Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

Recordar es viure
Familia

Recordar es viure 

En el norantè aniversari de la nostra mare, avia, tieta, cosina  i amiga Adelina.

Avui celebrem una data molt important com es el norantè aniversari de la nostra mare. Una data que malauradament no han pogut arribar cap altre dels familiars més pròxims d’aquesta mateixa generació. Nosaltres li hem d’agrair lo més important, com es que ella ens ha donat la vida i hem pogut gaudir de tanta família i amics als que avui i aquí hem de recordar per que hi son ben presents.

Es ben estrany que la ment humana, que tantes coses oblida, conservi viu el record de moments de fa quaranta o cinquanta anys, i més.

I em permetreu que comenci amb els records que tinc més llunyans en el temps. El primer record el tinc amb la imatge de la façana del Teatre Principal, penjant les dues grans cartelleres de fusta anunciant les pel·lícules del proper diumenge, amb el gran cartell de colors i lletres grans que a mi em semblava preciós i on passava una bona estona mirant-lo; i també la imatge d’un balcó, al costat del teatre, on hi havia l’Instituto Nacional de Previsión, amb tres noietes amb l’uniforma d’infermera que, aleshores, serien molt jovenetes i uns anys després vaig saber que es deien Puig, Cardellá i Bautista; des del balcó em feien gracietes i em deien coses mentre jo només podia estar agafat als barrots del meu balcó, llepant-los, i mirar-les i riure per que no entenia lo que em deien. Els hi faria gracia, i jo em distreia prou una bona estona, i per això encara tinc el record ben viu. Com també el record del gall que cantava cada matí, i a mi em semblava una cosa ben rara que escoltava atentament per primera vegada. Els meus pares em deien “calla i dorm que sinó vindrà el gallot”; fins que per alguna festivitat va passar a millor vida i acontentaria alguns estomacs, i jo no el vaig sentir mai més. Aquests són els primers records que puc explicar.

Des del meu balcó veia passar tots els enterraments. Era realment impressionant amb els homenets de les Hermanitas, portant el ciri ansés i obrin la solemne comitiva on anaven uns quants capellans, el cotxe de cavalls amb el fèretre, i darrera el cap de dol amb un capellà a cada costat del familiar més proper. L’acomiadament solemne del que havia estat un vallenc.  Després tots els familiars i amics que acompanyaven a aquella persona en el seu últim passeig pels carrers de Valls. Aquells anys quan a Valls moria una persona tothom ho sabia i havia un sentiment de pesar generalitzat que es reflectia en la presencia de molta gent a l’acomiadament. Això era lo que a mi em semblava.

Recordo molt bé un dia en que els que portaven el ciri eren unes senyores, amigues de la meva mare, i d’altres, que no arribarien als trenta anys. Totes amb mantellina i el rostre plorós i molt seriós. Em va impressionar molt. Recordo que hi tenia d’anar la meva mare però no n’estic segur si hi va anar i no recordo el per que no hi va anar. Havia mort una amiga seva, la Mercadé, el pare l’havien matat a l’any 1936, sense judici i amb una total irracionalitat, no ho he pogut entendre mai, només per que anava a Missa i crec que era Carlista. Després, i durant molts anys, venia la mare de la Mercadé, amb la seva neta, molt sovint de visita a casa on passava una bona tarda. Sempre la vaig veure vestida de negre i parlava molt sovint de la seva filla morta. Aleshores no calia avisar per anar de visita; apareixien i se’ls rebia amb els braços oberts i amb tots els honors, i tots contents, al menys això era lo que jo entenia.

Han passat molts anys, però el record es tant fresc, tan recent, com si tot hagués succeït ahir.

Al pensar en el passat no sento cap amargor, em sento feliç per dintre, però descontent de l’entorn tant diferent on ara vivim.

He conegut temps de bondat i altres de maldat, però estic segur que han estat més els de bondat que els de maldat. Varem conèixer una bona taula, al mig dia i a la nit, sempre compartida amb tota la família, i moltes vegades amb amics dels meus pares o dels meus avis, però sempre esperàvem ser-hi tots per començar, al mig dia a 2/4 de dues i al vespre a les 9; hem conegut l’exemple d’un bon treball i dedicació a tots, i la bondat en els homes i en les dones.

