Fa uns anys, abans de la globalització, la història moderna de Valls s’explicava per períodes de temps de deu anys: els compresos entre les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela. D’aquesta manera, quan els nostres avis, o els pares dels nostres avis, recordaven un fet, acostumaven a dir: “Això va passar abans, o després, de les Festes de la Candela d’aquell any, o entre aquell i aquest any”. Quants no haurem sentit a dir: “Potser aquestes seran les últimes festes que veurem”, perquè ja es veien grans. I altres vegades potser ho pensaven, però no ho deien, perquè tots sabem que més enllà d’una edat no en passa ningú.
Les Festes de la Candela, doncs, representen quelcom molt viu i sentit per a la nostra ciutat i pels vallencs de veritat, visquin a Valls o lluny d’aquesta terra que els va veure néixer. Representen la fi d’un capítol i l’inici del següent en el camí diari de la població.
Sempre, els ajuntaments s’esforçaven per concloure un projecte emblemàtic per a la ciutat que havia d’arribar a la seva plenitud amb motiu de les Decennals i procuraven, també, que quedessin acabats els plans urbanístics per a aquestes dates. La remodelació d’El Pati l’any 1951, la font lluminosa de Carles Buïgas l’any 1971, i d’altres. Les famílies, modestes o menys modestes, feien estalvis per millorar la llar, convidar als parents forans i viure intensament les festes.
Durant uns anys hi tingué molta rellevància l’associació de vallencs fora vila. Una entitat molt estimable on, un bon grup dels seus membre, tenien un protagonisme influent en empreses i centres de decisió de Barcelona. L’activitat d’aquest grup de vallencs va ser molt accentuada des dels anys trenta fins els setanta; després s’ha anat diluint en la immensitat d’una Barcelona molt més gran i més expansiva. La seva implicació en les Festes Decennals ha estat ben agraïda amb el llegat que han deixat per a la ciutat i la plena implicació en la promoció i la fulgència de les Decennals on, alguns dels actes tenien el seu patrocini gràcies a la bona relació amb les entitats barcelonines, com per exemple l’actuació, l’any 1951, de l’orquestra, cors i solistes del Teatre del Liceu, amb el tenor Pau Civil, en una representació de Madama Butterfly, i en les mateixes Decennals, el Ballet del Teatre del Liceu que dirigia Joan Magriñà.
Per això, quan anem a rememorar unes festes que han fet història, amb una activitat tan important per Valls, des del punt de vista cultural i social, ho farem prenent com a punt de mira unes Festes Decennals personalment més properes a la nostra edat i, a la vegada, les més tristes per a molts i amb més dificultats per a tots, entre la postguerra espanyola i la guerra europea, amb moltes ferides encara obertes i amb molt per reconstruir.
