Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

Entitats vellenques històriques

El Grup de Teatre de la Congregació Mariana 

Per entendre el per què de la formació d’aquest Grup de teatre hem de situar-nos en el entorn d’un grup de joves, bastant reduït al inici, que tenen una inquietud cultural important com es fer teatre. Lectors empedreïts, que saben i seleccionen bé lo que llegeixen, i nià en ells, amb la força que dona la joventut quan l’objectiu es clar, en anar més enllà de lo que es fa al Principal, on les representacions de Els Pastorets se’ls hi han quedat petites. La força d’una afecció, els coneixements de les obres teatrals, la creença en les seves possibilitats, l’absència d’un afany protagonista i de notorietat, i sobre tot fer una activitat que els apassionava son, molt breument, els vímets que van nidificar aquest Grup en el seus inicis. I tot això ho comprovarem en el transcurs dels anys de la seva consolidació, lo que podríem dir la costa amunt de la seva activitat. El seu començament va ser sense masses jactàncies ni afany de obrir expectatives, i amb molt poc soroll, si no hagués estat un incident amb la Societat de Autors en la representació de El Gran Cardenal; però sempre, des de la primera representació, es va tenir molta cura per que, tant la presentació com la interpretació, tinguessin la màxima qualitat. Aquesta qualitat, que es repetia i s’incrementava en cada representació, va fer que, mica a mica, a Valls cada vegada fossin més els afeccionats al bon teatre, que el setmanari local se’n fes mes ressò, i que aquest bon treball es conegués més enllà de l’àmbit local ì fossin afeccionats de Reus, Tarragona i d’altres pobles veïns els que vinguessin a gaudir de les bones representacions que es feien al Teatre Principal. Prova de la bona qualitat i de la categoria de les representacions és que, en un dels millors moments del Grup, quan aproximadament complia els deu anys d’activitat, van ser convidats a fer dues representacions de L’Anunciació a Maria, de Paul Claudel, a Manresa, amb motiu de la inauguració de la Sala de Teatre Loyola, amb un aforament de 1.400 butaques, essent la  primera representació que feren la inaugural de la sala. Això va ser fruit d’un creixement continuat del grup guanyat amb esforç i treball, sense buscar un ressò extern. Mai, durant aquests anys del Grup, es va passar una nota al setmanari local Juventud ni a Cultura per engreixar   comentaris sobre les representacions i activitats del Grup, possiblement ni se’ls hi va ocorre, per que aleshores no era aquest ni el seu objectiu ni la seva il·lusió. Cal remarcar que aquest Grup de Teatre va ser sempre d’afeccionats sense rebre mai cap remuneració de cap tipus, tot al contrari, com sols passar quan l’afecció esta tan arrelada els que van al davant s’han de treure diners de la seva butxaca per pagar qualcuna despesa;  mai va rebre cap ajuda econòmica ni subvenció, mentre que sempre va pagar totes les factures i tots el impostos que corresponien: Drets d’autor, drets d’obres, protecció de menors,… No van pagar mai els impostos municipals al estar-ne exempt  per la relació que tenia el teatre amb l’Hospital. Inicialment es feien dues estrenes a l’any, per la diada de Sant Josep i per la Fira de Santa Úrsula, mentre que a partir del 1953 s’arribaren a fer-ne tres ( aquesta darrera normalment al voltant de principis de juny, coincidint amb la Festivitat de la Pasqua de Pentecostes). De cadascuna d’elles se’n feien de tres a quatre representacions, i sempre va tenir el recolzament del públic que ja esperava per aquelles dades l’anunci de les representacions.  És important fer notar aquí que el nombre d’habitants que tenia Valls aquests  anys cinquanta només sobrepassava els onze mil, que en les representacions de la tarda s’omplia sempre el teatre i les de la nit quasi que també, tot això quan el Teatre Principal tenia un aforament del voltant de 400 persones, per tant el percentatge dels vallencs que anaven al teatre i seguien assíduament l’activitat del Grup era molt elevat. Aquesta entesa entre el públic i el Grup de Teatre va ésser un dels motius de que aquella il·lusió incipient d’un reduït grup d’amics anés engrandint-se, en quantitat  i qualitat, i s’esdevingués en un molt important fet. Quan a tota la província no hi havia un grup de teatre d’afeccionats amb relleu, a Valls n’hi havia un amb una activitat estable i d’una qualitat reconeguda pels que venien de Reus i Tarragona a celebrar les seves estrenes i representacions. No hi havia crítica teatral i, en un principi, el setmanari local Juventut anunciava les representacions i feia un curt comentari ubicat en el àmbit de les noticies de la ciutat, més o menys lo que es publicava en el programa. Passats dos o tres anys es donaren compte de la qualitat que tenien aquestes representacions i va augmentar l’atenció i l’espai concedit a l’activitat del Grup, tant avanç com després de les representacions, amb comentaris a l’obra que s’anava a representar, el repartiment, i el resultat de les representacions. Per conèixer l’opinió del públic, a més de l’assistència continuada que n’era un bon baròmetre, es feia  una prospecció via diversos sondeigs: els comentaris que es recollien en els entreactes, els que percebrien els acomodadors ( que cobraven un sou simbòlic però treballaven com a molt bons professionals ), els dels companys de treball d’algun membre del grup, comentaris del grup de la tramoia que recollia pels indrets on es movien habitualment i els dels que anaven el Centre de Lectura, molt concorregut per aquells anys. Era un treball de captació de l’opinió pública sobre les representacions teatrals.

