PAU MERCADÉ I QUERALT per Ferran Casas-Mercadé
Cap altre document, com aquesta glossa llegida per Ferran Casas-Mercadé en l’homenatge al nostre Pau Mercadé, celebrat al Saló d’Actes de l’Ajuntament el dia 6 de febrer, no podria dir tantes de coses i amb tanta d’exactitud de Pau Mercadé:
Pels que l’hem conegut, recordar la figura de Pau Mercadé Queralt significa evocar tres coses: un vallenquisme net, sense reserves mentals, brillant com el llampec d’un glavi; una passió al roig viu, que, d’haver estat possible, hauria cremat fins a les darreres conseqüències; un artista pur, en el sentit més antològic del mot. I aquests tres plans, amarats pel bàlsam, sempre fluent, d’una bonhomia, d’una afabilitat extraordinàries
Es tracta de fets que tots coneixem perquè són encara massa a prop de nosaltres. Tots sabeu que, a Valls, qualsevol tràfec, festa o projecte que, en més o menys intensitat, impliqués alguna relació amb el món de les arts o amb la historia local, s’havia de comptar amb el consell, amb l’informe, amb el suggeriment, i amb els papers de Pau Mercadé.
I aquí trobem la seva primera “dèria”: la del col·leccionista. Repareu que, per a situar les coses en el seu punt just, escric “dèria” i no “vocació”. En aquest sentit, Pau Mercadé no fou un historiador, pròpiament dit. Jo mateix, li avia recomanat, moltes vegades, que cenyís les seves recerques a un període, a una època, a un camp determinat i en tragués tot el suc possible. És clar, això suposava, en primer lloc, un arreplec de material. Però, en segon lloc, el seu estudi, un previ desbrossament, amb el calatge que el tema reclamés i, en darrer terme, la seva expressió escrita en forma d’articles, de comunicacions i fins i tot de llibres, amb el resultat d’unes investigacions severes i afinades.
Però Mercadé no era home de càlcul, de teories. No era, per això, un introvertit. Era un home enamorat del món dels papers, però el concebia a ple aire.
Tots ho recordeu: què no recollí Pau Mercadé?, què no col·leccionà? No trobava res d’inútil. Tot, per ell, tenia un abast, un interès, un valor, el signe d’una atracció irreprimible. I això li comportava tanta feina que no tenia temps per a convertir els objectes, els documents que sobtava a cada recull, en matèria per a fer-ne un estudi, escriure’n un assaig i donar-lo al públic.
La lleu adverència al text d’un catàleg d’una exposició d’obres del gran pintor del segle XV, Jaume Huguet, que s’obrí a Barcelona, li suggerí la idea d’esbrinar si, en veritat, el gran retaulista era fili de Valls. Es llençà a una labor de recerca, realment exhaustiva, pels arxius vallencs i pels de fora de la ciutat, llegí centenars d’escriptures, examinà, copià, traduí muntanyes de documents. L’esforç, per a ell, fou gegantí, perquè es trobà mancat de l’instrumental necessari per a les dades secundàries. I així hagué de recavar els oficis d’un llatinista per a mitja dotzena de traduccions difícils, el d’un paleògraf per a desxifrar uns quants textos rebels. Recordo, per exemple, que va consultar-me l’abast d’alguns termes jurídics, propis d’aquella època, ja que la immensa majoria d’escriptures eren notarials.
Tot amb tot, sabé aplicar un mètode de rara eficàcia. Establí cada proposició, i acte seguit refutà les possibles objeccions, sense esperar que la crítica o els entesos les hi formulessin, amb el to, amb l’embranzida d’un autèntic polemista. I així arribà a establir, no sols la filiació vallenca del pintor Huguet, sinó àdhuc l’arbre genealògic de la seva família.
Filiació històricament i humanament acceptable i possible, encara que, en aquest sentit, es trobin incrèduls o escèptics que no es donen per vençuts si no els poseu davant dels ulls una partida de naixement estesa per un organisme oficial.
Ara bé; el segon caire de Pau Mercadé és el que ens el presenta com a pintor; evidentment, tan interessant com el primer; almenys, des del punt de mira de l’obra realitzada. Passen de mil les aquarel·les que pintà.
Un crític, tal com ara s’estila, li estimaria l’obra en bloc. És un procediment de peresosos i que sempre m’ha repugnat. Un poema és un poema, una tela és una tela, un bust és un bust, i una melodia és una melodia, independents de les altres que potser obeeixen a factors, a motivacions estètiques (fins i tot biològiques) absolutament distintes.
I així, sotjant les aquarel·les de Pau Mercadé trobeu, ans que res, un sentit alífer del paisatge. Del paisatge i no res més, que no és poc, sobretot tal com ell el sentia.
