El 18 d’abril de 1998 es casava una neboda meva, l’Elisabeth Dalmau Lluís. La celebració fou motiu de trobada familiar. L’encarregat del tràngol tant dificultós com és preparar les taules, assignant nominalment la ubicació de cada familiar o amic, fou, indirectament, responsable de tot lo que vindria a continuació. Em vaig trobar assegut al costat de Jeroni Queralt cosí polític, però cosí.
Des de 1960 jo vivia a Barcelona, amb els bons records viscuts al meu poble, on els darrers anys els vaig gaudir molt participant en el Grup de Teatre de la Congregació Mariana que, recentment, havia portat a Valls el gran espectacle nadalenc “La Flor de Nadal”. Jeroni va ser un dels principals intèrprets i promotor. L’aportació cultural que va fer per Valls aquest grup d’aficionats al teatre només el podem valorar, amb tota la seva magnitud, els vallencs que gaudirem, durant més de deu anys, de les representacions teatrals amb qualitat exquisida que es feien al Teatre Principal. Amb la realització de l’espectacle nadalenc “La Flor de Nadal”, per la grandària de participants, actors, cor, col·laboradors, orquestra, fou el punt de cohesió per la gent jove de la ciutat. A més de ser un acte d’enriquiment cultural ho era, a la vegada, d’esbarjo i convivència.
Des de la llunyania de Barcelona, poc comunicat amb la vida i la gent de la meva ciutat, amb el record idealitzat dels anys cinquanta, mantenia vius a la memòria molts bons moments. L’estima per aquests records sempre em van fer valorar, penso sense exagerar, la importància que va tenir, per a Valls i la gent jove, el Grup del Teatre de la Congregació Mariana. Sempre cregué que, per l’important ascendència, no podia deixar-se al bagul del temps amb desconeixença de les generacions venidores.
Per tant, aprofitant el veïnatge del dinar amb un dels principals integrants d’aquell grup, li vaig fer saber la meva inquietud i valoració per que no restés en l’oblit aquella obra cultural i social que fou, per la nostra ciutat, l’activitat d’un grup de joves, ara ja no tant joves, persuadits culturalment.
Jo estava desconnectat de la ciutat i de la seva gent; per tant, de tantes vegades com havia pensat en aquest projecte, ara se’m presentava l’ocasió en aquest dinar per, al menys, donar a conèixer la meva idea a una de les persones que n’ere protagonista. Jeroni va ser molt receptiu i, pensava, que la persona ideal per fer-ho hauria estat Gabriel Secall, però, malauradament, ja no estava amb nosaltres. La meva alternativa immediata va ser proposar el meu nebot, Francesc Murillo Galimany, historiador i que ja portava uns quants llibres d’història publicats. Ho tancarem així, pendents de parlar amb el meu nebot. Va costar una mica convèncer-lo, però amb la pressió de la seva mare, entusiasmada amb el projecte, acceptà portar endavant el projecte.
El mètode de treball seria celebrar unes reunions on se li relatessin a l’historiador els fets i la història de l’activitat del Grup, per ell totalment desconegudes per la diferència generacional. Les reunions haurien de ser poc nombroses, evitant divagar-se en les exposicions. Li vaig demanar a Jeroni, que tenia força informació, proposés un petit grup per iniciar el treball i presentar les primeres idees: Jeroni Queralt, Josep Batalla, Gabriel Giró, Mariona Bigorra, Pepita Dalmau, Francesc Murillo i jo mateix. Seriem els divendres a la tarda, per que era el dia que jo podia venir de cap de setmana, a casa de Jeroni Queralt. La meva presència era per explicar la reflexió sobre el projecte que anàvem a començar, i algun comentari com espectador de sempre i, també, com a col·laborador. El primer acord fou fixar la data on havia de començar la història; s’acordà que fos amb l’obra “El Gran Cardenal” de José M. Pemán. Abans d’aquest inici hi hauria una amplia introducció dedicada a l’activitat escènica, feta al teatre Principal, anterior al Grup de Teatre de la Congregació Mariana.
Durant uns quants divendres, aquest grup inicial va fer amplies aportacions molt importants i detallades, recordant fets, anècdotes i experiències viscudes al Teatre Principal. Així es confeccionà l’estructura de lo que podria ser, inicialment, la història de l’activitat del Grup. Arribà el moment en que Josep Batalla va pensar, amb bon criteri, que l’aportació feta en aquestes reunions inicials s’havia completat i, ara, arribava el moment d’anar convidant, en petits grups, a altres persones destacades per que hi aportessin el seu relat. No era un grup tancat; alguns que hi venien per primera vegada repetirien en les venidores reunions; altres passaven, feien la seva aportació però ja no tornaven. Així quedaren incorporats per successives reunions Lluís Figuerola, Angel Falo, Maria Bonet, Joana Mestres, Anna Maria Peris, Pilar Sans, Fernando Bautista, Joan Saltó, Francesc Cucurull, Maria Sans, Josep Maria Güell, Pilar Ubiedo, Assumpció Serra,…. Hi passaren més persones a aportar el relat dels seus records, però que continuessin participant periódicament en les reunions, foren els anomenats anteriorment.
