L’avi matern -el meu padrí-, era l’Anton Solé Vallverdú, natural de Mont-ral, i el segon de cinc germans: l’Antònia, el Rosendo, la Maria i el Joan, fills del matrimoni en l’Anton Solé i la Maria Vallverdú. Estava casat amb la iaia Teresina Guinovart Pomés, natural de Valls i ben arrelada familiarment amb les branques dels Guinovart i la dels Pomés, ben conegudes a Valls. Tota la seva vida professional la va dedicar al tractament de la fusta i el carbó: manufactura de caixes per al transport de taronges, mobiliari domèstic, llenya i serradures per el consum a la llar, etc. Abans de la Guerra Civil tenien el magatzem al passeig de l’Estació, on després s’hi instal·laria l’empresa Monix. Allí, els dos germans Anton i Rosendo eren socis.
Unes desavinences entre ells, agreujades per les intervencions d’advocats, enfrontaren ambdós germans provocant el trencament total de la societat. L’Anton es traslladà a un edifici del passeig dels Caputxins, al costat de la Plaça de la Font de la Manxa. Allí prosperà la seva activitat. El Rosendo no va tenir tanta sort. El treball minvà i s’agreujaren els problemes econòmics, fins al punt que, a principis dels anys cinquanta, va emigrar a Sao Paolo (Brasil) juntament amb el fill i la família.
La iaia Teresina dedicà sempre al treball de la llar, fent-se càrrec de la cura de tota la família. Els primers anys de casats, visqueren en un pis de la plaça del Portal Nou, juntament amb els pares d’ell i els germans solters més joves, tant d’ell com d’ella. Amb la mort dels pares d’ell i la independització dels germans, traslladaren la seva llar al carrer de la Figuereta. Allí nasqué una primera filla que morí al poc temps. Després nasqueren dues filles més: l’Adelina i la Montserrat. Totes dues foren alumnes del Col·legi Cor de Maria i, posteriorment, ajudaren en els treballs administratius de la indústria de la fusta. Del carrer de Sant Pere traslladaren la llar al Pati, i pocs anys després al raval de Caputxins (actualment Jaume Huguet), just davant del Teatre Principal.
L’avi patern fou Pau Galimany Parull, natural de Barcelona, fill de Pau Galimany nascut a Sant Martí de Sarroca i de Maria Parull, de Torrelles de Paix. La Maria tenia un germà: el Roman Galimany Parull, que va ser l’impulsor de la indústria d’Insecticides Galimany a Valls. Va morir el 9 de setembre de 1928. Tant la família del Pau com la del Roman alternaven la residència entre Barcelona i Valls, amb estades a l’estiu a Querol, en una residència al costat del castell, on hi tenien grans propietats per al cultiu del pelitre.
L’avi Pau no el vaig arribar a conèixer perquè havia mort feia uns anys (el dia 1 de gener de 1933). L’àvia paterna, la meva padrina, era la iaia Àgueda Soler González, natural de Saragossa, filla de Benito Soler i de Pilar González, naturals de Saragossa, i va morir el dia 1 de gener de 1960.
La residència a Barcelona era al carrer Floridablanca, número 87. La residència a Valls la tenien a la casa Galimany -coneguda actualment com la de les Punxes-, i situada darrera de l’estació de ferrocarril. Allí hi tenien la seva llar i la indústria dels insecticides. La iaia Àgueda enviudà als 40 anys, quan ja en feia cinc de la mort del cunyat Roman, impulsor i creador de la indústria insecticida. Amb dos fills, de 17 i 15 anys, estudiants a Barcelona, es posà al front de l’empresa, amb el suport del senyor Piñol, fins l’any 1940, en què el fill gran, Roman, es Llicencià en Farmàcia. Ell fill petit -l’Alfons-, restà durant un temps en un camp de concentració per haver lluitat en el bàndol republicà, i després va complir els dos anys llargs de servei militar a Galícia. L’any 1933 traslladaren la residència i la indústria al carrer Paborde, número 5. Un espai molt més ampli per a desenvolupar l’activitat industrial.
L’Adelina, filla del matrimoni Solé-Guinovart, i el jove Roman, fill del matrimoni Galimany Soler, es casaren el dia 17 d’octubre de 1941, a l’església dels Àngels, Balmes cantonada amb carrer València, de Barcelona. Establiren la seva residència a la casa dels pares d’ella, al raval de Caputxins, on també hi vivia la seva germana Montserrat.
Jo vaig conèixer, doncs, tres avis a la meva família; molts altres de la meva edat n’han conegut menys. No han tingut la mateixa sort que jo.
L’avi patern havia mort molt jove, d’un problema pulmonar, abans de la guerra. L’àvia paterna es va fer càrrec de l’educació dels dos fills i també es va posar al capdavant d’una indústria familiar d’insecticides derivats del pelitre. Aquesta àvia, l’Àgueda, va morir als 67 anys, d’un càncer de colon, el primer dia de l’any 1960. En aquella època molta gent moria a aquesta edat i ens semblava que ja era molt gran. Així és que ho vaig considerar bastant normal. Tenia 17 anys i era la primera mort més propera que vaig viure d’un familiar estimat.
Jo vaig néixer i viure a la casa dels meus avis materns. L’avi matern, el meu padrí, va morir als 84 anys, a conseqüència d’una fractura de fèmur, el setembre de 1976. Jo tenia 33 anys. L’avia materna, la iaia Teresina, va morir als 92 anys, de velleta, l’any 1984. Jo ja tenia 42 anys.
Pels tres avis jo vaig ser el primer nét, i aquest fet potser també va influir molt més en la relació d’afecte mutu que ens vàrem tenir.
De tots tres avis en vaig obtenir molts coneixements i tots tres em van potenciar moltes virtuts. Tot gairebé sense adonar-me’n, només pel fet de conviure amb ells dia a dia, observant els seus costums i el seu caràcter. I, també, la dedicació al treball, a la família i als amics.
D’ells recordo especialment l’esperit de lluita en aquells temps per trobar el millor per a la seva família.
