Enfermedades y creatividad en los grandes compositores: Beethoven
Premio Enric Concustell
Abans de res vull manifestar el meu agraïment al President de la Societat Espanyola de Bioquímica Clínica i Patologia Molecular, Dr. Francisco Álvarez, amic Paco Álvarez des de fa molts anys, i a tots quants han cregut que jo podia ser candidat per la Lectura Enrique Concustell. A mi em complau pensar en els qui han estat els anteriors seleccionats, tots ells molt admirats i després amics que, d’alguna manera, van posar els fonaments del que ara és la SEQC, els Drs. Frei, Siest, Mitchell, Burtis, Dybkaer, etc. I altres més, als que recordo amb tot el meu afecte i admiració. I també pel nom que porta, Enrique Concustell, perquè primer va ser el meu jove professor de Bioquímica Clínica a la Facultat, després excel·lent amic i company en els primers anys d’arrencada de la nostra societat. Anys precaris econòmicament, mancats de mitjans, però grans en il·lusions. El Destí se’ns va emportar al poc temps al President – Fundador i vam emprendre la marxa en l’orfandat, amb coratge que suplia la nostàlgia i el dolor pel gran absent. El meu record emocionat a la família Concustell i el meu agraïment a tots vostès.
Però avui els nostres protagonistes seran uns il·lustres personatges que, suportant greus situacions de salut i amb molt precària qualitat de vida, van convertir el seu patiment en unes pàgines d’art de les que avui nosaltres gaudim, ens entendreixen, i ens alleugen en els moments de desassossec.
Sthendal va definir la malaltia com a inventor de sensacions inèdites.
El doctor Leopoldo Cortejoso fa un estudi sobre la influència de la tuberculosi sobre els mags de la creació artística en el seu llibre Tuberculosos cèlebres. Aporta la dada curiosa que no hi va haver cap escultor reconegut que patís tuberculosi, mentre que molts altres músics i literats patien aquesta malaltia.
En molts casos, la relació malaltia – geni es mostra clara i rotunda. Quint va escriure a propòsit de Proust: És la malaltia la que ha orientat així la seva vida determinant la vocació d’aquest home.
Les fronteres no estan ben definides i persisteix el dubte del que hauria passat “sense” produir-se el trencament psíquica o corporal ….
Les dades històriques recollides a la bibliografia de què disposem sobre aquest tema són innombrables, igual que les especulacions, i he de confessar que aquest és un debat apassionant. És vàlid o no afirmar que l’home és el que d’ell fan les malalties, i que aquesta afirmació és aplicable, més que a ningú, a l’home geni?
La informació l’obtenim per mitjà de:
– Bibliografia epistolar dels protagonistes i del seu entorn d’amistats, molt àmplia, que descriu totes les malalties.
– Informes mèdics i dels tractaments i teràpies.
– Informes anatomopatològics.
Amb tot això s’ha pogut reconstruir una molt completa història clínica.
Amb els actuals coneixements mèdics i aplicats a tota la informació recollida es pot assolir un diagnòstic des del punt de vista actual de la medicina.
Peter Txaikovski, en una carta autògrafa, explica que mentre componia la Simfonia Patètica va patir una greu angoixa, 1 espant indefinible, i moltes altres coses que només les sap el diable. Estava afectat per una gran depressió. En escoltar aquesta simfonia, especialment el primer i l’últim moviment, es detecta aquest patiment. Pocs dies després de la seva estrena moria víctima d’una greu depressió.
Un altre personatge influït per la seva malaltia va ser l’escriptor Jorge Luis Borges. Afectat d’una ceguesa total d’un ull, parcial de l’altre. Podia desxifrar alguns colors. Va perdre la vista de lector i d’escriptor.
Va pensar: he perdut el món visible però ara vaig a recuperar un altre, el món dels meus llunyans grans, aquelles tribus, aquells homes que van travessar a rem els tempestuosos mars del Nord i que des de Dinamarca, des d’Alemanya i des dels Països Baixos van conquistar Anglaterra ; que es diu Anglaterra per ells, ja que “England”, terra de anglos, abans es deia “terra dels britanos”, que eren celtes.
Afirma: Així va començar l’estudi del anglosaxó, al qual m’hi va portar la ceguesa.
Unes esplèndides pàgines de José Luis Borges per entendre com es pot revaloritzar l’esperit i redreçar l’activitat artística davant l’infortuni.