Memòria als protagonistes que ja no hi són:

 

EL SATANÀS DE LA MEVA INFANTESA

En record de Gabriel Giró

Enmig d’un espai ben groguenc, on s’hi ha segat el blat, encara hi subsisteixen unes poques roselles vermelles, molt aïllades, que testimonien la darrera presència de la primavera en el terreny que serà solcat per tornar a donar vida. En la nostra col·lectivitat on, des de tant temps, colpeix una pujant mediocritat assaonada d’interessos sospitosos, ens dol a l’ànima quan ens arrenquen una de les poques roselles que queden en el nostre malbaratat camp. Ahir ens va deixar Gabriel Giró, com fa uns dies Pere Queralt, i com altres vallencs d’una generació que van obrar per què, en uns moments difícils, Valls fos Valls. Ens deixen amb la mateixa discreció en que van viure; sense fressa ni estridència, amb senzillesa i fortitud . En Biel Giró, sempre participatiu i present en la vida vallenca, un dia ja no va passejar pels carrers i els indrets del nostre poble; després no sortia de casa; més tard arribava la incomunicació amb el món extern. Era el prolongat acomiadament d’un vallenc que havia dedicat plenament la seva vida a la família i a Valls. Els vallencs de la seva generació, amb molt d’esforç i sacrifici per assolir una qualitat de vida, van treballar dins d’associacions artístiques i d’entitats vallenques, sense esperar ni demanar res a canvi, amb una donació generosa del seu temps i de les seves qualitats. De Biel Giró li recordem la seva llarga i intensa activitat al Teatre Principal. En coneixia tots els racons. Aquí va demostrar la seva capacitat de recursos per crear els mitjans necessaris per donar el màxim rendiment de lluminositat i efectes a les activitats teatrals. Com actor, havia estat el Satanàs per excel·lència de la dècada dels quaranta. La quitxalla seguíem la seva entrada a escena entre impressionats i esporuguits quan sortia del fons de la terra, enmig d’impressionants flamarades, amb un espectacular salt que ens deixava a tothom bocabadat. Recordo un Satanàs molt geniüt i seriós que ens creava un ambient d’inquietud entre els petits. Res a veure amb aquest home d’un cor gran, ple d’estimació per Valls, la seva gent i els amics. Per això avui estem dolguts. Hi ha tant poc gra enmig de tanta palla… El Biel Giró ja ha entrat a la història viva del nostre poble; ell ja te un lloc d’honor pel record en el cor de tots els que estimem Valls. El Satanàs de la meva infantesa ja ha arribat al Cel. Roman Galimany Valls, 2008  

MERCÈ HUERTA. EXPOSICIÓ RETROSPECTIVA A GIRONA: FIDELITATS

La Fundació Fita de Girona ha presentat l’obra pictòrica de Mercè Huerta i Busquets (Figueres, 1929) sota el títol genèric de Fidelitats, alhora que difonen la seva tasca docent, exercida a l’Estudi d’Art de Domènec Fita i a l’Escola Municipal d’Art de La Mercè de Girona, des de 1980.

