L’edifici de l’antic quarter sempre ha estat molt sol·licitat. El Banc de Valls el va comprar l’any 1882 i el va vendre a l’Ajuntament el 1941 -si bé l’exèrcit va seguir fent-ne ús fins a l’any 1931. A partir d’aquí, l’històric edifici es va adaptar per a ús educatiu i als anys seixanta l’espai desbordava activitat en un moment en què era compartit per alumnes de batxillerat, de la Escuela de Maestría Industrial i, fins i tot, d’un internat.
L’Institut Jaume Huguet (antiga Escola del Treball) a través de les lleis d’educació
Jordi Tuset Vallet
Escola de Mestratge Industrial (Escola del Treball)
El Butlletí Oficial de l’Estat publicà el 26 de desembre el Decret de 5 de setembre de 1958, que regulava l’assistència dels treballadors als centres de formació professional i donava cos legal a una sèrie de disposicions que a Valls ja es complien entre l’Escola del Treball i les empreses locals, sinó en tota l’amplitud, sí amb notable eficàcia en la majoria dels casos i amb la bona voluntat per part de tots.
es de la publicació d’aquest decret, el treballador matriculat en un centre de formació professional industrial ja no tenia cap dificultat de tipus laboral a simultaniejar el seu treball amb els seus estudis, ja no hi havia cap incompatibilitat -llevat de casos previstos de força major-, entre l’horari de treball a l’empresa i l’horari de les classes del centre on es formava. Alhora, en una singular coordinació, les faltes de puntualitat o d’assistència a classe calia comunicar-les a l’empresa corresponent, a fi que aquesta pogués prendre les mesures oportunes.
Un altre punt destacable d’aquesta notícia fou que la Secció Delegada de Protecció Escolar va demanar al Ministerio de Educación y Ciencia la concessió de quinze beques per als alumnes del primer curs o d’aprenentatge (diürn) de l’escola de Valls, dotades cadascuna amb 4.500 pessetes, i que van obrir un horitzó professional als joves que no disposaven de mitjans econòmics. Aquesta fou una porta d’entrada a la formació de tots aquells joves amb capacitat i voluntat d’estudiar.
HOMENATGE AL SENYOR BARBAT
Entre les tres ciutats de la província de Tarragona on existia una Escola del Treball hi havia la de Valls. Així ho va remarca el conferenciant que també va mostrar-se satisfet perquè a Valls ja va trobar la feina iniciada, i també el suport necessari quan va ser nomenat inspector provincial de les Escoles de Formació Professional i Tècnica, per poder transformar l’Escola Professional i convertir-la en Escola del Treball. D’aquesta manera el centre docent es beneficiava dels avantatges que oferia l’Estatut de Formació Professional promulgat el 1928 pel govern.
El senyor Altès recordà en aquella intervenció seva el gran esdeveniment que va suposar per a l’Escola i per a Valls la visita, el 1930, del ministre de Treball, Pedro Sangro i Ros d’Olano, coincidint amb el moment en què l’Escola s’afanyava a adquirir una gran importància. Recordà que si va ser possible aquella amistat, que tants beneficis va reportar a l’Escola -i que ha resultat perenne-, va ser gràcies al zel del senyor Barbat. En aquest context, va recordar diversos aspectes de l’actuació del senyor Barbat a favor de la nostra Escola, i de les visites que li va fer en aquells temps quan va estar allunyat de la feina escolar. En un altre moment de la seva dissertació posà de relleu el pensament del senyor Barbat en relació a les associacions d’alumnes, a les quals els desitjava el millor i també que algun dia poguessin prendre part a les tasques directives de la pròpia Escola. Assenyalà que l’associació, el 1930, li havia dedicat un acte d’homenatge que culminava en aquell moment. L’última part de la intervenció del senyor Altès va estar dedicada a posar de relleu la donació en propietat plena del refugi excursionista de Miramar que el senyor Barbat acabava de fer a l’associació i al qual se li va encarregar l’acte de la seva inauguració, el 1951. El refugi va rebre el nom de Montserrat Gili, en memòria de la seva difunta esposa.
El conferenciant va dir que aquestes atencions que el senyor Barbat havia tingut contínuament amb l’associació no havien fet oblidar les que va tenir molt abans amb l’Escola del Treball, tot el contrari, i van ser posades de relleu i en primer terme en aquesta oportunitat. Per concloure l’acte, assenyalà que el senyor Barbat havia demostrat els mèrits suficients per ser nomenat Soci d’Honor recordant que també es va procedir d’aquesta forma amb el Marquès de Guad el Jelú, als inicis de la dècada dels anys trenta. Va puntualitzar que tenien poca transcendència els mèrits materials del senyor Barbat, i molta els de contingut moral. Per concloure, el senyor Altès va dir: “Nosaltres voldríem que l’entrada del senyor Barbat a la nostra galeria de Socis d’Honor li proporcionés el goig de sentir-se més vinculat, si és possible, amb l’Associació i amb l’Escola per la qual tant va lluitar, desitjaríem que se sentís, en la mesura del possible, compensat pel deute que tots li havíem contret durant tants anys. Voldríem, en suma, que Déu li donés molts anys de vida perquè aquesta distinció la portés a tot arreu com la més preuada d’entre les que segurament ha de posseir”. Tot seguit el president de l’associació, el senyor Trilla, va oferir el pergamí que oficialitzava el títol de Soci d’Honor, una obra primorosa realitzada per l’artista José M. Tost.
L’acte va acabar amb unes breus i emotives paraules d’agraïment del senyor Ramon Barbat, dient que acceptava de tot cor aquella distinció. El senyor Trilla va agrair, per últim, la presència dels assistents destacant la participació de les autoritats, de la societat civil i dels escolars, un fet que va aportar més rellevància a l’acte.