Després d’aquests breus exemples de la influència de la malaltia en uns genis, analitzarem superficialment aquest efecte en quatre grans músics, de com es poden aclarir rumurologies i com es pot arribar a un diagnòstic mèdic actual d’una malaltia de fa més de dos segles, amb els coneixements actuals de la medicina, a partir de les cartes, els informes mèdics, el tractament i l’examen anàtomo patològic que ens ofereixen els documents d’aquells anys.
Una fascinant sèrie d’especulacions es van obrir al voltant de la mort de Mozart. Dramaturgs des Puhskin fins Peter Shaffer, doctors, detectius aficionats i senzills visionaris han deixat seguir el corrent amb especulacions sobre una possible mort per enverinament. Mozart va patir una fallada renal aguda com a resultat d’una glomèrul nefritis provocada per una infecció estreptocòccia el 18 de novembre de 1791, durant una epidèmia a Viena. Subseqüentment va aparèixer una hipertensió que va provocar un vessament cerebral i una hemiplegia.
Ian James, metge i farmacòleg del Royal Free Hospital de Londres, utilitzant una farmacopea del segle XVIII, llibre de símptomes i tractaments, descobreix que el tractament habitual per als incerts símptomes que mostrava Mozart (febre, fatiga, depressió, …) era el Aqua tofana (amb sals d’antimoni, arsènic i plom) metalls no utilitzats àmpliament en medicina. Peter Davis corrobora el tractament amb Aqua Tofana i que la mort va ser causada per una fallada renal, amb hemorràgia cerebral, precipitat tot per una infecció.
En els últims dies i hores de vida, en escriure el Rèquiem, la suor impregnava el manuscrit, i amb la suor eliminava substàncies químiques, que posteriorment es van detectar en el manuscrit i que van fer sospitar d’un possible enverinament. El manuscrit es conserva a la Nacional Library de Viena.
Quan va morir Chopin ningú va qüestionar la teoria que havia mort per tuberculosi fins a la realització de l’autòpsia.
Durant tota la seva vida adulta només pesava 45 quilos. Era notablement caquèctic. Amb molt poca tolerància a l’exercici físic i amb recurrents infeccions respiratòries. La seva tos crònica s’accentuava principalment al matí, suggerint bronquièctasis. Va tenir hemoptisi durant, aproximadament, 20 anys. Va desenvolupar signes evidents d’emfisema obstructiu crònic i hipertensió pulmonar. Es lamentava de la seva excessiva sudoració, amb prostració després d’un exercici i durant les èpoques caloroses.
Jean Cruveilhier, metge de Chopin a París, també va intervenir en l’examen anatomopatològic. Aquest examen va demostrar la presència d’un cor pulmonale amb cardiomegàlia. No van detectar la presència de les anormalitats característiques de la tuberculosi. La malaltia pulmonar observada en l’autòpsia no estava descrita per la ciència mèdica d’aquells anys.
Abans d’aquesta troballa es creia que Chopin havia adquirit la tuberculosi a través de la seva germana, que va considerar afectada també de tuberculosi pulmonar. No obstant això, aquesta va morir als 14 anys. La seva malaltia es va allargar més d’un any, caracteritzada per una severa pèrdua de pes, hemoptisi recurrents i pneumònia terminal. Va tenir també una llarga història de freqüents infeccions respiratòries.
Els diversos estudiosos actuals que han acudit als informes mèdics i dels exàmens anatomopatològics d’aquell llavors, identifiquen la malaltia de Chopin amb la Fibrosi Quística. Encara que sigui més romàntic mantenir la idea que morís afectat per tuberculosi.
No obstant això, per a altres músics algunes de les malalties que van patir els van afavorir professionalment.
És el cas de Paganini, que patia la Síndrome d’Ehlers-Danlos. Malaltia hereditària (genètica) que afecta el teixit conjuntiu produint una laxitud i flexibilitat de totes les articulacions. doblava el dit polze i amb l’ungla tocava el dors de la mà. Amb poc esforç abastava tres octaves, un extraordinari recurs per a un virtuós del violí. L’aspecte era realment cridaner. Es medicava amb sals de mercuri per combatre la Sífilis, i això li proporcionava un color grisenc fosc i platejat. També patia tuberculosi, que li donava un aspecte demacrat i caquèctic. Li deien el Diable dels violinistes: figura allargada, encorbat, gris, flexible.
