S’INICIÀ LA CONSTRUCCIÓ DEL DESVIAMENT DE LA N. 240.
El Consell de Ministres de dijous dia 19 de novembre de 1970 va aprovar l’expedient de contractació de les obres de la travessia per Valls, de la carretera N. 240, per un valor de 38.000.000 de pessetes.
El mes de maig de 1971 s’iniciava la construcció del desvio de la carretera N-240 amb la tala d’arbres fruiters a la franja de terreny per la qual ha de discórrer la calçada. Es podia dir molt bé que s’havia iniciat la construcció de la nova Travessia per Valls, de la carretera N. 240, de Tarragona a Sant Sebastià i Bilbao. L’arrencada dels arbres fruiters passà desapercebuda però la tala dels alts pollancres del Catllar -alguns de fins a 20 metres d’alçada, al tram immediatament inferior al Mas Miquel, fou un espectacle molt visitat. I molt comentat; és natural, tota tala d’arbres crida sempre l’atenció. i gairebé sempre en sentit pejoratiu. En aquest cas, és evident que la desaparició va resta verdor i acolliment a aquell torrent; però l’operació era necessària, tant per facilitar la construcció del pont, com per imperatius de neteja del torrent, propòsit ha temps inquirit per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental, gelosa per que les vies fluvials gaudeixin sempre de la màxima facilitat de circulació i evacuació de les aigües. Es conservaren el grup d’arbres que configuren el Mas Miquel, amb la qual cosa aquest lloc tan entranyable conservà el seu aspecte i característiques. L’operació del Desvio. estava en marxa; poc temps després podíem veure ja les brigades de treballadors, creant la futura calçada i aixecant el pont.
L’estat de les obres del desviament de la N-240 al seu pas per la nostra ciutat el gener de 1971 era construïts els pilars del pont, al Passeig de l’estació, es procedia a col·locar les bigues de sosteniment del pis de la carretera, sent dos arcs de llum, dels quatre previstos, els que ja estaven llestos; i s’havia començat el reg asfàltic, després d’haver col·locat el pis de grava corresponent; s’inicià per la part de la carretera de Tarragona, on la tasca ha prosseguia amb la col·locació de conglomerat asfàltic.
El Ministre d’Obres Públiques tallà la cinta que obria la circulació per la Travessia.
El dia 4 de juliol de 1973, a les cinc de la tarda aproximadament, arribava el ministre d’Obres Públiques, senyor Gonzalo Fernández de la Mora, acompanyat pel governador civil de la província, senyor Augè Pascual, acompanyat pel Director General de Carreteres, senyor Doadrio, el Director General de Obres Hidràuliques, senyor Gómez de Pablos, i alts càrrecs del Ministeri, i altres autoritats, per tal de procedir a la inauguració del nou traçat de la carretera N-240, de Tarragona a Lleida i Sant Sebastià, al seu pas per Valls. En la confluència de la carretera de Tarragona amb el començament de la nova travessia, les autoritats locals reberen i complimentaren al senyor Ministre, al que l’alcalde de la ciutat, senyor Romà Galimany, li va oferir vara d’alcalde. El cap d’Obres Públiques de Tarragona, senyor Barceló, junt amb els tècnics, li exposaren al senyor Ministre els plànols amb les característiques del nou traçat. Després de la cerimònia de benedicció de la nova travessia pel rector de Sant Antoni, el senyor Ministre va procedir a tallar la cinta simbòlica. Li va oferir les tisores la Pubilla de Valls, i l’Alcalde va lliurar al senyor Fernández de la Mora una maqueta del monument als Xiquets de Valls de la nostra ciutat, amb una dedicatòria al·lusiva a l’acte de la inauguració. Tot seguit el senyor Ministre va recórrer els dos quilòmetres del nou traçat, o sigui fins al pont que la carretera enllaça amb la població. Allí hi havia preparades les dues colles dels Xiquets de Valls, la Colla Vella i la Colla Joves, les quals van oferir una exhibició al senyor Ministre. Per primera vegada, el Ministre presenciava una exhibició dels castells, el qual va admirar molt complagut. Com a record, la Colla Vella va lliurar al senyor Fernández de la Mora una fotografia emmarcada d’un dels seus Castells amb una dedicatòria. El Ministre i els acompanyants recorregueren a peu el carrer d’Anselm Clavé, on s’havia estacionat un nombrós públic que arribava fins a la plaça de Prat de la Riba, on novament les dues colles dels Xiquets de Valls van aixecar castells i pilars com a acomiadament del senyor Ministre, que s’acomiadava de Valls acompanyat dels aplaudiments del públic. Acte seguit es va donar pas lliure per la travessia inaugurada.
