En menys de sis mesos perdre dues Adelines es molt penós. L’Adelina mare, tot i el buit que ha deixat, compleix el precepte inexorable de la vida quan s’arriba als noranta-cinc anys. Per l’Adelina germana no puc comprendre el pretext pel que m’ha passat al davant. Em tocava primer a mi cronològicament i per les competències que ella té i jo no: és el tronc, pal de paller, d’una família, amb uns fills que encara necessiten d’una mare, uns nets que necessiten créixer amb el calor dels avis… I sobre tot per la seva qualitat humana.
El seu món és Valls; sempre l’ha portat dintre el cor, l’ha plorat amb sentiment per tot lo que no li agradava. Estimava l’ànima de Valls, ara tant deteriorada, que és el que realment ens identifica i ens caracteritza de les altres poblacions. Durant molts anys ha viscut a l’ombra del campanar, referent pel dia i guia per la nit. Aquest amor pel seu poble i la seva gent l’ha introduït als seus fills, donant valor a les petites coses i guiant-los per treballar per Valls, sense cap afany crematístic, només amb la il·lusió de treballar per allò que realment sents i estimes.
Ha viscut en discreció, sense parenceria, amb un alt grau d’humilitat. Ha creat el seu món en el seu entorn, amb els seus, gaudint dels èxits professionals dels fills i amb l’orgull de la mare que els ha educat.
Sempre al costat de la família, sempre ha fet alegria en el festiu de les nostres tradicions. Tots ens hem sentit recolzats i instigats per les activitats de la nostra ciutat que tant estimava.
Nasqué davant del Teatre Principal, on va viure els seus primers dos o tres anys, en una llar on convivien tres generacions d’una família, dos avis, dos pares i dos fills. Sis cadires cada dia dues vegades a la taula. El primer que va deixar la cadira buida, amb molt de sentiment, vaig ser jo al anar a Barcelona. Avui d’aquelles tan estimades sis persones només quedo jo, el primer que va marxar. Un sentiment de dolor i soledat per haver perdut, el passat dimecres, el darrer gran suport d’aquella estimada i recordada família.
Roman Galimany Solé
Valls, 19 de juny de 2013
