Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

III. 7.Discurs que no va poder llegir als Jocs Florals de 1951
1951

III. 7.Discurs que no va poder llegir als Jocs Florals de 1951 

Reina de la festa; bona gent de Valls:
Si el cor humà no fos sensible i avui es fes gran com un sol i demà petit com una llavor de lliri; si el nostre cor no ens manés sempre, jo, ara, president que soc del Jurat qualificador d’aquesta festa de Jocs Florals, m’aixecaria a adreçar-vos la paraula amb l’assenyat aplom de qui acompleix un comès institucional. Però no és així. No ho pot ésser perquè el meu cor no ho vol, perquè vibra, perquè palpita, perquè sap que si soc ací és per irradiació de la figura estimada del meu pare, l’il·lustre Narcís Oller; irradiació que ha arribat fins els meus cabells blancs —això vol dir hora d’homenatges i atencions immerescudes!—. I tot plegat fa que un caliu familiar i casolà m’escalfi la sang i que els records i els enyors dictats pel cor, m’esclavitzin la ploma i no la hi deixin camp lliure per a caminar vers paratges florejats o acadèmics.
Però si els records se’ns imposen, a vegades, com imperatius categòrics, ¿no podem admetre que recordar és sentir i és pensar a l’ensems? Algú ha dit que el record és poesia, però si no valgués per a tant, bé cal valorar-lo com element psicològic de primera magnitud, perquè no podem pas concebre un home sense records que l’hagin format, sostingut i guiat en el curs de la vida. En el record hi ha l’element bàsic, el material indispensable a tota construcció humana. El primer element de l’art és el record, perquè la nostra fantasia no fa sinó crear amb allò que ja coneix, amb allò que recorda. Per bé d’ajustar aquestes idees no ens cal interpretar el mot record junyit a un fet concret, però si ho fem, ¿qui podrà negar-me que lo evocació d’un fet produeix, a vegades, una bella emoció? ¿Per què no he de poder jo ara obrir de bat a bat les portes dels meus records de Valls i del pare, i oferir-vos-els, puix que us pertanyen perquè són de Valls i d’un vallenc il·lustre?
Festes de la Candela de 1891. Aleshores jo era un nen. Un nen a qui havien comprat un abriguet amb botons daurats, una bufanda i una gorra de mariner per a anar a les festes de Valls. Jo recordo, en baixar del tren, entre dos foscants darrera la carcassa de l’estació i al lluny, un teló de muntanyes ennegrides pel cap-al-tard, amb una faixa de foc al damunt i uns nuvolets estiregassats i prims, color de cendra molla, més enlaire. D’allà venien les ventades fredes que m’esgarrifaren en posar peu a terra. Vent fred i gent!: una gentada que corria i ens feia córrer. Jo anava al mig de dos homes donant-los les manetes: l’un era el meu pare; l’altre, Fidel de Moragues.
Els becs de gas de l’estació s’abaixaven aixafats pel vent.
I una vegada travessat l’edifici, la multitud s’escampà arremolinant-se al peu de tartanes, faetons i òmnibus, o bé destriant-se en collades que se n’anaven a peu. Veig passar encara, homes i dones, ben abrigats i capjups, caminant a contravent. A mi em feren pujar a un faetó on els vidres tremien a l’embat de les ventades. Llavors no hi havia el passeig de l’Estació, que teniu avui, i, a poc a poc, amb sotracs, vàrem arribar a la zona urbana de la població. Entràrem pas a pas per aquells carrers plens de vehicles. Recordo molta llum: globus de gas a les façanes de les cases, alguns apagats per bufades de l’aire. Una plaça! —”Guaita, guaita el Pati!”. I, de mica en mica, l’anàrem travessant per a desembocar a carrers no tan plens de brogit. Ja era a Valls, i jo el trobava més alegre i més brillant que no pas Barcelona.
Després, el menjadoret familiar de ca Moragues, jo no sé si en llevar-nos de taula o abans de sopar, vingueren uns homes amb els rostres maquillats i vestits estrafolàriament a fer una comparsa o ball. Un d’ells, que representava el paper de metge, anava amb casaca, capell reveixinat de dos corns. 1 portava sota l’aixella un gran atuell cilíndric amb un bec; l’altre, que feia de malalt, enfundat dina una llarga camisa no massa neta, mostrava la llengua groga com el safrà. Recitaven a grans crits i feien riure els presents. A mi, en canvi, em feien por. Va semblar-me endevinar que el ball o comparsa representava la terrible epidèmia de Valls de la qual alliberà miraculosament la ciutat la Mare de Déu de la Candela. La imatge de la Verge jo diria que la portava algú en una safata. Però, ^què sé jo, pobre de mi, si fa tants anys i el meu record està escrostonat i rebegut com una pintura vella! L’endemà tot va canviar als meus ulls. El dia era ple de sol, l’aire tranquil, i Valls, alegre i rialler. Vaig anar a la processió amb un ciri; vaig sentir les gralles i vaig veure els castells. L’Enxaneta s’endugué tota la meva admiració perquè jo hauria volgut fer com ell. També recordo l’Àliga i al seu ball, que no sé si ara el feu.
