlebres, fa un estudi sobre la influència de la tuberculosi sobre els mags de la creació artística. Aporta la dada curiosa que no hi va haver cap escultor reconegut que patís tuberculosi, mentre que molts altres músics i literats patien aquesta malaltia
En molts casos, la relació malaltia/geni es mostra clara i rotunda. Quint va escriure a propòsit de Proust: És la malaltia la que ha orientat així la seva vida determinant la vocació d’aquest home.
Las fronteres no estan prou definides i persisteix el dubte de lo que hauria passat “sense” produir-se la ruptura psíquica o corporal….
Les dades històriques recollides a la bibliografia de què disposem sobre aquest tema són innombrables, igual que les especulacions, i he de confessar que aquest és un debat apassionant. És vàlid o no afirmar que l’home és el que d’ell fan les malalties, i que aquesta afirmació és aplicable, més que a ningú, a l’home geni?
L’informació l’hem obtingut mitjançant:
- 1 Bibliografia epistolar dels protagonistes i del seu entorn d’amistats, molt àmplia, que descriu totes les malalties
- 2 Informes mèdics i dels tractaments i teràpies.
- 3 Informes anatomopatològics.
Amb tot això s’ha pogut reconstruir una molt completa història clínica.
Amb els actuals coneixements mèdics i, aplicats a tota la informació recollida, es pot assolir un diagnòstic des del punt de vista actual de la medicina.
Peter Txaikovski, en una carta autògrafa, explica que mentre componia la Simfonia Patètica va patir una greu angoixa, i un espant indefinible, i moltes altres coses que només les sap el diable. Estava afectat per una gran depressió.
En escoltar aquesta simfonia, especialment el primer i l’últim moviment es detecta aquest patiment. Pocs dies després de la seva estrena moria víctima d’una greu depressió.
Un altre personatge influït per la seva malaltia va ser l’escriptor Jorge Luis Borges. Afectat d’una ceguesa total d’un ull, parcial de l’altre podia desxifrar alguns colors. Va perdre la vista de lector i d’escriptor.
Va pensar: he perdut el món visible però ara vaig a recuperar un altre, el món dels meus avantpassats grans, aquelles tribus, aquells homes que van travessar a rem els tempestuosos mars del Nord i que des de Dinamarca, des d’Alemanya i des dels Països Baixos van conquistar Anglaterra; que es diu Anglaterra per ells, ja que “England”, terra de anglos, abans es deia “terra dels britanos”, que eren celtes.
I afirma: Així va començar l’estudi del anglosaxó, al qual em va portar la ceguesa.
Unes esplèndides pàgines de José Luis Borges per entendre com es pot revaloritzar l’esperit i reconduir l’activitat artística davant l’infortuni.
La primera època professional de Beethoven es caracteritza com per un extraordinari concertista de piano, per la seva sensibilitat, bona tècnica i les variacions i improvisacions que feia de les obres que interpretava. Els nobles se’l disputaven perquè fos el músic de cambra. Componia poc i ho feia amb l’estil dels seus predecessors, Haydn, Mozart, Salieri, etc. La seva condició econòmica era molt saludable ja que tota la seva família vivia gràcies als seus guanys de concertista i professor de música.
Beethoven va patir una història mèdica molt complicada: asmàtic des dels cinc anys; verola amb les conseqüents senyals facials. Ja més adult va patir sempre forts dolors abdominals recurrents. Als 28 anys (1879) comença a queixar-se de uns indicis de sordesa.
La sordesa es fa molt evident, després d’una primera aparició suau i fluctuant (l’oïda esquerre abans que el dret) que es va associar amb el brunzit i amb una malaltia febril. Això li produeix més dificultats per actuar com a pianista. Amb l’inevitable final de la carrera com a pianista es dedica plenament a la composició. Amb això intensifica la seva activitat com a compositor. Reflectint la seva mala salut i el seu deteriorament en l’estil musical que impregna en les seves obres, i que trencaria radicalment amb el dels primers anys.
Canvia l’estil i crea un nou univers musical. En aquest punt cal fer una reflexió:
Si Beethoven, que vivia plàcidament com extraordinari concertista i component poc, amb l’estil musical dels seus predecessors i contemporanis, no hagués patit una sordesa tan limitant, hauria estat el genial compositor que coneixem actualment? ¿Hauria arribat a compondre tota l’obra que va crear? Tindrem ocasió d’entrar en aquest dilema.
S’intensifiquen els dolors abdominals, alternant diarrees amb restrenyiment, amb la conseqüent deshidratació, abatiment, anorèxia i un còlic abdominal tan sever i que apagava aquest dolor incrementant la presa d’alcohol.
Coincideix la seva incapacitat total de l’oïda amb la seva més frenètica activitat creativa, amb la consolidació de la seva profunda personalitat musical. És en aquesta època quan, completament sord, escriu entre altres obres la Novena Simfonia, la Missa Solemnis. Aquesta música, que ens ha impressionat a tants milions de persones, emanava de la ment d’aquest home que mai va poder escoltar.