Els artistes, durant segles, visqueren molt satisfets. Es limitaven a reflectir la realitat —que, per ells, era la veritat mateixa— que bullia al seu entorn. Uns eren més objectius; altres més subjectius. I els que realment portaven alguna cosa dins (com usualment es diu: tenien alguna cosa a dir) ho formulaven sense (la majoria de les vegades) a penes adonar-se’n.
Les diferències essencials, fins els matisos, foren observats més tard, molt més tard.
Després d’un segle— més o menys— el resultat pràctic és aquest: una generació —la nostra— impermeable a tota cosa que pretengui passar per inèdita (perquè, en matèria d’art, n’ha vistes i de verdes i de madures i ja està guarida d’espants) i unes darreres promocions que no saben per on girar-se. Nosaltres —és obvi— hem perdut el gust i l’hàbit de la sorpresa i de l’escarafall. No ens ve d’un “isme” més. Al fons del caos, la gent d’ara —la que té vint anys —intenta retornar a les formules més primàries perquè té la sensació que tot ha estat dit, provat, revisat, esbrinat i assajat.
Però heus ací que, de tant en tant, apareixen homes nus, flegmàtics, impertorbables, orfes de preocupacions, sense formositats, que van i venen, que venen i van, amb el somriure als llavis, com si sentissin ploure.
Pau Mercadé era d’aquests. No he conegut home més antidogmàtic, més lleuger, més fresc d’imaginació. No hi havia actitud ni tesi que el posés de mal humor quan intentàveu amb ell qualsevol conversa sobre filosofia de l’art. És a dir, quan li plantejàveu un problema d’estètica.
Ell pintava i prou. Entre el seu esperit i la tela o la cartolina només hi havia un excitant: el paisatge. Un mon : els volums, la llum. Uns follets, a vegades, entremaliats: els colors».
Seria curiós un examen sobre aquesta mena de persones, llepades per l’ardor sagrat i que s’agiten i marquen la seva obra d’esquena a la corrent, a les polèmiques, sempre furients, apassionades, entorn a la màgia de la cosa artística. N’hi ha pocs. Però n’hi ha. Es tracta d’un gest, d’una postura impressionant. Com si el gran obstacle per a infantar una obra pura fos la cultura, els pòsits savis i complicats, dels quals, precisament els altres se n’enorgulleixen.
És el cas de Walt Whitman, amb el seu prosaisme funàmbul, però genial. És el cas de Tagore, més enllà —o més ençà— de les suggestions que li fornia la mitologia indù. És el cas de Francis James, el poeta que no volgué adonar-se dels refinaments, de les elucubracions, dels fantasmes del simbolisme francès. És el cas de Machado, amb la seva formidable observació : “La inteligéncia no ha cantado jamás”. (Exacte: amb la mecànica del saber s’arriba a la lluna o es cura el càncer. Però no es pot deixar un bon poema, una tela passable o unes pàgines de música que valguin la pena. Per això, falta alguna cosa més, alguna cosa que no es pot reproduir en cap laboratori. És el crit d’angoixa de Verdaguer: “No en sé de teologia!”
Són els qui posen en la seva obra, sense saber-ho, un no sé què d’intemporal.
Pau Mercadé i Queralt era un artista d’aquest tipus. Contempleu, examineu les seves aquarel·les —com més millor— i us sentireu submergits en una atmosfera de treva, d’harmonia, de tendresa, d’intimitat. Pintura amable, elemental, transparent com un got d’aigua mirat a contraclaror. Sense enfarfecs, sense extorsions, molt simple, verge de cabrioles cerebrals.
En aquest sentit mai no va ésser un saltimbanqui, sinó un home que tocava de peus a terra.
Doncs bé. Pau Mercadé fou una rara excepció. És un dels homes d’art, dels poquíssims homes d’art al qui jo no vaig sentir mai que murmurés de ningú. Ans al contrari, amb una certa falla, jo crec, de sentit crític, la seva senzillesa el feia resoldre’s a l’inrevés: elogiava tothom, a tort i a dret.
Aquest era Pau Mercadé i Queralt, el Pau Mercadé que tots hem conegut. Avui, amb la concessió d’aquesta medalla, el nostre Ajuntament, en un acte d’estricta justícia, fa que Pau Mercadé pugi un dels primers graons d’aquesta escala (al nivell que sigui) per on s’enfilen, així que passen els anys, els noms que perduren més enllà de la mort.
CULTURA, 1/1/1971, pàgines 83-85.
