L’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol és un centre sanitari de caràcter públic situat al terme municipal de Badalona i construït en uns terrenys de propietat municipal que corresponen a l’antiga finca anomenada Can Ruti, nom amb què es coneix popularment. El nom oficial, però, és el de Germans Trias i Pujol, en honor als metges i catedràtics Joaquim Trias i Pujol (1888-1964) i Antoni Trias i Pujol (1892-1970), germans i nascuts a Badalona.
Els terrenys de Badalona on actualment s’assenta l’Hospital Germans Trias corresponien, fins a principis dels anys 1970 a una antiga finca anomenada Can Ruti, on hi havia una masia datada del segle XVI. El centre hospitalari està situat a la carena que separa els barris de Canyet i Pomar, de Badalona. Aquest nom és, alhora, l’evolució del cognom Urrutia, el dels primers propietaris dels terrenys. De fet, segons la tradició popular, un membre d’aquesta família va descobrir la zona just després del setge de la guerra del 1714 i va decidir quedar-s’hi. De Ca n’Urrutia, la gent va començar a dir-ne Ca n’Urruti i, posteriorment, Can Ruti per abreujar.
Anys 1970, projecte i construcció
L’any 1971, l’Ajuntament va cedir deu hectàrees de Can Ruti a l’Instituto Nacional de Previsión de l’Estat espanyol, que va aprovar construir una residència sanitària. Aquest havia de ser el tercer gran hospital de la Seguretat Social a Barcelona, i que es planejava amb una capacitat total de 1.275 llits, més del doble dels que finalment va acabar tenint.
L’estructura bàsica es va fer entre els anys 1973 i 1977, però l’obra no es va acabar fins al 1980 per problemes amb les dotacions dels serveis urbans i els accessos. A finals de l’any 1981, les competències de l’Insalud (antic Instituto Nacional de Previsión) van passar a la Generalitat de Catalunya. I així, l’hospital va passar a l’administració autonòmica sense pressupost específic. L’hospital no tenia molts serveis i equipaments, i no es va poder obrir fins dos anys després.
Posada en marxa progressiva
El primer director de l’hospital va ser el professor August Corominas Vilardell, catedràtic de Fisiologia de la UAB de Barcelona. Ho va ser des del 1981 gestionant tots els tràmits encallats per l’apertura, culminant amb la inauguració l’abril de 1983. Concretament, va ser el 14 d’abril d’aquell any quan el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i el conseller de Sanitat, Josep Laporte, van inaugurar el centre, que el 1982 havia rebut el nom d’Hospital Germans Trias i Pujol, en honor Joaquim i Antoni Trias i Pujol, dos catedràtics de cirurgia d’origen badaloní.
L’acte inaugural va anar acompanyat de fortes mostres de protesta, per part dels treballadors, contra les autoritats presents, ja que en el seu discurs el conseller Josep Laporte, de manera un tant despectiva, va dir que era un error haver construït aquest hospital, perquè el projecte de la Generalitat era dotar el país de petits hospitals de caràcter comarcal. No va estar gens encertat, ni en aquell moment ni com a profeta.
Els comentaris que corrien en aquells anys que va estar aturada la seva inauguració, era que el pressupost destinat a dotació d’equipaments s’havia destinat a pagar els túnels del Cadí.
L’hospital va obrir amb 166 llits i progressivament es van posar en marxa nous serveis. Amb el pas dels anys, tot l’edifici es va anar omplint i la cartera de serveis va anar creixent, alhora que el centre es va acreditar per formar metges especialistes i va començar a investigar fins a construir un nou edifici dedicat exclusivament a la investigació.
Després de més de 30 anys, i amb l’intens esforç de tots els professionals que hi treballen i que hi han treballat, Germans Trias és avui dia un dels grans hospitals terciaris d’alta complexitat de Catalunya. I Can Ruti, com ja hem comentat abans, és el topònim que designa tota la carena que separa la part alta de les valls de Canyet i de Pomar, a la serralada de Marina de Badalona, a pocs quilòmetres de Barcelona. Una cresta que acull gran quantitat d’institucions biomèdiques i que ha esdevingut un campus.
En aquest hospital hi vaig treballar com a cap de secció de Bioquímica i Anàlisi Clínics des del març de 1983 fins a l’octubre de 1999, quan vaig passar a ser director dels laboratoris de l’Hospital Vall d’Hebron. Després de renunciar a la dedicació exclusiva a l’Ajuntament de Valls, m’hi vaig reincorporar l’abril de 2005 i hi vaig ser fins a l’octubre de 2007, quan em vaig jubilar. A l’Hospital Germans Trias i Pujol, on hi vaig ser durant més de setze anys, és on vaig desenvolupar molta part de la meva vida professional i la meva activitat científica, tot en consonància amb l’activitat feta a la Sociedad Española de Bioquímica Clínica y Patologia Molecular.
Carta acomiadament Hospital Germans Trias i Pujol
Estimats amics i companys de Can Ruti,
El proper dilluns faré el cim de la meva vida professional. Així, deixo una activitat a la qual he dedicat més de quaranta anys de la meva vida, amb il·lusió i esforç, sempre en hospitals públics.
És ben estrany que la ment humana, que tantes coses oblida, conservi viu el record de moments de fa trenta o quaranta anys, i més. Hem viscut situacions molt problemàtiques i conflictes, des d’aquell Instituto Nacional de Previsión fins a l’ICS.
La força de la il·lusió que m’empenyia a finals dels anys seixanta s’ha anat dissipant i desfent com un bolado, a mesura que el temps em portava cap el cim. I és que així que vas ascendint canvien els plans de visió i s’esvaeixen molts projectes que s’han quedat entre els esbarzers i les roques del dur camí.
Han passat molts anys, però el record és ben fresc, tan recent, com si tot hagués succeït ahir. I en aquests moments el meu primer record ha de ser per a aquells companys estimats que ens han deixat fent aquest camí. L’Elena Abad, la Montse Ginesta, el Pere Humbert (ai, aquells anys de la Coral!!) i tants altres bons amics i companys.
A tots us vull agrair la vostra amistat, el vostre suport i comprensió en el dia a dia. Sempre he procurat que les relacions anessin més enllà del que és el treball , i fer de la cordialitat el leit motiv del meu pas per aquesta casa.
A partir del proper dilluns em trobareu al meu poble, Valls, per a tot allò que us pugui servir; també es possible que ens continuem veient aquí, a l’hospital, quan vingui per resoldre els problemes que acompanyen als anys.
Al pensar en el passat no sento cap amargor; em sento feliç per dintre, però descontent de l’entorn on ara vivim.
Era tan bonic aquell Can Ruti de fa tants anys, aquell Can Ruti també de tots aquells que ens han deixat.
Una abraçada a tots i fins sempre.
Roman Galimany
16 d’octubre de 2007
visita PREMI NOBEL CAN RUTI