Tenir les mans llargues no és essencial per als pianistes virtuosistes – segons testifiquen Hoffman i Moisewitsch – però sens dubte serà un gran avantatge quan toquin les obres de Sergei Rachmaninov (1873-1943). Tenia una capacitat d’extensió tan àmplia que abastava el teclat com els tentacles d’un pop. Podria ser un exemple típic de la síndrome de Marfan; trastorn hereditari del teixit connectiu que afecta un o més dels tres sistemes: esquelet, visual i cardiovascular. El més notable de l’esquelet, el més característic són l’excessiu desenvolupament dels ossos llargs, induint a una alçada més gran del normal i els membres desproporcionadament llargs comparats amb el tronc, amb dits llargs i prims. Patia una miopia severa des de l’edat de 34 anys. També insuficiència cardíaca.
Ludwig van Beethoven.
La primera època professional de Beethoven es caracteritza com un extraordinari concertista de piano, per la seva sensibilitat, bona tècnica i les variacions i improvisacions que cap de les obres que interpretava. Els nobles es el disputaven perquè fos el músic de cambra. Componia poc i a l’estil dels seus predecessors, Haydn, Mozart, Salteri, etc. La seva condició econòmica era molt saludable ja que tota la seva família vivia gràcies als seus guanys de concertista i professor de música.
Beethoven va tenir una història mèdica molt complicada: asmàtic des dels cinc anys; verola amb les conseqüents senyals facials. Ja més adult va tenir sempre forts dolors abdominals recurrents. Als 28 anys (1879) comença a queixar-se de uns indicis de sordesa.
La sordesa es fa molt evident, després d’una primera aparició suau i fluctuant (l’oïda esquerre abans que el dret) que es va associar amb el brunzit i amb una malaltia febril. Això li produeix més dificultats per actuar com a pianista. Amb l’inevitable final de la carrera com a pianista es dedica plenament a la composició. Amb això intensifica la seva activitat com a compositor. Reflectint la seva mala salut i el seu deteriorament en l’estil musical que impregna en les seves obres, i que trencaria radicalment amb el dels primers anys. Canvia l’estil i crea un nou univers musical. En aquest punt cal fer una reflexió: Si Beethoven, que vivia plàcidament com extraordinari concertista i component poc, amb l’estil musical dels seus predecessors i contemporanis, no hauria patit una sordesa tan limitant hauria estat el genial compositor que coneixem actualment? ¿Hauria arribat a compondre tota l’obra que va crear? Tindrem ocasió d’entrar en aquest dilema.
S’intensifiquen els dolors abdominals, alternant diarrees amb restrenyiment, amb la conseqüent deshidratació, abatiment, anorèxia i un còlic abdominal tan sever que apagava el dolor incrementant la presa d’alcohol.
Coincideix la seva incapacitat total de l’oïda amb la més frenètica activitat creativa, amb la consolidació de la profunda personalitat musical. És en aquesta època quan, completament sord, escriu entre altres obres la Novena Simfonia, la Missa Solemnis. Aquesta música, que ens ha impressionat a tants milions de persones, emanava de la ment d’aquest home que mai va poder sentir-la.
La primera època correspon als seus anys de gran concertista i escriu les seves primeres obres, amb estil heretat. És l’època menys productiva. Té una vida molt acomodada.
En la segona època apareixen els primers símptomes de sordesa, deixa de ser concertista i entra de ple en la seva activitat creativa. Crisi aguda en el seu estat depressiu a causa de la sordesa, amb intent de suïcidi. Canvi radical d’estil reflectint en les seves obres els seus greus problemes de salut.
En l’última època viu en un estat de monòton tumult, relacions amb moltes desavinences; alhora que amb la música progressa més i més; sempre enamorat d’alguna dona, i alhora menyspreat, i que mai es va casar. S’abandona grollerament, beu molts ponches i vi hongarès. Passeja sense barret, un vell abric, i amb un aspecte molt encrespat.
¿Va morir jove Beethoven?
Si comparem amb altres músics contemporanis.
Beethoven es va iniciar com a compositor molt tard (32 anys). Altres a aquesta edat (Mozart o Schubert) ja havien conclòs la seva obra completa.
Efectes de la sordesa.
De la primera època només tenim la Primera Simfonia i pràcticament la Segona, que la conclou en 1802.
A partir dels 32 anys es dedica de ple a la composició.