Recordo molt als avis, el tronc que aguanta i lliga totes les branques de la família. La yaya Agueda, una dona d’un gran caràcter i lluitadora que amb tenacitat va pujar una família i mantenir una gran indústria d’insecticides, d’on anava al davant fins que va tenir forces i fins que va arribar el DDT; aleshores el pelitre va anar a norris. Van arribar els temps molt difícils i de carències. Però em quedo amb el seu exemple de lluitadora fins al final. Recordo els dissabtes a la nit, quan pel carrer de la Cort, a través d’uns altaveus que penjava el senyor Saltó, es transmetia una hora de Radio Tarragona dedicada a noticies de Valls, i deien aquell anunci: Colonia Crysan, antiparasitaria preventiva. Un producto Galimany. Eren els anys de bonança; dintre de la dificultat d’aquell temps vivíem i estàvem a dalt de la cresta.

Tinc molt viu aquell caràcter acollidor i integrador del padrí Antón i la yaya Tresina. Ell, infatigable treballador; ella dirigia la casa i tenia cura d’una bona organització i molt d’ordre. He après molt de les virtuts i de l’exemple dels tres avis que vaig conèixer i conviure fins que vaig marxar a Barcelona. Mai vaig pogué correspondre a tot allò que em van donar.

Eren molt feliços de rebre i tenir gent a casa i compartir tot lo seu. Només amb la noticia de que pròximament vindrien familiars a passar uns dies a casa, ja observàvem un ambient més festiu, il·lusionats preparant un gran esdeveniment.

El padrí el veiem feliç quan arribava a casa, o a la masia,  i deia “Teresina ha arribat el sastre”  . Era el seu germà petit. Els que érem jovenets ens cridava l’atenció i semblava que venia d’un altre mon desconegut: l’olor de la seva colònia, el vestir, la decisió amb lo que deia i feia. Allà on estava sempre era el centre d’atenció, el líder. L’essència del caràcter Burguet.

Passàvem l’estiu a la casa de la Xamora, construïda l’any 1951 sense permís, sense plànols, sense arquitectes. Només un manobre i el padrí, amb la fusteria del magatzem, la lampisteria de ca Flaviá, etc. El padrí sempre tirava pel carrer del mig, sense entrebancs ni pèrdua de temps amb tràmits a l’Ajuntament.                

En aquella caseta de parets de fulls de paper de fumar si encabien durant tot el mes de juliol els sis de casa nostra, els quatre de cals tiets Martinell i la Victòria. Quan aquests marxaven a la masia de la carretera de Picamoixons, arribaven, a primers d’agost, just quan començaven les vacances, la Tieta Maria vda. Alentorn, amb el Teodor i el Francisco Alentorn. Tenien de ser bastant joves per que van deixar de venir l’estiu en que el Francisco va marxar al servei militar. 

Ens ho passàvem molt bé i sempre esperàvem l’hora de després de sopar per que començava rutinàriament una amena tertúlia: quan el tiet Martinell explicava i descrivia amb detall a personatges coneguts de Valls amb anècdotes i la seva historia; personatges que actualment ja no n’hi ha, que tothom coneixia i que constituïa una altre galeria de vallencs il·lustres. O quan la tieta Maria explicava amb tot detall, i amb les admiracions que ella afegia sempre, que aquell juliol havien anat al Teatre Grec a veure una Francisquita extraordinària, que cantava la Lina Huarte i Carlos Munguía, dirigida per José Tamayo; o quan els dissabtes, després de dinar, anava a Ràdio Nacional, al Passeig de Gràcia, a veure en directe “Fantasia, carrusel sonoro de amenidades”, amb Federico Gallo i Jorge Arandes, que nosaltres només podíem escoltar per la radio. Per nosaltres era un món molt llunyà i extraordinari, difícil de conèixer, i quedàvem embadocats amb tanta i detallada explicació.

