Amb el nom genèric de pelitre es coneixen plantes del gènere Chrysantemum. Són essencialment les espècies Cineraiifolium i Coccineum, originàries de Dalmàcia i Montenegro, la primera, i del Caucas la segona. La part de la flor més rica en substàncies insecticides són els pètals, amb major quantitat la Cineraiifolium, que creix de manera espontània fins a 1.000 m d’altitud.
Tant a la Dalmàcia com al Caucas el pelitre s’usava des de feia molts anys com a insecticida. L’activitat del pelitre ja era coneguda a la Xina mil anys abans de la nostra era. A Europa es va introduir al voltant de l’any 1850, estenent-se ràpidament el producte provinent de Dalmàcia, que es venia a les farmàcies sota el nom de pols de Dalmàcia o pols persa. Un dels pioners en cultivar el pelitre fora de la zona d’origen fou el francès Charles Willemot cap a l’any 1855. Els primers països en importar el producte foren Anglaterra, França, Alemanya i Rússia. La causa d’aquest èxit va ser el gran efecte contra els insectes i la molt baixa toxicitat en les persones.
L’inici del cultiu a Espanya es descriu en un article publicat l’any 1944 en els Annals del Jardín Botánico de Madrid: «Es van iniciar els cultius de pelitre de Dalmàcia per iniciativa d’un industrial francès, el senyor Caubet, el 1892, efectuant un assaig pràctic al Parc de Barcelona, on es van cultivar llavors importades directament de Dalmàcia, i més tard, el 1894, es sembrà una hectàrea de terreny a Granollers, amb resultats tan satisfactoris que després de deu anys es van fer les primeres plantacions industrials a l’Aragó, a la província d’Osca, a prop de Jaca, i el 1907 es va conrear a Tarragona, estenent-se després per l’Aragó i Andalusia, gràcies a la campanya reiterada del professor de la Universitat de Granada, el doctor Serrano.» (Extret del treball de Carlos Pradera).
Carlos Pradera, en un treball publicat l’any 2013 explica com evolucionà l’entrada del cultiu a Espanya: «Antonio Caubet, un industrial francès amb origen a Marsella, va estendre els seus negocis a Espanya amb seu a Barcelona, on va instal·lar la primera fàbrica de trituració a vapor de pelitre. La producció de la planta la va situar a Jaca, després de buscar per diverses regions el lloc ideal per al seu cultiu, on la va iniciar en 1904. Va començar en uns terrenys situats a Larbesa, estenent la producció a altres dos llocs com el Soto de Charlé i Notefíes. El 1913 tenia conreades un total de 425 hectàrees, 300, 100 i 25 respectivament en cada un dels llocs. En aquesta comarca aragonesa la flor era molt rica en piretrines superant a les plantades a la regió de Montenegro. Potser per això un dels productes comercials de Caubet, s’anomenà La Montenegrine.»
Un cop recollida la flor, es transportava a les fàbriques de Marsella i Barcelona. Unes màquines especials de trituració la convertien en una fina pols a punt per envasar. Cap a la dècada de 1910, la pols s’envasava sota les marques La Montenegrine i L’Eclair. La primera, es venia en caixes manxa. En un extrem de l’envàs hi havia un clau. En retirar-lo i prémer sobre la caixa, sortia la pols. En canvi, l’Eclair es venia en llaunes que s’assemblaven a un saler per poder escampar la pols. També es podia bolcar la pols dins d’una manxa semblant a les usades per avivar el foc. D’aquesta manera es produïa una millor dispersió de la pols perquè actués contra insectes voladors.
En el text de 1944 transcrit més amunt, es pot llegir que després de Jaca, va ser Tarragona el segon lloc on es va conrear el pelitre. Això va ser a partir de 1907 gràcies a la iniciativa de Roman Galimany Parull, els qual va plantar pelitre a les muntanyes de Querol. Aquí hi tenia una amplia extensió de terreny, propietat originàriament de la seva dona, Amalia de Sayol i de Sayol, baronessa de Querol. A les muntanyes de Querol conreava la planta i, a la ciutat de Valls tenia la fàbrica en un edifici singular molt característic, darrera de l’estació de tren. Els primers anuncis es publiquen el 1913. En els pots de Insecticida Galimany es pot llegir: “Primera y única plantación nacional de importancia de pyrèthre en los montes de Querol, Tarragona”. (figura 3). Es tracta d’un anunci senzill on es poden llegir els preus dels productes. Segons exposa C. Pradera en el seu treball, “l’any següent podem trobar un anunci més elaborat a la revista El Cinema. El primer producte de la casa sembla que va ser l’Insecticida Galimany. Després va venir el Mata-Arna Galimany. Durant l’any 1922 es publicà un anunci al diari La Vanguardia”. I com a direcció , per a adquirir l’Insecticida Galimany, apareixia el número 2 del carrer Sant Ramon de Barcelona. “En aquesta mateixa direcció, a finals de segle XIX, es venia l’Insecticida Fulminant a què vaig dedicar una entrada. També en aquest carrer, al número 6, sembla que devia iniciar el seu negoci a Barcelona Antonio Caubet “, detalla Carlos Pradera.
A Querol s’hi va cultivar fins a final dels anys quaranta i principi dels cinquanta del segle passat. Avui el gran productor de Pelitre és Kènia i també Tanzània. El poble de Querol va dedicar un petit carrer a Roman Galimany Parull.