Les tres èpoques de Beethoven:
1 La primera època correspon als seus anys de gran concertista i escriu les seves primeres obres, amb estil heretat. És l’època menys productiva. Té una vida molt acomodada.
2 En la segona època apareixen els primers símptomes de sordesa, deixa de ser concertista i entra de ple en la seva activitat creativa. Crisi aguda en el seu estat depressiu a causa de la sordesa, amb intent de suïcidi. Canvi radical d’estil reflectint en les seves obres els seus greus problemes de salut.
3 En l’ultima època viu en un estat de monòton tumult, relacions amb moltes desavinences; alhora que amb la música progressa més i més; sempre enamorat d’alguna dona, i alhora menyspreat, i que mai es va casar. S’abandona grollerament, beu molts ponches i vi hongarès. Passeja sense barret, un vell abric, i amb un aspecte molt encrespat.
Efectes de la sordesa.
1 D’aquesta primera època només tenim la Primera Simfonia i pràcticament la Segona, que la conclou el 1802.
A partir dels 32 anys es dedica de ple a la composició.
2 Durant la primavera i estiu de 1802 el seu metge l’envia a Heiligenstadt, un poble al costat de Viena, creient que la pau rural podria beneficiar el problema de l’oïda. Aquí va conèixer l’amor a la natura i el camp i, en les primeres setmanes, semblava que recuperaria l’esperança i l’optimisme. Quan va comprovar que, passat aquest temps, no millorava de la seva sordesa va entrar en una desesperació i una forta depressió. En iniciar la tardor, es va sentir tan feble física i mentalment que va creure que no superaria el proper hivern. Per això va escriure el testament. És un document molt commovedor que evidencia el seu estat d’ànim, igual que la música que va escriure en aquesta època. Un exemple de la seva creativitat, afectada notòriament per la seva situació anímica i física, és la Sonata Apassionata.
A partir dels 44 anys completament sord, només es pot comunicar per escrit.
Aparició de la sordesa.
Després de la seva estada a Heiligenstad, va viure una època molt agitada, de desesperació i de depressió, amb intent de suïcidi. Durant aquest període va escriure la Sonata Apassionata, que evidencia plenament la seva situació psíquica i anímica. Alguns concertistes han estat reticents a interpretar aquesta sonata, que no l’han inclòs en el seu repertori. Trasllueix correctament la situació límit en què es troba l’esperit del compositor.
Qui hagi tingut ocasió d’escoltar-la hi haurà observat els constants canvis bruscos en els temes, la repetició d’un fraseig que intranquil·litza, per mostrar que s’ha entrat en un bucle sense possibilitat de sortida. La paraula exacta seria desesperació. Beethoven la considerà la seva sonata més gran, i ratifica la seva personalitat musical: El Titán en lluita amb el Destí.
¿Va morir jove Beethoven?
Si comparem amb altres músics contemporanis.
Beethoven es va iniciar com a compositor molt tard (32 anys). Altres a aquesta edat (Mozart o Schubert) ja havien conclòs la seva obra completa
Concert núm. 5 L’Emperador
Temps foscos per la Viena de 1809. L’exèrcit de Napoleó marxava sobre la ciutat. Viena esperava l’assetgi anunciat i els nobles, entre els que figuraven moles amics i protectors de Beetnoven., buscaren refugi en les seves cases del camp. A través dels escrits de B. en els seus quaderns de conversació observem que tenia una tensió preocupant respecte el futur polític del país; i també el sentiment patriòtic apareix en les composicions amb fons militar i també s’observen en algunes pàgines simfòniques. L’escena la domina Napoleó un personatge engorrós pel que sempre havia tingut una reacció contradictòria.
Tot i això i aquestes inquietuds, 1809 es un any afortunat des del angle creador ja que en aquest any es van crear moltes obres extraordinàries: la sexta simfonia, el quartet Op. 74 i, sobre tot, la fantasia Op. 80, que cronològicament es superposa a la del Concert de l’Emperador.
La situació personal de B. no era problemàtica en quan al seu entorn: situació material decorosa i estable (gràcies a la generosa intervenció del arxiduc Rodolf), tenia bastant èxit, i la producció musical era feliç i abundant.
El Op. 73, cinquè i últim concert per piano, veu la llum en ple 1809 (la pau a Viena s’ha firmat i te una treva psicològica) i està destinat a representar l’obra símbol d’aquell moment històric, no ja com homenatge a un personatge heroi sinó a l’ardor idealista. Des de la seva aparició, aquesta obra es va veure relacionada amb Napoleó, encara que B. va dir sempre que “no reconeixia cap més títol que el de Gran Concert”.
Per altra banda no es pot negar que aquest concert reflecteix una simbologia lligada a la idea platònica de “emperador”; ens referim – pel que fa al llenguatge musical – a la validesa formal de la partitura, a la seva homogeneïtat, a una harmonia simple però sempre grandiosa. No ens equivocarem si afirmem que el cinquè agafa força i resol molts elements que el Quart Concert havia deixat a un nivell d’experimentació, com el perfeccionament de l’aspecte simfònic i del solista i la cerca ideal d’integració entre piano i orquestra (el solista no s’imposa ja i accepta ser “tractat” com una secció de l’orquestra).