Durant la primavera i estiu de 1802 seu metge l’envia a Heiligenstadt, un poble al costat de Viena, creient que la pau rural podria beneficiar el problema de l’oïda. Aquí va conèixer l’amor a la natura i al camp i, en les primeres setmanes, semblava que recuperaria l’esperança i l’optimisme. Quan va comprovar que, passat aquest temps, no millorava de la seva sordesa va entrar en una desesperació i una forta depressió. En iniciar la tardor, es va sentir tan feble física i mentalment que va creure que no superaria el proper hivern. Per això va escriure el testament. És un document molt commovedor que evidencia el seu estat d’ànim, igual que la música que va escriure en aquesta època. Un exemple de la seva creativitat, afectada notòriament per la seva situació anímica i física, és la Sonata Apassionata, que comentarem a continuació.
A l’estiu de 1803 comença a treballar amb la Tercera Simfonia, amb la corresponent tumultuosa reacció contra Bonaparte. A l’estiu de 1808 acaba la cinquena i sisena Simfonies. La cinquena s’inicia amb el tema del destí, molt més agitat que quan l’utilitza Verdi en la seva òpera la Forza del Destino, i en la sisena descriu la naturalesa viscuda al camp pròxim a Heiligenstad.
A partir dels 44 anys, completament sord, sols pot comunicar-se per escrit.
Després de la seva estada a Heiligenstad, va viure una època molt agitada, de desesperació i de depressió, amb intent de suïcidi. Durant aquest període va escriure la Sonata Apassionata, que evidencia plenament la seva situació psíquica i anímica. Alguns concertistes han estat reticents a interpretar aquesta sonata, que no l’han inclòs en el seu repertori. Trasllueix correctament la situació límit en què es troba l’esperit del compositor.
Qui hagi tingut ocasió d’escoltar-la hi haurà observat els constants canvis bruscos en els temes, la repetició d’un fraseig que intranquil·litza per mostrar que s’ha entrat en un bucle sense possibilitat de sortida. La paraula exacta seria desesperació.
Beethoven la considerà la seva sonata mes gran, i ratifica la seva personalitat musical: El Titan en lluita amb el Destí.
La Apassionata apareix com la transposició musical d’una explosió de forces opaques, violentes, el busseig turmentat per zones fosques del sentiment: un torrent de foc dins de lleres de granit. La lava incandescent es vessa en cada racó de la partitura.
En el transcurs de la sonata no abandona mai la dimensió tràgica, sinó que la porta a una forma turmentada visionària, i que no s’allibera mai del karma de la tonalitat menor. Per això, l’aparició de la modalitat major – aquests pocs compassos positius que emergeixen de l’apnea del primer moviment -, es converteix en el símbol de la Apassionata, fragment de llum destinat a ser engolit per les forces irracionals i les ombres del caos.
El allegro està estructurat sobre dos temes, tots dos rítmics i peremptoris. La tensió no coneix treva ni cedeix en cap moment a temptacions tranquil·litzadores, abans bé, la deflagració estructural aconseguida mitjançant contrastos sobtats i aspres queda reforçada per l’obsessiva persistència de la tonalitat menor, que encomana tot el moviment (a excepció d’una fugaç aparició de la modalitat major, quatre compassos en el transcurs del desenvolupament). El desenvolupament, per la seva banda, és “colossal” i escapa a tota costum: fins i tot la clàssica repetició de l’exposició queda fagocitada per un experiment alternatiu, atapeït i complex, de transfiguracions de temes secundaris.
En les següents pantalles vostès podran seguir el text del testament de Heiligenstad, que va escriure Beethoven creient no arribaria a l’hivern; però va morir 25 anys després. Ara estan escoltant un fragment del adagi del concert nº 5 L’Emperador, escrit quan havia superat el primer i més agut període de crisi depressiva, però podran comprovar que continua present un sentiment de tristesa i nostàlgia que es transmet de forma impressionant.
Les seves obres
A través d’aquesta presentació hem conegut, més o menys superficialment, les dades de la història clínica d’un geni de la música. Ara se’ns planteja el debat de pensar si Beethoven no hagués patit de sordesa, hauria estat el gran compositor que tots admirem? O hauria continuat com un gran intèrpret de vida acomodada?
La música que estan escoltant és l’adagi de la novena simfonia. La va crear quan estava completament sord. Ell no la va escoltar mai.
La seqüència d’esdeveniments que sorgeixen amb el progrés de la malaltia ens fa creure que la sordesa va influir decisivament per canviar la vida professional del músic. Com també van influir els diferents episodis de la seva història clínica en les obres que en cada moment creava. Un exemple clar és la sonata Apassionata, que si l’escolten atentament comprendran la situació crítica del seu autor.
Moltes gràcies per la seva atenció.
La Coruña ,