D’aquells dies, a la meva tendra memòria d’infant s’hi estergiren records que mai més no he perdut, perquè el meu pare em portava pertot i m’ho feia admirar tot. En voleu una prova? Aleshores vaig menjar “cocs” com el meu pare quan anava a estudi. Qui digui que Narcís Oller, durant el curs de la seva llarga vida, oblidà Valls i va desnaturalitzar-se, s’erra. Ell mai no perdé costums, gustos i modismes vostres. Sempre recordo haver-li sentit emprar: “aquest xic, aquesta xica”; “guard això, guard allò”. El seu lèxic literari acusa també la saba vallenca, com la força i el color sempre viu i lluminós de l’estil. En ‘L’escanya-pobres’, una de les seves obres mestres, la saboria dels vostres camps i llogarrets no us deixarà en tot el curs de la narració.
Però el record d’aquell Valls dels meus vuit anys, ha donat pas a un concepte ben diferent de la vostra ciutat.
Ara jo em penso saber allò que és realment. La reina de Jerusalem i de Xipre, Elionor Maria d’Aragó li donà l’escut de sòbria bellesa mig-eval i l’emperador Carles va proclamar-la ciutat imperial. Voleu títols de major noblesa? Poblat antiquíssim, a ben segur ibèric: el forn de Fontscaldes i les troballes de prop l’estació ens ho duien. Ha estat sempre una població de gent treballadora i enèrgica que ha donat tostemps homes remarcar i alguns d’ells eminents. Quin goig no ens fa avui de saber que Jaume Huguet, un dels retaulistes universalment més estimats, és fill d’aquesta ciutat? No us he pas de cansar esmentant noms de vallencs il·lustres que tots sabeu de cor. N’hi ha prou, en aquest moment, de suggerir-ne el record. Valls és fort i fecund. I es troba enclavat en una contrada que jo no sabria pas fer-ne un elogi millor que el fet per l’escriptor Joan Santamaria, quan ens diu que anant cap a Valls: “Camineu, camineu i us apar que totes les coses us saludin; petgeu la terra i instintivament aneu en compte de no fer-li mal; voleu trencar una rameta d’un arbre i a mig aire reculeu la mà temeruc de veure rajar sang de la ferida o de sentir un ai de dolor. Sí, tot és sang i carn, materialment”.
Sang i carn; repeteixo jo: treball, energia i esforç. Així és Valls: planter d’homes i de virtuts, que està destinat a eixamplar-se i a créixer perquè en té la voluntat. Cada col·lectivitat reclou allò que hom en diu el seu esperit, que no és sinó el sentit que dóna a la seva existència; i aquest sentit es polifacètic. Vosaltres, cada deu anys, feu relluir una de les facetes del vostre esperit
amb les festes a la Mare de Déu de la Candela, on no hi manquen Jocs Florals. Si a l’antiga Grècia, en temps d’Orfeu i de Linni els poetes eren considerats pel poble com a interpretadors dels déus; si la poesia va inspirar així els gustos i la civilització d’aquella gent, bé haurem de concloure que la poesia, als ulls de molts inútil, té una força constructiva i elevadora de l’esperit que la història de la humanitat ha fet palesa. Aquells grecs de l’època pre-homèrica tenien pels poetes un respecte religiós i encara que això sia exagerat, jo m’atreveixo a afirmar que la bellesa — atribut diví— és en tot allò creat per qui sap trobar-la; és una resplendor que no copsen els ulls però que l’ànima sensible i viva endevina. Potser la paraula ritmada, el vers, n’és el vehicle d’expressió més perfecta, però també ho són el cant i la música, la línia i el color, al moviment i l’estabilitat perenne de l’arquitectura. No hi ha art sense poesia que és aquesta llum interior, invisible però perceptible, que Déu ha deixat recòndita en tot allò creat, a l’abast, però, dels qui sàpiguen veure-la i cantar-la o plasmar-la. La poesia desperta ressons en recons escondits de l’ànima humana, a vegades inexplorats pel propi subjecte i aquestes ressonàncies l’eleven i el transformen.
Ací mateix, qui negaria ara que d’aquesta sala se’n desprèn un no sé què que és com una llum? Jo diria que tots nosaltres som una flama viva i immensa que ha ablamat la poesia. Oferiu-la, vallencs, a la santa patrona, bo i pregant-li que la faci perdurar perquè els vostres successors la retrobin altres dècades, en la cadena ineludible dels anys que han de venir. I ara, només em resta dir-vos: moltes gràcies a tots.

Deixa un comentari

Required fields are marked *