PAU MERCADÉ I JAUME HUGUET
Fragment del treball de DAVENSOL (Daniel Ventura i Solé), publicat a CULTURA 1//1/1971, pag. 88, reproduït íntegrament en les pàgines corresponents a les Festes Decennals de 1971 d’aquest Bloc.
No estava al nostre abast, ni per mitjans ni per preparació, emprendre aquesta aventura a la capital d’Espanya. Entràvem novament a la via morta i aquí posàrem punt i final a la nostra investigació. Fou llavors quan l’avui enyorat amic Pau Mercadé s’interessà per l’assumpte i començà a investigar. En el pròleg del seu llibre Jaume Huguet, la seva pàtria, la seva família, publicat l’any 1951, explicava el per què de la seva iniciativa: «Per veure si podia demostrar fefaentment la veritable ciutadania de Jaume Huguet, disposant-me a vèncer totes les dificultats, perquè em vaig adonar que havia d’ésser per a Valls un honor, un orgull i una glòria l’haver estat bressol del retaulista més preeminent del segle XV.»
Fou, doncs, l’any 1949 quan l’amic Pau Mercadé i Queralt començà a indagar en els tres arxius vallencs: el de Valls, el parroquial i el notarial. Hagué de remoure tots els manuscrits de la vila: el de Claveria, el de Bosseria, el d’Estimes, i el dels Consells, tots en català. En els parroquials: casaments, defuncions i beneficis eclesiàstics, escrits en català i en llatí. Els de Baptisme no existeixen en el segle XV; comencen en el següent, amb el Concili de Trento. Finalment, el notarial, en llatí i en català.
Escriu Pau Mercadé: «A no ser per la meva força de voluntat i pel meu gran amor a Valls, diverses vegades hauria renunciat a prosseguir en un treball d’exigència tan constant i esgotadora. Després de deu mesos de llegir i de traduir molts d’aquests llibres, alguns d’ells quasi víctimes de la tasca destructora dels corcs i de les humitats, la meva pacient tasca i el meu continuat esforç començaren a donar fruits: trobo el primer Huguet. No era aquest el que jo buscava, però em va donar ànims per a seguir en el meu comès. Finalment vaig trobar el primer document en els llibres del notari Petrus Niger (Pere Negre), en els quals es parla de Jaume Huguet i d’Antoni Huguet, el seu germà. Per la meva part estava segur que havia trobat el tresor que buscava per a Valls, però volia una més gran seguretat i certesa abans de donar a conèixer la notícia als meus conciutadans; a tal fi, i portant tots els documents que vaig poder traduir, em vaig traslladar a Barcelona per visitar novament als senyors Gudiol i Ainaud, ensenyant-los els resultats de les meves recerques perquè em donessin la seva opinió, com a experts en la matèria[…] Examinats que hagueren, els senyor citats, els escrits que els portava, es mostraren entusiasmats, i em digueren: “Ja no hi ha cap dubte en el bressol nadiu de Jaume Huguet. Pot estar segur, amic Mercadé, que els documents que vostè ha traduït proven clarament, i sense lloc a dubtes, que aquest pintor del segle XV, és vallenc ”[…]En arribar a Valls, amb tota la satisfacció i alegria, vaig donar compte de la gran notícia als meus conciutadans: Jaume Huguet, figura preeminent i de fama mundial en l’art del pinzell, era fill de la nostra ciutat.»
Pau Mercadé seguí treballant en la seva investigació fins a arribar a aclarir les diferents branques de l’arbre genealògic dels Huguet vallencs, determinar-ne la pàtria i la família, i exposà, recolzant-se en bases fermes, les dates de major probabilitat sobre la infància del gran pintor, i va escriure la citada monografia publicada als Annals i Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona.
La seva obra fou premiada als Jocs Florals de Valls de l’any 1951, i ell mateix llegí un treball biogràfic sobre Jaume Huguet quan es feu la col·locació del retrat del gran pintor (pintura de l’Eduard Castells) a la Galeria de Vallencs Il·lustres.
En les Festes Decennals d’aquest any 1971, l’Ajuntament i el poble de Valls han dedicat un merescut homenatge pòstum al gran vallenc que fou en Pau Mercadé i Queralt. L’Ajuntament li ha concedit la Medalla de Plata de la Ciutat i ha organitzat l’acte acadèmic celebrat al saló de sessions de la Casa de la Vila; el poble ha assistit massivament a l’acte per testimoniar la seva admiració per un vallenc que vivia per Valls, per a les coses de Valls i per a la història de Valls, i que va tenir la satisfacció de portar a bon port el seu treball d’investigació que va ser importantíssim, una descoberta que ens omple d’orgull: demostrar documentalment que Jaume Huguet, el més gran pintor català del segle XV, és fill de Valls.