L’obra de Mercè Huerta s’exposa a Girona de forma consecutiva en tres centres: Casa de Cultura de 18 de setembre a 10 d’octubre (temes Girona, paisatge i cartells), Fundació Fita de 15 d’octubre a 13 de novembre (dibuix i docència) i Fundació Valvi de 16 d’octubre al 13 de novembre (natura i figura).  

El Plenari de la Fundació Fita va acordar, per unanimitat, dedicar la tercera edició de Mestres Artistes a Mercè Huerta i Busquets, valorant la seva tasca docent i que l’aspecte docent seria un dels eixos de la mostra.

La seva trajectòria pictòrica compta fins ara amb 37 exposicions individuals i la participació en 81 exposicions col·lectives.

Nascuda a Figueres, amb dotze anys d’edat, l’any 1941, abandona la infància i l‘Empordà, per inaugurar i desplegar (fins el 1957) la joventut a  l’Alt Camp, a Valls, nova destinació telegràfica dels pares. A l‘any 1957, té 28 anys, deixa Valls per que la família es desplaça a Girona. Mercè Huerta te tristor i malenconia per Valls.

A Valls va formar part del teatre d’aficionats (Grup de Teatre de la C.M.). Aquí té l’oportunitat de representar i posar-se dintre d’un personatge, que tant havia imaginat des de la infància, com a primera actriu d’aquest gran grup teatral. Hi va representar moltes obres amb una qualitat interpretativa exquisida (La Heredera, 1955; El Zoo de cristal, 1957; entre moltes). L’empremta d’aquesta activitat encara la recorden molts vallencs.

Va ser en aquests anys de Valls on va començar a rebre lliçons de dibuix amb la professora Rosa Mandoli; com la Mercè reconeix, es on va aprendre els fonaments de tot lo que sap ara i que li va servir per ampliar després els seus coneixements a Girona.

El Coordinador de la Mostra, Pep Radresa i Fonts, diu en el catàleg: Penso que té una tendència natural a menysvalorar la seva obra i una voluntat de restar en l’anonimat…..

 La Mercè, tal i com ha dit ella mateixa, és una dona que pinta. I que pinta el record del que ha vist i el recordat, situat en el seu entorn.

Per a ella, pintar és viure en un paradís. Ella, tot pintant, s’ha anat creant un paradís per habitar-lo.

L’organització d’aquesta mostra retrospectiva vol contribuir a que entrem al Paradís de Mercè Huerta, el compartim amb ella i en gaudim.

Amb motiu d’aquesta exposició han editat, conjuntament Les Fundacions Fita i Valvi i Casa de Cultura de Girona, un llibre catàleg complementat amb un DVD que recull un ampli mostrari de l’obra de l’artista. Una edició exquisida.

A Valls, on és palès  el record de la seva activitat cultural en totes les vessants que amb tanta expertesa va practicar, seguim amb complaença la nova d’aquest lluït esdeveniment artístic.

 

LA MARIA

 

 

A LA NOSTRA ESTIMADA MARIA BONET

Es estrany que la ment humana, que oblida tantes coses, conservi viu el record de moments de fa quaranta o cinquanta anys, i més. Amb petits detalls i anècdotes intranscendents, però que adornen i reviuen encara amb la més forta intensitat nostàlgica d’uns dies, d’unes troballes, d’unes vivences d’aquells, aleshores, admirats personatges de la més propera vida cultural, i ara amics estimats que ja formen part de la història de les nostres vides.     

Han passat molts anys, masses, però el record es tant fresc, tant recent com si tot hagués succeït ahir.