Aquells dies es retrobaven les dues germanes Guinovart, la iaia Teresina i la Maria, que transmetien molta felicitat, i tots detectàvem que entre elles hi havia una gran estimació.

Entre aquests esdeveniments, en que es tirava la casa per la finestra, recordo les Decennals del 51, en que van venir el Tiet Rafel, germà de la iaia, la Trini i la Mª Tresa, que feia poc temps que vivien a Vilanova. No he pogut mai saber com es van encabir a casa aquella vintena llarga de persones. 

Érem feliços de tenir gent a casa i compartir hores i converses, per que els avis transmetien aquesta felicitat i tots ajudàvem per que la família es retrobés de quan en quan.

Sobre tot els Nadals. L’emoció d’aquestes diades començava quan el padrí arribava del magatzem, un mig dia a dinar, i portava la carta que havia rebut del Teodor Alentorn on li enviava un dècim de la loteria. Aquí ja començava el neguit i la il·lusió de les festes de Nadal. Que no faltés res a taula; els enramats i les herbes pel Pessebre, el Tió pintat per Peret del Xiulet, amic i veí del padrí al Passeig de Caputxins,….

Quantes coses hem aprés dels avis, els que hem tingut la sort de conviure amb ells i creixa amb la seva companyia i les seves ensenyances!! 

Aquelles celebracions familiars per les onomàstiques al voltant d’una taula; que després si afegien pels postres els amics més íntims dels pares o dels tiets. Recordo que sempre venien els senyors Romeu. Després anaven a casa seva per Sant Josep on menjàvem una crema deliciosa. Tot un luxe per aquells anys!! Els petits no parlàvem però escoltàvem en aquelles tertúlies que continuaven fins tota la tarda, on sempre hi apreníem coses noves i enriquíem el nostre arxiu memorístic.

Tots aquests personatges esmentats em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure, i a afinar, la relació íntima, la deliberació i la solidaritat.

Han marxat tants i tants dels que van ser tant macos i els varem estimar tant quan estaven plens de vida!. Però, no han marxat del tot, ja que segueixen sen una veritat viva en el meu pensament. Viuen dins meu amb la certesa amb la que visc jo.

Veig arribar al tiet Alfonso amb bicicleta a la masia dels Capellans i comença a engalanar i posar fanalets per la berbena de la nit, allà amb els dos grans pebroters, on arriben més tard el Pau Güell i la Coloma Guivernau amb el Jaumet, i també l’Emilia de l’hospital i molta família, i molts amics, i les treballadores de la fàbrica, i el piano manubri de ca Casañas pel ball.

Veig el tiet Paco, que s’agafa amb les mans al marc de la porta del seu despatx i em demostra que està molt fort, i em diu que es molt important l’exercici físic per la salut, i em pren a passejar fins el sortidor del Carme i em fa escoltar com canten les granotes.

El meu pare, que abans de ser regidor de l’Ajuntament, arribava a casa i, tot esperant l’hora de sopar, tocava esplèndidament el piano, Albèniz, Granados, Schubert,….. Quan estava més satisfet era quan ell tocava i la meva germana cantava. Després de sopar m’ajudava a acabar els deures, sempre amb la radio present.

Veig al senyor Romeu, amb els seus jocs de mans, sempre de bon humor, i un gran caràcter , explicant acudits, alguns dels quals encara ara els explico jo.

El Francisco Alentorn, que jo li deia pachichu, m’acompanya al Principal a veure els Pastorets gairebé cada festa. On sento aquella olor del Principal entre humida i freda, olor de decorats de papers pintats.

Quantes persones estimades presents i vives, amb imatge i passatges de la vida, que estan entre nosaltres.

Han passat molts, molts anys, però el record es tan fresc, tan recent, con si hagués passat ahir.

Que bonic era aquell entorn familiar i d’amics, que bonic era aquell Valls que mai retrobarem, el Valls de tots aquells que ens han deixat.  

Roman Galimany Solé

Valls, setembre 2007

Deixa un comentari

Required fields are marked *