En el primer dia de febrer, des del balcó principal de l’Ajuntament de Valls, el pregoner anuncia el començament de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela del 1961. Els trompeters, amb vestimenta medieval, donen el toc d’atenció.
Al migdia, tot és a punt per començar. La plaça del Blat és un formiguer de gent mentre el pregoner, els heralds, els balls populars, els castellers, la banda de música, els gegants, els capgrossos i els animals simbòlics de diverses poblacions de Catalunya, disposats pel seguici, esperen el senyal per iniciar la desfilada. L’ordre la dona la banda de música, que inicia els compassos del pasdoble Amparito Roca, després d’uns primers compassos introductors. En iniciar-se el tema musical, arrenca la comitiva al so que marca la banda de música. Les Decennals han començat.
EL PREGÓ OFICIAL
No va ser possible la presència de l’ambaixador d’Espanya i director de La Vanguardia, Manuel Aznar. Això va motivar que es gestionés amb el científic pare Romañá, S.J. -director de l’Observatori de l’Ebre, i molt vinculat a la nostra ciutat,- la realització d’aquesta comesa. Va tenir lloc a les 7 del vespre, a l’aula magna de l’Institut Laboral. L’acte va ser retransmès per Ràdio Tarragona i Ràdio Barcelona.
ARRIBADA DE L’ÀLlGA
A dos quarts de 4 de la tarda, al camp d’esports del Vilar, es celebrà un festival amb motiu de l’arribada de l’Àliga amb gran alegria per part de la gent menuda. La ciutat donava la benvinguda a aquest element del folklore vallenc. Amb aquest acte es restablia una tradició secular.
De diverses poblacions arribaren a la nostra ciutat uns singulars visitants. Barreja de drap i cartró, els animals simbòlics que tradicionalment formen part de tots els actes populars que s’hi celebren, van marcar amb pinzellades de tipisme i de color el desenvolupament de la festa que s’havia preparat per rebre amb els màxims honors l’Àliga de Valls.
Desapareguda l’any 1936, hi va haver un intent de reincorporar-la al nostre folklore amb la construcció d’una altra que la substituís. La segona àliga va caure en una desgràcia tan profunda que no va aparèixer en cap altra ocasió. Precisament i amb motiu de la rebuda tributada a la que venia a suplir-la, era en un pedestal tot esperant que la devorés el foc, com si es tractés d’una falla davant dels ulls sorpresos dels infants.
El senyor Josep M. Tarrassa, com ja va fer el 1951, va presentar i comentar l’acte. S’enlairaren globus, es dispararen morters i coets i, de sobte, aparegué majestuosament la nova Àliga, i no per l’aire, com s’havia pensat, sinó acompanyada dels aligons i escortada per la guàrdia urbana amb vestit de gala. Entre estrèpit de coets, músiques i ovacions prengué possessió de la plaça que -per graciosa disposició de la reina de Xipre en una data molt llunyana-, li corresponia.
Després s’obsequià els nens amb l’ “ouferçó amb xocolata”.
Mentre s’anava amagant el sol, s’incrementava la presència d’un aire molest que incomodava els assistents.