L’abundosa correntia del turisme indígena i estranger va pogué lliscar fàcil i fluent en passar per Valls gràcies a la seva flamant mini – «autopista», oportunament vinguda de bracet amb l’estiu, que tants comentaris i engrunes ocasionà en iniciar-se l’obra. El millor comentari va dir-lo un vellet, fa pocs dies: —Veus? Sembla que hi hagi estat de tota la vida!
Posats a triar quin haurà estat, en un espigueig ràpid i suc de l’actualitat vallenca en aquests darrers dotze mesos del 1973, figura en lloc preeminent la inauguració de la nova Travessia de la Nacional 240, de Tarragona a Sant Sebastià i Bilbao, presidida pel, aleshores, Ministre d’Obres Públiques, senyor Fernández de la Mora, amb un pressupost superior als 30.000.000 de pessetes i que suposà, tant l’eliminació de l’insuportable pas de l’antiga travessia pel centre del nucli antic, com l’obertura , mitjançant el pont sobre el Catllar, de noves zones d’expansió per a la ciutat. Tant l’obra en si com la seva inauguració solemne i brillant foren prou difoses. Aquesta inauguració, però, va ser la efemèrides de l’any 1973.
EL PROJECTE DE LA CARRETERA TARRAGONA – LERIDA.
Havia sortit a informació pública el projecte de millora de la carretera N-240, al tram que va de Lleida fins al límit de la província de Tarragona. En una modernització tan convenient es realitzaren importants rectificacions del traçat previst, la supressió de la travessia de Vinaixa, modificacions a la de Borges Blanques, i l’eixample i condicionament en tota la longitud de 0,5 quilòmetres. S’espera que, una vegada resolta la informació pública, les obres es podran fer immediatament. El pressupost total era de 220 milions de pessetes, sense les indemnitzacions. Tan necessària millora de carretera que era bàsica, reportà evidents avantatges, i més quan la modernització prosseguia fins a Montblanc, Valls i Tarragona, com estava previst en el III Pla de Desenvolupament, així com la prolongació de la reforma cap a Osca i després Pamplona i Sant Sebastià. És evident que es progressava quant a vies terrestres. Al mateix temps seguien les obres de millora substancial de la carretera de Valls a la Plaça de Santa Maria, i que se suprimiria la línia elèctrica que dificultava l’eixamplament a la zona del Polígon Industrial.
Pere Altés comenta el desviament de la N-240
Si hom fa un cop d’ull a les obres que s’estan duent a cap en el desviament de la travessia per Valls de la carretera N-240, veurà tot seguit que n’hi va de poc per a quedar enllestides. Sense esperar quines solucions s’adoptaran pels diversos problemes que la travessia planteja en si mateixa en incidir en uns dels llocs més carregats de transit de la nostra població, ja se senten els comentaris, alguns d’ells no gens suspectes, que assenyalen certes dificultats algunes ben delicades de solventar. L’única cosa que veritablement ens ha estranyat dels comentaris que se senten ara és que es facin com si d’un descobriment es tractés, quan tothom els ha vistos sempre, des del primer moment que es va parlar del projecte. Voler descobrir ara que la carretera dividirà la ciutat en dos trossos, per exemple, ens sembla una ingenuïtat. No dubtem ni un moment que qui va idear la nova travessia i qui després la va aprovar, va obrar manejant un pressupost migrat, que no permetia, potser, altra cosa que la que s’ha fet; no dubtem ni un moment que inclús es va projectar amb la idea d’afavorir Valls. Ara bé, mai no haurem pensat, si no hagués existit el nostre, que un desviament de carretera, concebut per a evitar uns problemes, hagués de desembocar dintre de la població per a crear-ne d’altres. I amb això estem lluny de dir que el trànsit, ara, no hagi de resultar més àgil, tota vegada que els punts negres que dificultaven el pas per Valls del gran transport queden bandejats. Altrament, el pont de damunt del torrent del Mas Miquel ofereix una bona perspectiva d’eixampla de la població cap aquell indret. Tot això és positiu. Però no és la cosa definitiva. El desviament, doncs, és un fet, i és a punt d’inaugurar-se. Benvingut sigui, amb els seus avantatges i amb els seus inconvenients. Com a mal menor, si hi ha d’haver semàfors, que n’hi posin, però que siguin els estrictament imprescindibles. Si s’han de fer marrades, que es facin, encara que pensem que se’ns obligarà a fer només les inevitables. Si per les voravies del carrer d’Anselm Clavé s’hi ha d’anar en «fila d’índia», que s’hi vagi, si hom creu que no hi ha cap més solució per a la seguretat del vianant. Tot això són detalls d’ordre secundari, amb tot i tenir molta importància. El que cal, el que s’imposa, des de l’endemà mateix d’haver tallat la cinta de la inauguració, és començar a treballar de ferm amb el convenciment que el desviament que convé al transit rodat i a Valls mateix, en general, és un altre que no passi per dins de la població, i això no vol dir que no es puguin prendre les mesures de propaganda eficaces per a atreure la visita dels automobilistes, cosa que potser serà més difícil d’obtenir ara, encaixonat com anirà tothom entre baranes, gent esperant a les voravies i cotxes en els principals indrets pendents de la llum verda. La qüestió, creiem, no rau en el detall, sinó en el principi. Celebrem que una nota apareguda a «Joventut de l’Alt Camp», i signada pel Conseller delegat de Tràfic, coincideixi amb les nostres punts de vista quan diu «que estem en un període de transició en aquesta primera fase de la travessia, i que l’objectiu que hem de tractar d’obtenir és la realització de la segona fase i final del projecte, en la qual la problemàtica que ara ens acuita i preocupa quedi eliminada de manera definitiva, en desviar el trànsit de l’interior de la nostra població.»
