De les quatre tragèdies em queda el record angoixant d’Otel·lo, el moro de Venècia, escrita fa més de 400 anys, I amb uns personatges del tot transportables als nostres dies.
El temps contempla indiferent el néixer i el morir, la fama i l’oblit, la glòria i la deshonra. El temps hi és. Els homes sempre han estat superats i el mateix passa en el món de les idees.
En l’entorn més relaxat que ofereix l’estiu he tingut l’espai suficient per rellegir alguna de les tragèdies de William Shakespeare (1564-1616) que, contràriament a l’habitual, l’he trobat intacte després dels anys, més gran encara i més actual.
La riquesa literària d’aquest escriptor, poeta, filòsof i, a la vegada, historiador, té la propietat d’alçar i esfondrar els éssers als quals dóna vida, en tractats psicològics en què :aflora el millor i pitjor dels esperits. En cada frase d’un personatge es trasllueix íntegre el seu caràcter, amb les seves qualitats i les seves misèries, expressat amb una entitat i una força· a la qual ningú ha esdevingut.
D’entre les quatre tragèdies que he tingut el plaer de llegir em queda el record angoixant d’Otel·lo, el moro de Venècia (1604-1605), escrita fa més de 400 anys·!, i amb uns personatges del tot trasplantables als nostres dies. Podríem definir-los breument i una mica superficials dient que Otel·lo és la passió, Iago, la intriga, l’ambició, la mentida, i Desdèmona, la innocència o l’amor senzill. Tot això és cert, però ometríem el que, crec, ens va voler transmetre el poeta: tota una filosofia del bé, de l’amor i de l’ambició. En l’eix de l’obre se situen qüestions epistemològiques sobre la veritat i les proves per advertir-la.
L’inquietant contingut de la tragèdia Otel·lo té tanta força que, a més de les diverses versions teatrals que se n’han fet, va apassionar dos il·lustres creadors musicals, Rossini i Verdi, creada en els darrers anys de la seva vida, en un estil ben diferent de les obres anteriors, ressalta més encara la intensitat del contingut literari que produeix un efecte més viu amb el fraseig i orquestració musical. Otel·lo també va tenir l’atenció de directors de cinema tan importants com Orson Welles (The tragedy of Othello: the moor of Venice, rodada l’any 1952 entre el Marroc i Itàlia; va ser Palma d’Or al Festival de Cannes), que combinant lluminositat i tenebres va fer una narració en blanc i negre,. en que Iago acabava tancat dins d’una gàbia que penjava d’una de les torres del castell, condemnat de per vida per haver provocat tanta tragèdia; l’Otel·lo de Sergei Yutkevich, versió russa de l’any 1955; o la versió del National Theatre de Lawrence Olivier de l’any 1965, entre altres.
Crec que el protagonisme d’aquesta obra no correspon a Otel·lo sinó a Iago. Otel·lo és un personatge escruixidor, cara i creu de la vida. Sobresurt a tothom acompanyat per la seva bravesa, la guerra, la fama, la gloria, la bandera, i tot i ser august i majestuós, sota la influencia de Iago, se’ns mostra amb un caràcter dèbil, insegur i canviant, esclau de la desconfiança, tal volta un dels més grans desavantatges de l’ànima humana. Aquesta inestabilitat del seu caràcter converteix l’heroi en un monstre ferotge.
Al costat d’Otel·lo sempre s’hi troba Iago, la seva ombra, que penetra seguit i suaument en la ment d’Otel·lo, on filtra aquells breus i escarpats comentaris que provoquen els dubtes i les sospites creixents de deslleialtat i d’infidelitat envers Casio, Rodrigo, Desdèmona. Iago alimenta la gelosia i desconfiança per mesquines ambicions personals i mou la víctima cap al crim. Qui és més menyspreable? Evidentment és Iago.
Uns personatges creats per William Shakespeare ja fa uns quants segles i que, probablement, els va captar de llegendes o relats dels seus contemporanis, però que van existir, existeixen i existiran sempre perquè porten amb ells tota la misèria humana.
Otel·lo no era tant fort i poderós com ens presentava Shakespeare, en els primers actes de l’obra. No l’exalta com un superheroi sinó que el manté en els límits de l’humà en evidenciar tots els seus defectes. Emocionalment és molt primari, amb propensió a la fúria i als atacs de gelosia. Iago comença la destrucció de Otel·lo amb una encertada avaluació del perfil psicològic d’aquesta víctima, i explotant la seva ingenuïtat. Estava farcit de debilitats que Iago, més intel·ligent, coneixia, i que va utilitzar i el va destruir; un membre del seu propi staff que té el propòsit d’aniquilar-lo, és el típic oficial d’intel·ligència veneciana, un expert en l’art de la manipulació.
lago esta dominat i es mou no més per l’ambició, el pitjor dels vicis. Ell és el mal, una altra forma d’ombra, nit de l’anima, foscor, mentida… És per Otel·lo la bena que encega els u11s de l’enamorat i el condueix, lentarnent i premeditadament, a la desesperació i al crim… Mitjançant els seus paranys i les seves accions provoca les circumstancies, cada vegada més dramàtiques, que condicionen el tràgic desenllaç.
De Iagos se’n troben allà on hi ha possibilitat de satisfer, com sigui, desitjos desmesurats de riquesa o de poder, en empreses i institucions, col·lectius amb organitzacions jeràrquiques, públics i privats, on es troba ben localitzat el poder decisiu; els poderosos manipulables són les potencials víctimes de Iago.
Iago és un personatge intel·ligent, calculador, pacient, planificador, sense precipitació, que no inicia una acció fins a acabar la darrera, tot al servei del seu objectiu. Estudia i observa la víctima, busca les seves debilitats per trobar la porta d’entrada a la seva ment, tot allò necessari per agradar i rebre la confiança per trobar l’espai per on filtrarà tot el seu verí. Així és com Iago s’apropia de la voluntat de la seva víctima, que l’envolta d’una boira teixida amb les pròpies debilitats.
De Iagos n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. És qüestió d’estar a l’aguait i observar. Si la víctima és conscient de les pròpies debilitats i té la prevenció de no mostrar-les públicament farà difícil l’apropament de Iago, i no obrirà l’entrada al seu esperit. El predomini de l’un sobre l’altre sempre dependrà del poder i la força de les intel·ligències. Una lluita entre l’instint i la raó.
Roman Galimany Solé
9 de setembre de 2005