Estructura:
Es respecta la tipologia del concert clàssic: un primer moviment de característica militar, un parèntesi en el centre i un final característic (amb episodis estranys, humorístics, exòtics o folklòrics). Cada pagina del Op. 73, amb una orquestra ben preparada, es realment grandiosa. El primer tema del “allegro” es un perfecte intèrpret de la voluntat de jubilo i del rigor programat, al igual que el segon episodi – una espècie de marxa fúnebre – que contribueix a reforçar la dignitat “imperial”; per la seva part, el desenvolupament, d’excepcional autoritat, es dilata en un immens quadre harmònic.
Però des de l’inicií del moviment l’obra creix en intensitat. Primer els poderosos tutti de l’Orquestra, per donar pas després a una secció on el piano és amo i senyor de l’escena.
Tot allò desemboca a una secció central summament turbulenta, sens dubte reflexa de l’ànim turmentat del músic, que després d’haver presentat símptomes de sordesa irreversible, ara s’enfrontava a la possibilitat de perdre tot allò que l’envoltava, fins i tot la seva vida mateixa.
És sorprenent l’interacció entre el piano i l’orquestra just a la meitat del moviment, quan l’expressió desesperada es màxima, com si la ciutat sencera caigués presa i destruïda en aquest mateix memento, i tot el que hi ha dins amb ella.
Destaquen la brevetat dels temes, la seva alternança i repetició, la força, el dramatisme, i després, el decrescendo amb que desapareix de l’escena, deixant una ombra al seu pas que serà difícil, si no impossible esborrar
Aquell mateix tema es repeteix més cap al final d’aquest moviment, en tant i durant tota l’extensió del mateix, el piano fa gala d’una delicadesa exquisida, executant temes “caragolats”, graciosos, profunds. Temes que expressa d’una manera solemne, encara que també violenta i explícita, els sentiments d’autor.
Temes que es repeteixen sense cansar al que ho escolta, pels seus continus canvis en el ritme o en l’acompanyament, per crear en cada moment una idea i una experiència noves, de la manera com només Beethoven va saber fer-ho.
Cap al final del moviment es reprèn la idea turbulenta central i el tema-marxa. La conclusió del moviment es veu venir. S’escolten llavors acords al piano com no els sent en cap altra part del concert. És possible presagiar un final triomfant, feliç.
El virtuosisme de l’intèrpret es posa a prova en aquesta part final, on tots els sentiments anteriors s’arremolinen i s’uneixen en una sola idea que precipita l’oient en la commoció, presa d’un arravatament tal com si la seva vida mateixa acabés amb la fi del moviment, tal és l’efecte de la seva final. Tan poderosa és l’obra sencera.
Ara el silenci és el que domina, però no per molt temps … què vindrà després? Les cordes fan una suau aparició, anunciant un clima molt més assossegat que el del moviment anterior. Els seus acords envolten i sedueixen.
Després, la aparició el solista com entre una boira. Una aparició sòbria, reposada, es podria dir més aviat solemne, exquisida, gairebé espiritual. Envaeix tot amb el seu so, transporta l’ànima a la meditació, penetra a l’interior de la ment i el cor i embolca, fa presa seva a qui l’escolta, sense que hi hagi per part de qui és capturat desitjos d’alliberar-se de tan deliciosa possessió .
Aquell tema callat es repeteix, gairebé produeix hipnosi. A poc a poc va creixent en intensitat, en força, en matisos. No per això deixa de ser sobri i delicat. Transporta la ment d’una manera encara més poderosa que en el primer moviment.
No produeix por, almenys no per la seva absència d’agitació tant com per un sentiment estàtic i congelant que produeix certa desesperació. Es repetiran els horrors precedents? Per quina causa hi ha dolor a l’ànima? És que no hi ha resposta per a aquestes preguntes?
Tot sembla tan calmat, tan quiet. Com un paisatge sense éssers movent-se; arbres sense fulles, esperant que arribi la primavera per florir … Un riu congelat, muntanyes desolades i nit eterna.
Ara aquells sons canvien en ritme, augmenten la seva velocitat, tot i que els tons fonamentals romanen invariables. Aviat aquell adagi es converteix en una attacca, llavors els sentiments fins a aquest moment es revelen amb el desenvolupament d’aquelles suaus i suggestives notes, que figuren entre les més belles de l’obra sencera i del repertori beethovenià.
Per fi sembla haver-se trobat la clau de l’assumpte: poden perdre moltes coses, però la vida és una possessió inavaluable. Ara presagia un sentit nou. Els terrors previs han finalitzat. “Encara estem vius!” La peça es torna a … felicitat per mantenir-se viu, un cant de joie-de-vivre.
El tercer i últim moviment ha començat. És un rondó poderós que expressa brillantment i enmig d’un virtuosisme exquisit l’alegria que acaba de trobar.
És un moviment en forma de sonata. Triomfant, concloent, una autèntica obra d’art. La peça augmenta en ímpetu i transmet a l’oient tota l’energia d’un esperit rejovenit, fet nou a força de trobar un propòsit en la vida, la qual va estar en perill però es va conservar.