La primera noticia que vaig tenir de la Maria Bonet va ser en els últims anys quaranta, o primers dels cinquanta, quan els meus avis comentaren que, en una vetllada líric – musical que havia fet un grup de noies de Valls al Teatre Principal, la filla del Lluís de ca la Rius havia recitat esplèndidament una poesia.

Transcorrerien els anys i vaig seguir, en la distància, l’activitat de la Maria en el conjunt de tot el grup teatral d’on era un dels principals actius.   

En els darrers anys, en que m’he sentit honorat de considerar-me entre els seus amics, m’ha donat aquella estima i afecte que proporcionava el seu caràcter  seré, sossegat, amable que transmetia estimació i amor a tots els que convivien amb ella. Crec que mai va posar barreres ni seleccionar a les persones del seu entorn, i sempre es trobava al costat de qui necessitava un suport, d’aquelles que vivien una tristesa i un dolor familiar; estava amb ells i tenia la seva paraula precisa de consol i ajut.

 Una Maria per mi desconeguda. Una Maria que estimava molt intensament; i ho feia en les seves tres bassants: la família, encara que llunyana sempre la feia molt propera; la gran quantitat d’amics, de diferents procedències i on ella el punt de lligam i relació; i sempre va tenir un sentiment de neguit i preocupació per aquell Valls que havia conegut tant de prop i que tant estimava.

La vida no la va fer nucli d’una família, però si que va ser un tronc ple de rames per on transmetia l’estimació fins a la frondositat del mantell protector d’aquelles branques on acollia sempre a tots els amics. 

Tota la vida va exercir de vallenca, amb la seva presència activa en institucions culturals, socials, artístiques. Doncs, per treballar per Valls no cal estar en els llocs de govern; la Maria ho feia quan no es quedava a casa i amb la seva presència en tants i tants actes donava testimoni del seu amor per Valls. 

Ja han marxat tants i tants dels que van ser tant macos i els vàrem estimar tant quan estaven plens de vida……Es van avançar a la Maria, la Mariona, el Pep Batalla, el Joan Saltó i tantes persones estimades que tenim presents i vives, amb imatge i passatges de la vida, i que continuem tenint entre nosaltres.

Per que no han marxat del tot, doncs segueixen sent una veritat viva en el record i pensament de tots els amics.  Podem dir que han mort quan continuen vivint dintre de tots els que els hem estimat, amb la mateixa certitud de que vivim nosaltres?

Que bonic era l’entorn familiar i d’amics que ha gaudit la Maria. Que bonic era aquell Valls de la Maria, el Valls de tots aquells que ens han deixat.

Per això avui no som capaços d’assumir i entendre moltes coses. Per això avui som molts els que plorem a la Maria i estem envaïts per aquest sentiment de tristesa que ens ha arribat tan sobtadament. Encara que el seu record i la seva presència continuarà sempre al nostre costat.

Roman Galimany Solé

Valls, 24 de desembre de 2007

RECORDANT A L’ÀNGEL FALO

És estrany que la ment humana, que tantes coses oblida, conservi viu el record de moments de fa deu o cinquanta anys i molts més. Amb petits detalls i anècdotes intranscendents, però que adornen i reviuen encara amb la major intensitat nostàlgica d’uns dies, d’unes trobades, d’unes vivències amb amics estimats que ja formen part de la història de les nostres vides.

Recordo molt bé el moment i les circumstàncies en que vaig veure per primer cop a un molt joveníssim Àngel, – potser tindria disset anys? -, en una actuació compartida amb Biel Secall, una nit a la Plaça del Quarter. Possiblement ja hagin passat seixanta i uns quants anys més.

Han transcorregut molts anys, però el record és tan fresc, tan recent, com si tot hagués passat ahir.

A partir d’aquell moment, el meu embadaliment per aquells dos personatges m’havien curullat l’esbalaïda ment d’infant; sempre admirats, encara que físicament en la distància. Amb la petjada del temps la desigualtat d’edat s’abraona i, des de fa molts anys, estem en un grup d’amics que ens fon l’inquietud cultural, especialment el teatre, uns com a molt bons actors que han estat i els altres com espectadors agraïts.

