M. Teresa Sanromà i Llenas ha estat l’artista guanyadora del concurs de pintura convocat, en ocasió de les Festes Decennals de la Candela, per la Fundació Rodon-Giró. Jaume Solé i Magriñà aconseguí el segon premi; i la Josefina Giraldo, una menció honorífica. Si tenim en compte que la convocatòria del concurs era de caràcter nacional, evidentment els tres artistes vallencs han aconseguit un gran èxit. Sense que el que direm vulgui rebaixar els seus mèrits, només és de doldre que, pels motius que siguin, les aportacions dels artistes professionals de reconeguda mestria han estat escasses, i el nivell general de l’exposició no arriba al nivell que li correspon. És interessant conèixer la composició i personalitat dels membres del Jurat, que encasellaríem dintre de la tendència moderna, però amb un gran sentit ponderat: tant en Rafael Benet, president, com en els vocals, Ignasi Mundó i Antoni Gonzalo Lindin. Són artistes-pintors, i la seva obra no ha deixat mai d’inspirar-se en els aires figuratius. Rafael Benet és, a més, professor de Dibuix i de Pintura i també de la Història de l’Art. Al mateix temps és crític d’art i ha publicat nombrosos llibres. Són molt coneguts els que ha escrit sobre els pintors Velázquez, Nogués, Bosch-Roger i Vancells, i els escultors Manolo Hugué, Rebull i Viladomat. Però potser els seus llibres més importants siguin La Història de la pintura moderna i L’Escultura moderna i contemporània. Ignasi Mundó fou el primer premi de pintura en les Decennals de la Candela del 1961. Prova de l’encert d’aquell premi és que Mundó és avui un dels pintors més considerats, i darrerament ha estat l’acaparador d’una gran majoria de premis nacionals. Antoni Gonzalo Lindin és un vell conegut nostre: l’any 1950 exposà a la sala de l’Escola del Treball de Valls, on presentà paisatges pintats amb objectivitat quasi fotogràfica. Medalla Tapiro, premis a Flix, a la Biennal de Montblanc i a Barcelona, professor de l’Escola-Taller d’Art de Tarragona. La seva pintura ha seguit camins expressius i estructurats, amb esquematitzacions quasi geomètriques que s’acosten a l’abstracció. Aquestes notes biogràfiques dels membres del jurat estan justificades pel fet que possiblement concursants i públic no estiguin d’acord amb el veredicte emès. Si els personatges esmentats no entenguessin de pintura potser ja no podríem creure en res, des del punt de vista artístic. Èxit complet, doncs, en primer lloc dels artistes guanyadors. Premi general a la tasca dels artistes vallencs, els quals des de la ja llunyana Exposició de Nadal del 1944 lluiten per tirar endavant el seu art en contra de l’opinió de molta gent, i segueixen el camí en què els inicià, encertadament, el pintor Eduard Castells. Avui els artistes vallencs ja es desenvolupen amb mitjans propis i tenen oberts davant seu uns horitzons més amplis. Solament ens resta remarcar que d’entre les obres presentades per la M. Teresa Sanromà, n’hi ha una -Barraques de Pira-, que ha aconseguit un primer premi nacional. S’hi observa la forta evolució que, darrerament, ha imprès en la seva pintura: dramatitza la seva interpretació de la naturalesa i, amb audàcia, desordena l’harmonia real del tema, crea nous conjunts desintegrant les formes conjuntades. La seva obra ens dona visions anímiques, ideals, espirituals, amb les quals té a l’abast noves i infinites possibilitats expressives i, cosa que és essencial, inesgotables recursos de color, de pintura-pintura, posant els pigments temperamentalment, no com són a la realitat, no tal com els veiem, sinó amb inventiva, amb geni i valentia, creant noves harmonies en les quals batega el cor d’un pintor-artista. És un art que deixa enrere i trenca visions estètiques del passat. El seu concepte no necessita del tema real, ni tan sols simbòlic, que precisa explicació. És un art amb un mínim de referència a la naturalesa, el qual, més que un mirall de la realitat, és un estat d’ànim davant seu. També Jaume Solé, d’un temps ençà, ha estat treballant de ferm i ha forçat la seva pintura per a fer-la evolucionar i deixar enrere camins ja molt fressats. I en aquest esforç ha trobat el premi dels resultats. Intents d’obrir-se pas, moltes vegades perillosos, l’han portat a guanyar el primer premi local amb la seva obra Mercat, que és un tros de vida aconseguit a tall de nota, amb espontaneïtat i valentia. El color, vibrant, càlid i net, hi és posat generosament, a grans pinzellades. No cau en l’anècdota d’un tema que hauria estat un bon parany. És un retall de pintura lluminosa, colorista, amb xocs harmoniosos de llum i de color, de ritme i moviment, els quals donen el precís toc d’humanitat a l’agrupació de figures motiu del tema. Finalment, la Josefina Giraldo segueix donant proves de la seva inquietud pictòrica. En l’obra que ha merescut la menció honorífica, titulada Galícia, ens mostra una versió molt sui generis del tema. Podríem subtitular el quadre Galícia vista per un pintor mediterrani, ja que la seva pintura no ha volgut copsar aquell ambient i, prescindint de la cosa pintoresca, ha fet que la llum i el color del Mediterrani siguin els veritables protagonistes de la seva tela. Amb generositat de matèria crea una simfonia de verds i de blaus, posa les formes en moviment i, amb la seva emoció de pintor, ens dona un missatge d’alegria i d’amor a la vida. La visió conjunta dels premis atorgats pel jurat d’aquest concurs ens donen la pauta que, aquesta vegada, s’ha imposat el criteri que l’obra pictòrica ha d’ésser resolta amb color. Aquest passa a primer terme absolut, i deixa endarrere, com a complements, el dibuix, el tema, la realitat fotogràfica, els temes literaris o simbòlics, i d’altres additius que, quasi sempre, resulten tapabruts del concepte primordial que l’art de pintar (és una bajanada el dir-ho) exigeix que un quadre sigui pintat amb colors, ha d’ésser pintura-pintura. Segon premi: Mercat, de Jaume Solé i Magriñà. Accèssit: Galícia, de Josefina Giraldo i Solé. CULTURA — 57