Passats uns mesos, arribà l’estiu i el punt de reunió es traslladà al Mas de la Cuca, propietat del matrimoni Queralt-Bigorra. Per aquestes dades, i de la ma de Lluís Figuerola, s’incorporà al grup Enric Reverter i la seva esposa Carme Calull. Mentre tant s’anaven aporten nous relats i comentaris que engrandien el contingut de l’obra que estàvem preparant; un treball molt laboriós per la gran quantitat de dades, i per la captació de les fotografies que calia il·lustrar. L’entusiasme i l’interès per arribar a la publicació era notori i es palpava, amb Josep Batalla al capdavant des de l’inici del treball.
Angel Falo i Jeroni Queralt gestionaren l’edició, de l’ampli i documentat llibre, per l’Institut d’Estudis Vallencs; seria el número 2 de la col·lecció “Per conèixer Valls”. Gràcies a l’edició per part de l’IEV, s’hi obtingueren subvencions indirectes per part de les administracions públiques de Catalunya. Per part nostre intentarem recaptar subvencions d’empreses locals. Quan repassem l’apartat, publicat en la pàgina 4, “col·laboradors”, observem que les aportacions econòmiques que rebérem foren de comerç o de negocis relacionats directament amb nosaltres. Cap empresa vallenca, cap entitat bancaria hi era present. Havia desaparegut aquell altruisme d’anys enrere on apareixien, com a col·laboradors en totes les activitats que es feien a la ciutat, les empreses locals, com Francisco Clols, Monix, Creus, Banc de Valls, etc. I aquest ha estat l’aire que esta imperant actualment: les entitats no reben subvencions per part de les industries i empreses de la ciutat. No s’han integrat a la vida de la ciutat com a mecenes de les activitats culturals.
Allò que tenia de ser un opuscle, on es resumís 50 anys d’activitat cultural i la seva inqüestionable projecció sobre la població de Valls, acabà essent un llibre, molt ben editat, amb un gran treball de Francesc Murillo, i l’aportació extraordinària de Francesc Cucurull en el retoc i muntatge de les fotografies, imprès per Gràfiques DARC, S.L.
La presentació es va fer el divendres 5 de desembre de 2003, cinc anys després d’aquell plantejament inicial; per aquests dies s’havia instal·lat en la sala de l’IEV una exposició retrospectiva de l’activitat teatral de Grup, amb panels de fotografies representatives de les diverses obres teatrals, per anys i temes, i un petit escenari on es reproduïa una escena de La Flor de Nadal. Una exposició molt concorreguda pels vallencs.
La presentació del llibre, al Teatre Principal, la feu el publicista gironí, Narcís-Jordi Aragó, presidida per l’alcaldessa, Dolors Batalla, i la participació de l’autor, Francesc Murillo Galimany, i la presencia d’autoritats locals. Hi assistiren molts dels que participaren, en alguna ocasió, amb el Grup. I molts vallencs que recordaren els bons moments i les aportacions que havia fet aquest Grup a la ciutat. Com Mercedes Huerta, Mossèn Josep Gil. El Teatre Principal exhibia una imatge de les grans solemnitats.,
Després es celebrà un sopar al restaurant Masia Bou, amb el menjador ple a vessar de vallencs, d’aquí i forans, i de totes les edats. Uns parlaments molt emotius, uns records entranyables, poesies originals dedicades al Grup, i moltes més aportacions per part d’uns amics entusiastes. Dels que iniciarem aquest projecte, només hi faltava la Mariona Bigorra. Moments dolorosos viscuts per tots, però, especialment pel Jeroni.
A mi em donaren l’honor d’escriure el pròleg del llibre, que acabava dient: “Per això és important aquest llibre, que quedarà com a testimoni per a la història de Valls, en què es valora la dedicació, l’entusiasme i el bon saber fer d’aquells joves de fa cinquanta anys, que van començar amb il·lusió una activitat cultural i social que va impregnar a tot un poble, i que tant va representar per la vida de Valls.
Aquella colla d’amics que, feia anys, havien deixat el nexe del Teatre Principal, seguint cadascú el camí de la seva vida. Passaren anys; cadascun visqueren els seus episodis i vivències particulars. Després de temps es retrobaren per fer memòria i deixar un valuós testimoni. Es referen amistats, que es revifaren després de molts anys; gairebé oblidades, i ara retrobades i pujants. Amistats i aliances que només les trencaria la desaparició. Aquell grup d’amics, sorgit d’uns punts de nexe, passà de ser els amics del Principal a ser els amics del Mas de la Cuca.