En aquests moments d’enyorança tenim molt viu aquell caràcter treballador, infatigable, integrador de l’Àngel. Sempre al límit de les seves possibilitats. Ha transmès amb el seu caràcter, i la seva manera de ser, la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important en ell: el sentit de l’amistat i la relació personal on aprendre a viure, i a afinar, la relació íntima, la deliberació i la solidaritat.

Nosaltres el recordarem sempre assegut en el seu espai, agafant el paper i llapis en acabar una celebració, repartint per tots la despesa, i comentant algunes incidències de la reunió, amb el seu to irònic, amb l’esbós de el seu mig somriure característic sota el seu aspecte vehement.

El pas inexorable del temps ens porta ja gairebé a un any convivint amb un Àngel víctima d’una salut mortificada. Fa unes hores ens ha deixat; i el recordem tan esplèndid, i al qual estimem tant com quan estava ple de vida. No obstant això, no se n’ha anat del tot, ja que segueix sent una veritat viva a la ment dels amics.

Han transcorregut molts anys compartint moments plaents i joiosos, però el record és tan fresc, tan recent, com si tot hagués passat ahir.

Ha marxat d’entre nosaltres amb les mans ben plenes pel fruit del seu pas per aquest món. Plenes de treball, de saber conviure, de tolerància, de participar amb els demés, de transmetre estimació,

Amb tristor t’enyorarem, Àngel. Et recordarem sempre amb molt d’agraïment per la teva bondat i la teva amistat.

 

Els amics de l’Àngel

Valls, 2016

JERONI QUERALT

Pastor dels meus somnis d’infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Josep M. de Sagarra

En les representacions de “Els Pastorets” de 1951, per primera vegada el paper de Rovelló fou interpretat per Jeroni Queralt, que compartia la parella en aquesta ocasió amb Joan Pujol, que feia de Lluquet. Jeroni Queralt no havia trepitjat mai un escenari i a partir d’aquest moment ja no ho va deixar de fer fins al cap de vint anys; gairebé sempre va ser un dels pastors de la parella  a Els Pastorets.

Recordem el Jeroni, destinat al seu món i entregat a les seves desinteressades activitats. On arribava s’hi guardava, i abocava tot el seu entusiasme i el seu saber fer. El recordo, davant una antiga màquina d’escriure copiant, damunt d’un plec de fulls de paper blanc, intercalats amb fulls de calcar, el text de La Flor de Nadal. Eren temps difícils i es feien activitats d’alta volada sense recursos, amb la voluntariat de personatges, com Jeroni, sempre amb bona disposició per contribuir a portar a bon fi tots els projectes on s’imbuïa. I així va ser un dels suports de la Congregació Mariana, on va ser Prefecte, i des de sempre en el Grup de Teatre de la Congregació Mariana. En aquesta activitat sobresortí, i restà per sempre, com el Pastor Matatà; un personatge que el va fer seu fins, inclòs, anys després fora del Teatre Principal, quan visitaven les residències d’avis de la nostra ciutat, per delectança  de la gent gran, on els hi portaven escenes dels Pastorets que havien viscut anys enrere. Jeroni vivia el seu personatge com si fos el primer dia; era feliç retornant als seus moments de glòria.

En La Flor de Nadal fou on tingué més protagonisme a l’escenari, tot i que havia fet el personatge similar en versions anteriors de Els Pastorets en el mateix teatre Principal.  En les representacions teatrals que va fer aquest grup durant cinquanta anys, sempre hi participà, des de “El Gran Cardenal”, encara que amb papers secundaris, excepte en l’obra de Victor Ruiz Iriarte, “El pobrecito embustero”, l’any 1958; una obra on les dones hi tenien molt protagonisme, el protagonista masculí el va interpretar Jeroni  que, a causa de la tendresa de l’obra, va arribar a plorar de debò en una escena.

