La ciutat de Valls cobra singularitat, de manera extraordinària, cada deu anys amb motiu del compromís contret pels vallencs. I així, una festa religiosa, expressió reconeguda d’un poble, es converteix en una etapa de treballs pel poble perquè, quan arribi la data, es recomptin les realitats assolides. En aquesta estimada ciutat nostra en què vivim, deu anys és una xifra important, ja que la dinàmica de la societat del 1971 imposava un ritme accelerat on, els mitjans, el tarannà i l’actitud de la gent i totes les coses en dos lustres són molt diferents, noves, i fan les persones capaces d’empreses de major rang.
La ciutat de les Decennals del 1941, des de la perspectiva de l’any 1971, la veiem creixent, evolucionant. Amb els mateixos carrers, amb les institucions amb idèntics noms, amb la gent amb cognoms heretats, però vallencs; gent nova incorporada a la societat, més joves, d’apetències inèdites i amb l’alegria d’haver realitzat obres que foren aspiracions somiades fa un o dos decennis. Això comporta el desplaçament de l’activitat a nous indrets, cap a l’est. La pertinença del cotxe utilitari en moltes famílies marca una evolució en els hàbits d’esplai que incideixen en l’activitat de la ciutat. El declivi de la indústria tèxtil ha donat pas a altres indústries i també a la creació del polígon industrial de Valls.
La ciutat ha canviat. En aquest decenni ha arribat l’aigua corrent potable a totes les llars de la ciutat; el Centre d’Atenció Primària (CAP) s’ha desplaçat a un nou edifici que porta el nom del recordat doctor Sarró. A prop de l’estació de ferrocarril s’ha construït el Col·legi Menor Eugeni d’Ors, residència per a estudiants de fora de Valls, i també de fora de Catalunya, que cursen estudis a l’Institut laboral i a l’Escola de Mestratge Industrial. La ciutat s’ha expandit. S’han urbanitzat nous carrers: l’Abat Llort i el Paborde, el passeig de l’Estació i rodalies. S’han pavimentat moltes vies que tenien un aspecte excessivament ruralista propi d’un altra època. Els nous edificis es desplacen arriscadament cap a l’est; el barri vell queda en un extrem de la ciutat. Les urbanitzacions salten la barrera dels torrents; són noves llars que habitaran molts vallencs provinents d’habitatges del barri vell, alguns dels quals no tornaran a tenir estadants.
Els vallencs forans segueixen contribuint a la pujança de la ciutat. La Fundació Rodon-Giró, a més dels premis anuals dedicats a les arts i les beques pels estudiants, construeix la Casa de la Cultura al passeig dels Caputxins, mentre que la família Ballart–Gallardo fa un llegat econòmic per construir el pavelló esportiu que portarà el nom de la seva promotora. Aquest espai esportiu s’habilitarà com a seu del local de festes de les Decennals del 1971. La indústria de la calçotada ha emprès una embranzida i es detecta l’increment de visitants per gaudir d’aquest típic menjar.
Amb la ciutat en transformació arriben les Festes Decennals del 1971 que es preparen perquè tinguin l’esplendor de les viscudes en les edicions anteriors.