PAS. Cultura. 1.1.1973
EL PRIMER ACCIDENT A LA NOVA TRAVESSÍA URBANA
Malauradament es produí el primer accident de trànsit al carrer Anselm Clavé, travessia urbana del nou desviament de la N. 240. El succés, del que va ser víctima mortal la religiosa teresiana Sor Cándida Pagarízabal Aldape, va passar el dia 20 del mes d’agost, a la nit, en caminar l’accidentada per la calçada per confondre’s, al tram inicial del carrer Clavé, amb els accessos que permetien les baranes. És la constància històrica del succés, la mort violenta que va patir l’abnegada monja de la Vetlla, que acudia al seu menester nocturn. Es va fer perillós el carrer Clavé, i tota la travessia urbana, per l’excessiva velocitat en que hi circulaven molts dels vehicles
Per evitar accidents, la Delegació Territorial d’Obres Públiques havia situat, en tot el trajecte del carrer Anselm Clavé, unes baranes metàl·liques per evitar que els vianants anessin pel mig del carrer. Els conductors de vehicles, per la seva inconsciència i el menyspreu als senyals, es llançaran pel carrer Anselm Clavé a velocitats inacceptables. Semblava una incongruència, que no tenien perquè carregar-se al compte dels ja i sempre patits vianants, que no tenien més remei que caminar entre paret i ferro en fila índia, amb els inconvenients que això suposa si un és de notable envergadura i els de darrere. o els que anaven de cara, que volien també passar. No es podia acceptar que aquest carrer fos de via ràpida, per la seva escassa longitud que, ni de bon tros pot parangonar-se amb Ja Via Laietana de Barcelona. S’havien de respectar els drets dels vehicles que, per imperatiu d’obligacions, oficial i laboral, havien de creuar en perpendicular o amb gir a l’esquerra a la recerca de les importants factories enclavades més enllà, de l’Ambulatori de la Seguretat Social, de l’Estació, dels Centres Oficials i Privats d’Ensenyament, etc. Per evitar tots aquests inconvenients, sol·licitaren a Obres Públiques l’instal·la cio dels semàfors que, en un principi estava previst, com a necessitat indispensable.
El setmanari local, “Joventut de l’Alt Camp” se’n feia ressò: Però sí que estaria més que millor que, a més de vigilar si es fa l’stop, s’imposessin les màximes multes a qui, impunement i amb evident menyspreu dels vianants, es llancen a velocitats intolerables, fins i tot, en plena plaça Prat de la Riba. Un cop més creiem que uns semàfors frenarien aquestes curses desenfrenades, que si bé podrien ser-ho quan lluís en aquells el color verd, el vermell preservaria els vianants d’aventurar-se a creuar pels estranys i inadequats passos de què disposen, sense oblidar-nos que a l’avinguda del Generalíssim, ni dels senyals per a això disposen, senyals que, al cap i a la fi, són un avís, per Jo menys, per a Jos conductors imprudents”.
Finalment, es solucionà com s’havia de solucionar: tirant pel carrer del mig, sense esperar la resolució per Obres Públiques i resolguin-ho des de l’ajuntament, mitjançant senyalitzacions i uns semàfors en àmbar per cridar l’atenció dels conductors