El seu món era la Mariona i la família. Sempre a la cura de la Mariona que, durant molts anys va tenir la salut delicada. Compartien plenament l’esbarjo, les estades a Cambrils i, sobre tot, el jardí i la caseta al barri de Les Comarques, on pel veïnatge amb l’escultor Busquets, establiren una forta amistat; els dos gaudien del seu tarannà alegre, espontani i ocorrent. Posteriorment compraren un mas, que havia estat propietat del farmacèutic senyor Sabaté, el Mas de la Cuca, on hi passaren moments molt feliços. La Mariona coneixia que la seva salut no donava per massa, i decidí celebrar  el quaranta aniversari de casats al Mas de la Cuca, per que dubtava d’arribar als cinquanta, i així ho feren amb els amics de sempre i amb la família.

Arribà el moment en que la salut de la Mariona va dir prou, no segueixo més, em quedo a la vorera del camí i vosaltres seguiu amb la vida. Per Jeroni foren molt durs aquests moments i els mesos següents, l’envaïa la sensació de soledat. Els amics li seguirem donant suport i reunint-nos a casa seva i a la Cuca. Va tenir la sort de disposar de la cura i companyia del Cinto Sogas, que el cuidà exquisidament, li reportà bona companyia i va compartir amb ell moltes estones, que foren agradables, tots aquests anys de soledat sense la Mariona.

Una prolongada malaltia va deteriorar la seva salut, mancant cada vegada més les seves facultats, fins quedar postrat, durant unes poques setmanes, al llit d’hospital on, plenament conscient, expirà.

Del Jeroni ens queden moltes ensenyances i exemples de com s’ha de viure. El seu desinterès per servir uns objectius, la humilitat en l’estil de participar en tot, la consagració i el compromís a on participava. Mai va aspirar a molt més de lo que era, però va ser feliç i va fer feliç als que l’envoltaren.

Sentit comiat a un vell amic

A casa nostra s’ha apagat una candela, però a florit un estel en la immensitat. En pocs mesos, molt pocs, Noni ens anava dient adéu. Fatigat, sense ànim per lluitar, vençut per tants moments de soledat, evidenciava discretament que ens volia deixar. Un temps llarg i trist que ha viscut un amic tant generós i tant injustament sol.

Durant molts anys, des del divendres 17 de desembre del 1999, en que començà a engrandir-se la idea d’escriure la història del Grup de Teatre de la C.M., tots els divendres ens convocava a casa seva, per reunir al grup d’amics. Han estat gairebé disset anys amb la cita setmanal a cal Geroni. Amb molts nexes d’unió: el teatre, els vells records d’uns anys viscuts honesta i humilment, l’estimació per Valls, i tantes coses, emprenguérem il·lusionadament el camí amb els amics retrobats.

Un camí llarg, ben pesant quan arribes a la posterioritat de la vida. Amb tristesa hem vist els amics que anaven quedant enrere, extenuats, es postraven vora del camí, entre l’argelaga, el lletsó i el fonoll, vençuts per la fatiga, mentre la resta del grup seguíem caminant entre la pols i el costerut camí, fins que perdíem el contorn de la seva imatge i ens quedava el record.

Pel Noni la seva vida ha estat a l’entorn del Matatá. Fins fa dos anys encara portava, amb il·lusió i l’alegria amb que representava aquest personatge, als avis de la Residència de l’Alt Camp i de Santa Teresa. I els avis, sempre receptius i generosos agraïen aquest valuós regal del Geroni i els seus companys.

Ara Geroni, després de tants anys, ha deixat buida la cadira al voltant de la taula de tantes tertúlies dels divendres a casa seva. Entre els amics que l’han precedit a l’Eternitat ja ha corregut la veu de l’arribada del Noni; segurament hauran fet la primera reunió i, coneixent el caràcter de Pep Batalla, ja estaran organitzant un grup de teatre, on Noni hi farà l’escena de l’encantament, farà cagar el tió i ballarà la tirotitaina.

El temps que ens resta fins a retrobar-nos, et recordarem per la teva bonhomia, humilitat i fidelitat amb els amics.

