Els que formem part de la generació de la postguerra, nascuts en el decenni dels anys quaranta, vàrem viure amb unes carències i unes condicions que per no haver-ne conegut d’altres ens semblaven del tot normals.
Les dificultats econòmiques desencadenades per molts motius en aquells anys tan durs, feien que els joves quan es casaven continuessin vivint a la casa dels pares d’un dels cònjuges. Es compraven l’habitació i s’estalviaven un lloguer i les despeses de la llar. Els fills que arribaven fruit del matrimoni es trobaven sota un mateix sostre dins la mateixa llar, vivint amb els pares i els avis. Un gran bé per aquests fills que van gaudir de la convivència amb els avis durant tota la seva infància, amb tot el que això representa.
Jo vaig conèixer tres avis a la meva família; molts altres de la meva edat n’han conegut menys. No han tingut la mateixa sort que jo.
L’avi patern havia mort molt jove d’un problema pulmonar, abans de la guerra. L’àvia paterna es va fer càrrec de l’educació dels dos fills i també es va posar al capdavant d’una indústria familiar d’insecticides derivats del pelitre. Aquesta àvia, l’Àgueda, va morir als 67 anys d’un càncer de colon, el primer dia de l’any 1960. En aquella època molta gent moria a aquesta edat i ens semblava que ja era molt gran, així és que ho vaig considerar bastant normal. Era la meva padrina i la primera mort més propera que vaig viure, quan ja havia complert 17 anys, d’un familiar estimat.
Per als tres avis jo vaig ser el primer net, i aquest fet potser també va influir molt més en la relació d’afecte mutu que ens vàrem tenir.
Tots ells em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure, i afinar la relació íntima, la deliberació i la solidaritat.
Sempre em va impressionar molt la capacitat de treball dels meus avis. La meva àvia paterna va enviduar jove i es va posar al capdavant de la indústria d’insecticides tirant endavant amb molta força i geni.
L’endemà del Pilar de 1960 vaig marxar a estudiar a Barcelona. La meva padrina, l’avia Àgueda, havia mort el segon dia d’aquell any.
Culturalment va ser molt important la influència de l’àvia. Quan jo tenia sis anys el meu oncle Alfons era membre de la junta del Pío Hospital, propietari del Teatre Principal i, com a deferència, disposava d’una llotja reservada en tots els actes que s’hi feien.
Cada any per Sant Esteve i Reis, la meva àvia paterna, l’Àgueda, ens portava al meu cosí i a mi a veure Els Pastorets i altres representacions protagonitzades per grups d’aficionats. Recordo molt bé que a l’edat de nou anys ens va portar a presenciar una representació de teatre de veritat: “El Gran Cardenal” de José M. Pemán. Era la primera representació que feia el Grup de Teatre de la Congregació Mariana. Després –dos o tres cops a l’any-, ens acompanyava a les representacions esplèndides que feia aquest grup. D’aquesta manera em va començar a interessar el teatre i la lectura.
Ens agradava, quan es reunien parents i amics d’aquella generació d’avis a la masia dels capellans, situar-nos entre ells -sense fer soroll ni cridar l’atenció-, i tafanejar tot el que explicaven, que era molt alliçonador perquè feia referència als anys de la seva joventut en què van viure amb moltes carències i van haver d’aplicar-se de valent en el treball per subsistir.
A l’àvia li agradava envoltar-se dels familiars i els amics i per això, a l’estiu, en l’espai gran d’una masia on hi passàrem prop de deu estius, reunia durant les revetlles als treballadors de la fàbrica i la seva família, als amics i parents, i en els dinars del diumenge, mai hi faltava la seva gran amiga, la Coloma Guivernau amb el marit Pau i el fill Jaume. Compartia tot el que tenia i feia que tots hi participessin. Eren unes vetllades i unes jornades realment enriquidores, sobretot pels comentaris i narracions que ens arribaven i que mai hauríem trobat en un llibre d’història o de relats. Per damunt de tot eren bons conversadors, amb uns relats interessants que despertaven l’interès de tots nosaltres.
Aquelles llargues converses de les que érem oients privilegiats van arrelar en el nostre caràcter, i van influir també en detalls de la nostra personalitat que en aquells anys s’anava remodelant.
Però aquella generositat i l’esperit de compartir es va trencar sobtadament amb l’arribada del DDT. En menys d’un any de campanyes mediàtiques i de competència de la gran multinacional, s’ensorrà aquella indústria del pelitre que tant havia cuidat des de la seva viudetat. Fins a arribar al punt de tenir dificultats per viure sense problemes. Els seus darrers anys foren molt pesants, afrontant situacions realment dificultoses.
Va ser molt tot el que vaig rebre i poc tot amb el que l’hi vaig poder correspondre. S’ha d’entendre que estàvem en els anys d’una atabalada joventut i no vaig adonar-me que podia haver fet més per ells. Amb el pas dels anys he reflexionat i he comprés que podia haver donat més de mi mateix.
Però el seu record i el seu exemple en tots els aspectes sempre l’he tingut molt present i m’ha acompanyat. Crec que moltes de les coses que he fet en el decurs de la meva vida han estat gràcies a tenir present l’ensenyança i els consells que em va donar.