Los exalumnos
- … fomentando con estos actos la camaradería y enlace
entre sí de los alumnos durante sus estudios y después de
haberlos terminado., .•
(Artículo 3º del Reglamento de la A. A. E. E. T.)
Es un hecho cierto e innegable que nuestra Asociación, a pesar de todos los esfuerzos que realizan sus dirigentes actuales, no recibe -excepción hecha de un reducido y selecto grupo- todo el apoyo moral que deberían prestarle la nutrida legión de exalumnos asociados. Ello se patentiza bien claramente. ¿Sus causas? Para encontrarlas hay que analizar un poco a fondo la cuestión.
Tenemos un punto de referencia hacia el que es forzoso o dirigir la mirada cuando deseemos estudiar la vida de la Asociación. Nos referimos a las características de actividad alcanzada en el primitivo edificio de la Escuela, en el exconvento del Carmen.
Allí, en el espacio de unos pocos metros cuadrados, cabía la biblioteca, la secretaría, se jugaba al ajedrez, se guardaban los enseres de los excursionistas y no pocos de los deportistas, se celebraban reuniones de Juntas, se escuchaba un aparato de radio y aun sobraba aire para la tertulia de buena ley, amén de algunas cosas no menos interesantes como la confección de CULTURA y otras que sentimos no recordar.
Faltaba local. Pero, en cambio, había ambiente. Ambiente para todos aquellos alumnos mayores y exalumnos que, finalizado su trabajo cotidiano, se acercaban, un día sí y otro también, a aquel recinto, en busca de un ameno esparcimiento, en agradable compañía de otros jóvenes que un día el trato en la clase prendió lazos de amistad. Y en aquel ambiente podían desarrollar algunas de sus aficiones preferidas.
Es de sentido común el pensar que la gente acude a donde se encuentra bien, en donde exista un mínimo de comodidad material y un clima moral adecuado. Por mucho que se haga, por actividades que se quieran sostener, si no confluyen esos dos factores, se corre el peligro de que todos los esfuerzos resulten vanos y estériles.
Esto nos induce a pensar que_ si queremos salir de la quietud y el marasmo actuales, deberíamos crear, ahora que aquel antiguo problema del local insuficiente ha desaparecido, un rincón acogedor para los alumnos y exalumnos mayores. Así quizá no fuera muy difícil recobrar el ritmo perdido.
Si para los ratos libres, en días y horas oportunas, se arreglara convenientemente una estancia donde pudieran coincidir las tertulias y, ¿por qué no?, las discusiones de los deportistas, montañeros, ajedrecistas, etc.; donde se pudieran abordar
los temas del día, organizar y planear las excursiones, comentar los ajenos y propios encuentros de baloncesto, discutir sobre arte fotográfico, teniendo a mano los tableros de ajedrez, unas revistas de actualidad, y, no muy lejos, el tenis de mesa, creemos que, a no tardar, volveríamos a contar con aquel hervor “aetista” que, los
que lo hemos gustado, no podemos menos que añorar. De allí, espontáneamente, nacerían nuevas iniciativas y actividades que facilitarían la labor que la Escuela tiene encargada a la Asociación, poniendo fin a este encogerse de hombros que es habitual en nuestros alumnos mayores cuando les hablamos en “aetista”.
¿Estamos plenamente satisfechos de la presente marcha de la Asociación? Se cumplen, o hay medio de que se cumplan, los fines que nos indica el artículo 3º del Reglamento?
Hemos señalado un serio problema que nos amenaza, que un día u otro tendrá que resolverse, y sugerimos un camino para su solución.
Altés Serra
CULTURA – 7
UN COMENTARIO DE FRANCESC COSTAS I JOVÉ
Extractamos del artículo «Els periòdics vallencs» de Francesc Costas i Jové, publicado en el periódico «Joventut de l’Alt Camp», en su número 1506, el siguiente párrafo: «El portaveu vallenc que en l’actualitat i en tostemps s’emporta la palma de la longevitat, és la revista Cultura, vivent encara i per molts anys, per tal com acompleix una sòlida i plausible missió, i no se li poden regatejar els llorers que té ben guanyats. Començà a publicar-se el 15 de desembre de 1928, i mal que va romandre des de novembre de 1938 a març de 1945 gaudint de més de sis anys de vacances tan eventuals com involuntàries, sempre resten a favor seu trenta-sis anys d’un treball mensual abnegat i meritori dedicat a l’enaltiment de la cultura. És òrgan de l’activa i exemplar Associació d’Alumnes i Ex-alumnes de l’Escola de Mestratge Industrial, de brillant cartipàs i visió certera d’una tasca que dignifica el seu llarg historial. La col·lecció d’aquesta simpàtica revista conté un valuós aplec de referències, comentaris, efusions, raports i disciplines de tipus artístic, literari, urbanístic i de tota mena d’afluències espirituals de condició general i local, que honoren dignament el títol de la revista, i l’extensa vida que frueix consagrada amb amor i devoció a perfeccionar i ennoblir totes les fàcies de l’esperit vallenc. La seva tasca és d’elogi perquè hi ha fe, entusiasme i sentit de responsabilitat. En el transcurs dels anys ha publicat diversos números extraordinaris de caràcter monogràfic il·lustrats, de gran categoria, i si tots són encomiables, entre ells sobresurt el darrer dedicat a les festes de la Candela de l’any passat, el conjunt literari i artístic del qual és ple d’interès i ha cridat l’atenció.» CULTURA — 11 (1.2.1972)