Els amics del Grup de la Cuca  

IN MEMORIAM DE MARIA BONET I ADSERÁ

S’ha mort la Maria

Diuen que l’alegria compartida és més alegria i que les penes compartides son menys penes, per això us volem fer arribar la nostra tristesa i compartir-la recordant a la Maria.

El concert de l’Escolania de Montserrat va ser la darrera trobada amb els vallencs. No podia ser d’altre manera coneixent a la Maria: un acte cultural, en un espai del patrimoni vallenc, per una institució important del nostre país, una reunió col·lectiva amb els vallencs de sempre… Era l’entorn propici per donar l’adéu unes hores abans de deixar-nos sobtadament.

I és que sempre que els vallencs hem estat cridats en actes que enalteixen i colpeixen l’esperit de la nostra ciutat la Maria hi era present. Aquesta era la seva contribució per impulsar la nostra ciutat a cotes més altes. El seu Valls pel que tantes vegades va demostrar la seva estima, pel que sentia el neguit de l’incertesa, que li ocupava l’ànima pel temor a la progressiva pèrdua d’identitat. Ella, filla del Carrer de la Cort, amb tants anys vivint en aquest indret, estructura vertebral del Valls històric. Allí hi ha estat amb la centenària botiga de Ca la Rius, testimoni i punt de trobada de tantíssima gent, centre de molta activitat cultural que ha donat domini moral al nostre poble.

Des de sempre va implicar-se activament amb el món de la cultura en tots els seus àmbits, encara que el més conegut hagi estat la seva incursió en el camp teatral. Des d’aquella Ventafocs  del febrer de 1945, en un paper secundari, fins el seu gran èxit amb el personatge de Lavinia, en La heredera. Va ser la pionera quan la incorporació d’actrius en el Grup de Teatre de la Congregació Mariana, la temporada 1952 – 1953, amb el paper de Sant Miquel; una fita important pel futur de l’esplèndid grup. Persona d’altura intel·lectual i cultural, amb coneixements per ser crítica i exigent davant la mediocritat

Ens ha deixat de manera sobtada, sense cap signe que ens permetés presumir que la seva llum s’extingia. Va ser en la nit més llarga de l’any quan ella, amb tanta il·lusió i voluntat per viure, va deixar de lluitar per entrar a la gran nit que ja no te matinada.

En aquests dies, tant entranyables per la trobada de les famílies i els amics, on s’accentua la felicitat i també la tristesa, la privació de la Maria és com una pesant sensació ofegosa. La continuem i continuarem veient amb la seva viva imatge, participativa, il·lusionant, sense buscar protagonisme, sempre fent a la perfecció el seu gran paper de secundaria, però amb el seu caràcter serè, assossegat, amable, que transmetia estimació i amor a tots els que convivien amb ella. Sempre amb la finalitat d’apropar, mai de separar. Es trobava al costat de qui necessitava un suport, d’aquells que vivien una tristesa i un dolor familiar; estava amb ells i tenia la seva paraula precisa de consol i ajut.

El seu exemple participatiu en el teixit d’institucions vallenques – Cáritas, Escola d’Art, Institut d’Estudis Vallencs, món casteller, etc. – és el testimoni d’estimació cap un poble que portava molt arrelat i una manera de treballar intensament per Valls, que ho havia practicat durant tota la seva vida.

Per això avui som molts els que plorem a la Maria i estem envaïts per aquest sentiment de tristesa que ens ha arribat tan sobtadament. Encara que el record del seu exemple i la seva presència continuarà sempre al nostre costat.

 

      El Grup de La Cuca

HA EMMUDIT EL PIANO

In Memoriam Joan Saltó i Binefa

Ens hem quedat sense música. Joan ha polsat l’últim acord sobre el teclat blanc i negre de la seva vida, sense grisos.  Lentament ha retirat les mans i ha tancat el piano per fer el gran silenci. El ressò s’ha difós a través de l’espai i ha arribat al nostre cor on guardem el seu record amb tota la seva magnitud.  

