Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

Hospital Clínic. Unitat Transplantament Renal
Hospital Clinic

Hospital Clínic. Unitat Transplantament Renal 

La història de l’Hospital Clínic de Barcelona comença quan a finals del segle XIX Valentí Carulla, avi del cardiòleg Valentí Fuster, va impulsar i convèncer les administracions perquè invertissin recursos per posar en marxa l’hospital, ja que l’hospital de Santa Creu, al carrer Hospital, es va quedar petit per donar servei a les necessitats assistencials de la ciutat de Barcelona.

El 27 de maig del 1895, en el marc de l’Exposició Universal de Barcelona, ​​es celebra un acte simbòlic on l’arquitecte Josep Domènech i Estepà col·loca la primera pedra. Tot i aquest primer acte, les obres no comencen fins el 25 de juny del 1895.

És el primer hospital clínic que relaciona l’assistència amb la docència. Primer s’inaugura l’activitat acadèmica i poc després l’assistencial. L´acte d´inauguració el presidí el Dr. Joaquim Bonet, rector de la Universitat de Barcelona i catedràtic d´Obstetrícia i Ginecologia. Era l’octubre de 1906.

L’edifici de l’hospital pateix les conseqüències de la Guerra Civil i es converteix en un referent durant el conflicte bèl·lic.

El febrer de 1950 l‘hospital passa a anomenar-se Hospital Clínic i Provincial, amb la creació de la junta del patronat de la qual forma part la Diputació de Barcelona, ​​que va tenir un paper decisiu en l’elecció de gairebé tota la junta administrativa. L’hospital es modernitza i al cap d’uns anys comencen les obres de reforma de les sales, de manera que es passa del model antic -grans sales-, al de sales amb habitacions més petites d’un, dos o quatre llits.

El mes de juliol del 1965, el grup de l’uròleg Josep M. Gil-Vernet, amb la col·laboració del nefròleg Antoni Caralps, lideren el primer trasplantament de ronyó. Un procediment que obre una línia de gran eficàcia terapèutica i que es converteix en una tècnica habitual dins del centre hospitalari.

El meu aprenentatge al laboratori clínic

Quan era al quart curs dels estudis de la llicenciatura de farmàcia, el meu pare em va suggerir que intentés entrar d’assistent a un laboratori d’anàlisis clíniques d’un hospital. Li vaig demanar a un amic pediatre destacat de l’Hospital Clínic de Barcelona, si podia fer la gestió per poder assistir, en les hores que m’ho permetessin les classes i pràctiques de la facultat, a un laboratori de l’Hospital Clínic i així, aprendre les tècniques i el mètode de treball d’un laboratori hospitalari de bioquímica.

El resultat de la gestió va ser esplèndida ja que em va facilitar l’entrada al laboratori de bioquímica, de la Clínica Mèdica C, que dirigia el professor Jordi Gras i Riera (Barcelona, ​​1915-2007). Era doctor en Farmàcia i Medicina i va desenvolupar la seva tasca científica en els camps de la bioquímica i la immunologia. Ell explicava com a anècdota que als exàmens del curs 1935-36, quan estaven examinant el seu grup i era el seu torn, el tribunal va dir: «Com és tard i vostès han d’estar cansats i nosaltres també, demà seguirem». L’endemà va començar la Guerra Civil a Barcelona i el demà va ser la primavera del 1939, interrompent així els seus estudis de Medicina, que va finalitzar el 1941.

Acudia a aquest laboratori quan m’ho permetien les classes de la facultat, i així ho vaig seguir fent durant els tres anys restants de la llicenciatura i uns pocs mesos més, ja que un matí, el Dr. Gras rebé la visita del Dr. José Mª Gil Vernet, cap del Servei d’Urologia de l’Hospital Clínic de Barcelona (el 1972 va ser nomenat catedràtic extraordinari d’Urologia i va dirigir l’escola professional a partir del 1973, i en col·laboració amb Antoni Caralps, va realitzar el primer trasplantament de ronyó a Espanya el 1965), que li va demanar un professional que es pogués  encarregar  del pràcticament inexistent laboratori de la Unitat de Transplantament Renal. Tot això just quan es complien tres anys del primer transplantament d’aquestes característiques.

El Dr. Gras em va cridar al seu despatx, em presentà al Dr. Gil Vernet i aquest em va fer la proposta. No era molt atractiva per la manca de mitjans i també perquè, segons va confessar, la càtedra no tenia pressupost. Finalment vaig acceptar perquè professionalment era un repte molt atractiu, sobretot pel fet de treballar amb personalitats de la medicina tan reconegudes com el Dr. Gil Vernet i el Dr. Caralps.

El treball a la Unitat de Transplantament Renal el complementava amb el treball al laboratori de la Clínica Sant Josep, on hi tenien consulta el Dr Gil Vernet, el Dr. Caralps i, gairebé,  la majoria de catedràtics de l’Hospital Clínic. Així em compensava una mica la deficient nòmina mensual.

Durant els quatre anys que vaig treballar en aquest petit laboratori, vaig observar que els mètodes d’estudi de la funció renal eren molt rudimentaris, tant des del punt de vista de les determinacions de laboratori com dels mètodes radiològics, la qual cosa feia molt difícil l’estudi acurat dels canvis en la funció renal. Aquesta realitat afegida al desconeixement dels mecanismes del rebuig d’òrgans, va comportar que no fossin exitosos els transplantaments renals.

En aquests moments només el trasplantament entre bessons univitel·lins era capaç de ser tolerat llargament, mentre que qualsevol altre tipus estava condemnat al fracàs precoç, amb retorn a l’hemodiàlisi del pacient. Era ben clar que no s’assolirien transplantaments amb èxit sense disminuir o anul·lar la reactivitat natural davant dels antígens d’histocompatibilitat. I d’això n’érem molt lluny. Quan jo vaig deixar el laboratori de transplantament renal per incorporar-me al laboratori d’anàlisis clíniques de l’Hospital de Bellvitge, no s’havia assolit plenament l’estudi de les incompatibilitats de teixits;  només d’una forma parcial. Així és que seguia sense  garantir-se l’èxit dels transplantaments renals.

El període de treball i vivència a l’Hospital Clínic fou molt enriquidor, obrint-me un nou  camí impensable anys abans de la meva vida professional. Foren importants els aprenentatges de Bioquímica i altres assignatures relacionades amb la facultat, però va ser molt important, -perquè estimava aquesta matèria-, la formació que vaig rebre d’una personalitat científica i acadèmica com era el Dr. Jordi Gras. Ell em va obrir la porta cap a la meva dedicació al mon hospitalari.

Després, van venir  temps molt durs de gran carrega emocional i dramàtica, sobretot pel contacte tan directe amb els malalts renals i els familiars. No vaig treure cap rendiment econòmic d’aquesta estada, tot el contrari, però engreixà molt les meves pàgines de la incipient història professional. Quant deixes la facultat les pàgines de la història professional personal estan ben netes; les omplen molt poques coses fetes durant l’estudi. Jo vaig ser un afortunat .

Deixa un comentari

Required fields are marked *