La representació del cap de l’Estat requeia en el ministre de Comerç, Enric Fontana i Codina, fill de Reus. Les autoritats locals i provincials reberen al senyor ministre el dia 2, al matí, i al Pati. Per primera vegada hi eren presents una representació del cos dels Mossos d’Esquadra i una companyia d’operacions especials amb bandera, banda i música. Els Xiquets de Valls aixecaren un pilar de cinc. Després de saludar als membres del consistori i a les autoritats presents s’organitzà una comitiva que, carrer de la Cort avall, es dirigí al temple arxiprestal, trencant la tradició d’anar a rebre a l’arquebisbe a la rectoria i entrar tots plegats a l’església de Sant Joan per participar en el solemne ofici.
Abans d’iniciar-se l’acte, el temple estava ple i atapeït, quedant-se força feligresos a les portes. Oficiava l’arquebisbe doctor Josep Pont i Gol, que feia la seva primera visita a Valls després del seu nomenament. S’inicià la benedicció de les candeles i la processó pels carrers de l’entorn del temple, limitat a la clerecia i a les autoritats degut a la multitud de fidels que emplenava el temple. L’ofici el concelebraren l’arquebisbe i vint sacerdots vallencs, acompanyats de tota la clerecia de Valls i altres sacerdots i religiosos. El cor parroquial de Vilafranca del Penedès, amb acompanyament orquestral, va cantar el Gloria i el Credo de la Missa pontificalis, de Perosi. L’arquebisbe va pronunciar l’homilia, que arribà a tots els fidels pel seu contingut profitós. Com a cloenda l’arxipreste, mossèn Josep Pascual, dirigí unes paraules als assistents que reflectien la seva emoció i l’agradable sorpresa per aquesta manifestació mariana que mai havia viscut com a arxipreste.
Abans d’aquesta salutació de mossèn Pascual, la Colla Vella dels Xiquets de Valls havia aixecat un esplèndid pilar de cinc. Aquest moment, tan emotiu, és un dels records que he tingut sempre d’aquestes Festes Decennals; un temps absent de Valls, ignorant si mai tornaria a viure a la ciutat de tants records entranyables i enyorances, subordinen l’esperit feble per a aquests moments. I veure l’homenatge a la Candelera dels homes de la Colla Vella dels Xiquets de Valls aixecant davant de la seva imatge un fort -més que mai-, pilar de cinc. El silenci dels feligresos, i l’esclat del corprès so de les gralles, l’estridència dels seus aguts rebotant per les parets; la significança d’aquest pilar d’homes fornits amb l’enxaneta dalt de tot del pilar se’m va fer a l’hora insòlit i sorprenent, sentint una esgarrifor veient molts vallencs amb els ulls humitejant. Aquell moment va ser d’emocions, després va ser el moment de reflexió on es conjugà, amb l’emoció del toc de gralla, el protagonisme de la Colla Vella per dreçar l’estima i veneració d’un poble cap a la Verge de la Candela. Un esclat d’aplaudiments, amb força, com si volguessin aturar les llàgrimes de l’emoció que ens estava ofegant. Sortosament hi vaig ser, i mai ho podré explicar amb paraules perquè s’ha de viure.
