Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

1972. ANÍS VALLS
Fem memòria

1972. ANÍS VALLS 

Les espardenyes i els aiguardents de Valls anys endarrere s’exportaven a l’estranger i «províncies de ultramar». Com que l’espardenya clàssica és un negoci que va per terra, gairebé ha desaparegut aquesta manufactura, la qual en els moments d’eufòria arribà a tenir carrer propi: el deis Espardenyers. També els anisats de Valls han vist desaparèixer noms que van passejar la seva excel·lència qualitativa pels prestatges de moltes tendes i establiments de begudes. Encara algun resisteix els embats de la competència. Ara ha causat baixa l’Anís Valls. En tacar-se l’antiga destil·leria es perd un nom, una simbologia sentimental d’aquest líquid esperitós, que, a més del «bouquet», era apreciat per la seva procedència. Molts vallencs trasplantats feien gala, quan els visitàvem, d’oferir-nos una copa d’Anís Valls, reservada per a les grans solemnitats en llurs residències de Madrid, Sevilla, Barcelona, Jaén, Estepa, Amsterdam, Zurich, París o Londres.

Xavier Solá  CULTURA 1/9/1974 pag 13

L’ANÍS DE VALLS

Un col·laborador de la revista CULTURA, ens ha enviat una nota que publiquem a la secció Finestra de la Ciutat i en què defensa la gran qualitat de l’anís o l’aiguardent anisat de Valls i lamenta la poca propaganda que se’n fa, suggerint afegir l’anís a l’eslògan Valls, xiquets i calçots. De la nota ens n’ha cridat l’atenció el fragment següent: «…recordar que entre el més típic i tradicional de la nostra població i amb l’ascens de més de dos segles, sobresurt aquest licor anisat. (El subratllat és nostre). A propòsit d’això hem recordat un Bon dia que va publicar Esteve Busquets Molas a El Correo Catalán, on no li atribueix tanta antiguitat. Afortunadament hem trobat el text, del qual entresquem alguns fragments per veure si s’aclareix aquesta qüestió: «L’any 1863 el flagell de la fil·loxera es va manifestar per primera vegada a Europa. Concretament a les vinyes de la Gironda, estenent-se com una taca d’oli per tota la Frange fins arribar a Provença el 1871. El 1879 ja havia entrat per la frontera cap a l’Empordà i a Gandesa es manifestava l’any 1891. Del 63 al 71 les vinyes de França eren mortes i això va produir una gran demanda del nostre vi i del nostre aiguardent a tots els mercats d’Europa». En aquells temps la destil·lació del vi era lliure i cada colliter, o la majoria, posseïa la seva «Ona» o alambí per destil·lar-lo, reduint-ne el volum i convertint-lo en aiguardent, cosa que en feia més fàcil el transport. Per la seva situació geogràfica, les vinyes de les terres tarragonines, més allunyades dels llocs afectats per la fil·loxera, es van mantenir sanes, i això va permetre que a la Conca de Barberà, el Camp, el Priorat i la Terra Alta, es produís una espècie de febre del vi i de l’aiguardent. Segueix explicant-me Bonet i Ninot que un tal Saldoni Moncusí, pagès, fili de Rocafort de Queralt, a la casa pairal del qual hi havia un escut amb un pomalil i una relia, datat el 1791, destil·lava el vi al seu domicili del « carrer del Castell cantonada amb la Placeta de Cal Guixer». Un dia va carregar una bota d’aiguardent al carro, la va portar al mercat de Valls i va obtenir tant de benefici que es va animar per continuar la destil·lació. Al cap de poc temps, a Valls, tenia una destil·leria pròpia amb prou contractes de compra que el van convertir en amo absolut del mercat. Els seus «Holandès» es van fer famoses a tot arreu i encara avui es parla de les «horlandes —els pagesos ho diuen així— de calç Sadurní». Cada dilluns anava al mercat de Reus, on ningú no comprava una gota d’aiguardent fins que ell arribava. I dictava el preu i de seguida els exportadors reusencs telegrafiaven a París la nova cotització, i com que no hi havia telègraf directe des de Reus a Londres, de la capital francesa telegrafiaven l’anglesa. La repetició d’aquesta cotització cada setmana: Reus, París i Londres va donar origen a la frase. Sembla que qui va trobar aquesta explicació, plenament documentada en diversos arxius, és un nebot nét de Saldoni Moncusí: Manuel Miró Esplugues, advocat, fill de Barberà i colliter i viticultor d’experiència i de renom.
CULTURA. 1/6/1972
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Un eslògan que s’ha divulgat els darrers anys, diu: Valls, xiquets i calçots. Però fa poc hem llegit un encertat comentari assenyalant que a la frase hi ha una omissió important, ja que entre el més típic de Valls ocupa un lloc destacat l’anís, o sigui l’aiguardent anisat, de general i merescut renom, l’elaboració del qual constituïa abans una de les primeres indústries i que avui continuen produint-se excel·lents qualitats a la nostra ciutat. Ara que la majoria adapta els seus gustos al compàs de la publicitat, la moda i les novetats, creiem que l’anís de Valls no arriba a l’increment de consum que mereix, encara que les persones de bon paladar i les que saben que l’anís és saludable per l’organisme segueixen addictes, amb la moderació que tota beguda alcohòlica requereix, a licor de tanta categoria. Una copeta d’anís de Valls és el millor complement d’un bon àpat, i sempre va bé. Unes gotes fan més apetitós un got d’aigua. I no hi ha res tan agradable a l’estiu com «aigua fresca amb bollat i quatre gotes d’anís», que és el refresc que abans s’oferia a totes les cases de pagès i encara ho donen en algunes, beguda molt superior a moltes de les que darrerament s’han divulgat. I què dir de la «copa de l’estudiant» o del «carallet d’anís», combinat de cafè, aigua, sucre i una mica d’anís, excel·lents pocions sanes i gustoses! A més, l’anisat dolç propi de Valls, en contenir l’extracte destil·lat de l’anís i el sucre, neutralitza en part els efectes de l’alcohol, ja que, a banda de les qualitats de la llavor d’anís, el sucre és un element energètic. Un terròs de sucre amb unes gotes d’anís constitueix un eficaç vigoritzant. I això ens mou a dir que hem vist propaganda del sucre en inscripcions adjuntes a mata-segells de països europeus, que recalquen: «Sucre: font d’energia». Creiem oportú, davant del comentari que hi ha vallencs que s’obliden d’una cosa tan característica i substanciosa com és l’anís de Valls, recordar que entre el més tradicional i típic de la nostra població i amb l’assentament de més de dos segles, sobresurt aquest licor anisat. No ens mou cap afany propagandístic. Només volem recordar el que és propi de Valls perquè no us oblideu enmig de l’ensordidor soroll de tanta publicitat vàcua, i perquè ens convertim, en tot el que és possible, en divulgadors del mateix, igual que els «xiquets i calçots».
CULTURA. 1/7/1972, pag. 20

Deixa un comentari

Required fields are marked *