Per la seva banda, Pau Galimany Parull va construir una fàbrica de molta de pelitre a la població de Valls, capital de la comarca. Aquest conjunt, molt deixat i abandonat, es troba darrera de l’estació de tren. En el seu dia era una preciositat de casa-habitatge i fàbrica de productes insecticides de l’empresa Galimany, per això també se la coneixia com a torre Galimany, -actualment com a casa de les punxes. L’edificació és una barreja de modernisme amb reminiscències medievals: casa de planta baixa i tres pisos destacant-hi la torre circular amb coberta cònica de ceràmica verda. L’edifici identificava amb l’escultura d’una mosca de grans dimensions situada en el parallamps. En aquesta primera residència, Pau Galimany hi visqué fins a l’any 1929 quan, en una ampliació de l’empresa, es traslladà, habitatge i empresa, al número 5 del carrer Paborde (actualment si ha construït una plaça on només s’hi conserva la xemeneia).
Roman Galimany conreava i Pau Galimany molturava i envasava. El producte es comercialitzava sota les marques de Román Galimany qui es dedicava al negoci del pelitre amb anterioritat al seu cultiu. No obstant això, el 1928 va morir deixant el negoci a un hereu que no el va seguir. Pablo Galimany va seguir amb la mòlta i amb les seves pròpies marques d’insecticides com és el cas de l’Insecticida Fènix. Després de la mort del seu germà i amb manca de producció de la flor de pelitre es va abastir d’altres cultivadors que havien fet plantacions de pelitre a les terres de Querol.
Els primers productes d’insecticides fets amb aquesta planta consistien en una pols fina, de color groc, que no era altra cosa que la simple molturació de les flors. Aquest producte s’aplicava mitjançant un difusor. Cap a la dècada dels anys 20 del segle passat es va començar a utilitzar la barreja del pelitre amb un dissolvent destil·lat del petroli. Això permetia la polvorització de fines gotes que es dispersaven millor que la pols. A la fàbrica hi arribaven els carros amb els fardells de pelitre, després és separaven les flors de la tija amb una mena de pinta amb pues de ferro i a continuació es posaven les flors al molí, obtenint una pols d’un color entre groc i verd. En el record encara perdura l’olor peculiar d’aquesta margarita.
El pelitre és un producte natural que va tenir un gran ús a fins a finals dels anys 40 i, amb menys incidència, a la primera meitat dels cinquanta. De fet, va ser l’insecticida més utilitzat en l’àmbit domèstic. En aquell moment, van irrompre els insecticides de síntesi de la família organoclorada (DDT i HCH) i es van imposar per la seva major persistència. El 1949, Milton S. Schechter va sintetitzar el primer compost amb una estructura química similar a les piretrines naturals. Es tracta de l’aletrina, el primer piretroide d’una nova família de compostos insecticides. Els piretroides mantenen el gran efecte de xoc de les piretrines, però amb major persistència i estabilitat a la llum solar. Avui dia són les matèries actives insecticides més usades, encara que amb un grau de toxicitat molt elevat. L’aparició del DDT va fer que la indústria del pelitre caigués en picat. La força mediàtica del nou producte, la poca transparència pel que fa a la seva toxicitat i els efectes cancerígens, va fer decaure l’ús del pelitre. Una mostra clarivident d’aquest canvi es reflecteix en els anuncis de l’edició extraordinària del setmanari vallenc Juventud, amb motiu de les Festes Decennals de 1951: dues pàgines completes amb l’anunci del DDT mentre, i en contraposició, un petit anunci testimonial d’Insecticides Galimany.
Quan va morir Pau Galimany, l’any 1933, es feu càrrec de la indústria la seva dona, Àgueda Soler, sota el nom de Vídua de Pau Galimany, amb el suport de l’administrador senyor Piñol, que ho va ser fins a la seva sobtada mort. Finalitzada la Guerra Civil s’incorporà a la fàbrica el fill gran, el Roman –farmacèutic-, fins a l‘any 1948, mentre que el fill petit, l’Alfons, restà durant un temps en un camp de concentració per haver lluitat en el bàndol republicà i després va complir els dos anys llargs de servei militar a Galícia. Es va incorporar i fer càrrec de l’empresa el fill petit l’Alfonso. Uns anys després, a finals dels seixanta entraren nous socis, amb aportació de capital i sota el nom de Productes Galimany SL. La marca Galimany va arribar fins a finals dels anys cinquanta, quan va fer una suspensió de pagaments amb un embargament de la maquinària. L’any 1960 el negoci va tancar.
Carlos Pradera. 28-09-2013. Insecticida Gior-Sotnever d’Antonio Caubet. El desinsectador y desratizador.
Carlos Pradera. 04-09-2013. Insecticida Fulminante de finales del siglo XIX. El desinsectador y desratizador.
Carlos Pradera. 24-03-2013. Insecticidas de Antonio Caubet. El desinsectador y desratizador.
- Isabel Berenguer i Tomàs. 2013. El fil de la memòria. Querol, Montagut, Esblada, Bonany i Valldosera: una mirada al passat. Institut d’Estudis Vallencs, Valls, ISBN: 84-86083-72-4.
Fons família Galimany.