De nou un vallenc de soca-rel i estimat amic que li diem adéu. Ja cansat, ha complert el seu viatge i es queda a la vorera del camí, mentre observa com la resta continuem i ens va perdent per l’horitzó. I, ja son tants els estimats que ens han deixat!.

Res serà com era, ni aquell Valls entranyable que tant va estimar i ajudar per que fos així; ni aquell carrer de la Cort que, durant tants anys, va observar les corredisses  sobtades que feia des del Centre de Lectura a ca Joan Saltó.

Com ens angoixen tants records que ja son historia vençuda!.

Només tenia catorze o quinze anys  quan, vestit amb pantalons curts, es va asseure davant del piano del Teatre Principal, en un entreacte de La Covardia de Pons Pilat, i va tocar En un mercat persa, davant l’atenta i satisfeta mirada del seu pare i dels músics, i l’admiració de tot el públic. Va ser l’inici d’una brillant carrera de pianista, i també l’inici de la relació amb el Teatre Principal, on després seria un element fonamental, imprescindible, en aquelles memorables representacions dels anys cinquanta i seixanta, on les revestia de il·lustracions musicals, tan escaients que a molts els hi va despertar l’afecció a la musica.

La força d’una professionalitat, els coneixements de musicologia, la creença en les seves possibilitats, l’absència d’un afany de protagonisme i notorietat i, sobre tot, fer una activitat que l’apassionava, són, molt breument, els vímets que van nidificar en el Joan als seus inicis. I tot això ho comprovarem en el transcurs dels anys de la seva consolidació, el que podríem dir la costa amunt de la seva activitat, sense jactàncies ni afany d’obrir expectatives i amb molt poc soroll. Dia darrera dia ha transmès tota aquesta bonhomia al seu fill Joan, tercera generació de la saga dels Joan Saltó. 

No s’ha autovalorat ni l’han valorat justament com calia, encara que això ja és habitual al nostre entorn ciutadà on es magnifica tanta mediocritat.

Sempre ens sorprenia la seva qualitat i sensibilitat que donava l’aparença de que tot era molt fàcil. Aquesta qualitat, que es repetia i s’incrementava en cada interpretació, va fer que, mica a mica, fóssim més els que l’admiràvem i que el seu treball es conegués més enllà de l’àmbit local; la seva forta implicació en el festival de música de Santes Creus, i els concerts d’orgue en aquest Monestir. Els concerts de piano i saxo, amb Valero Llusà, al Centre de Lectura dels que tants vallencs vàrem gaudir. La seva participació amb el grup d’havaneres que tanta il·lusió hi havia posat, com en tots els projectes en que  participava.

Ens queden unes gravacions dels seus treballs; i ens queda el record, en el cor de tots, d’aquella disponibilitat per tothom, d’aquella alegria vehement. Sempre aquella imatge del nen de ca Saltó, que es va fer gran i ara ens ha deixat.

Aquesta setmana, en aquell més enllà de llum, de pau i assossec, Pep Batalla ja haurà trucat a tots amb els que, segurament, es reuneix en tertúlia  cada divendres, i els hi haurà dit: Nois, aquest divendres no falleu a la reunió; a les sis. Hi haurà sorpresa. Aquest divendres tindrem música.

Adéu siau Joan, gràcies per tot el que ens has donat.

 Fins sempre.  El grup de La Cuca

 

ENRIC REVERTER LLUÍS

L’aïllament per les mesures preventives en les residències d’avis ha comportat la incomunicació amb els residents des de meitat del mes de març; cinc mesos llargs. Cinc mesos en que no havíem vist i parlat físicament amb l’Enric; alguna telefonada dificultosa, com per la recent onomàstica. En aquesta condició llunyana ens arriba  la dolorosa noticia que voldríem ignorar sempre: l’Enric havia dit prou a l’afadigament d’aquests darrers anys. Des de la mort de la seva estimada Carme inicià un detriment físic creixent amb importants limitacions físiques.

Per un gran comunicador com ha estat l’Enric, persona molt ben relacionada a la nostra ciutat i a la comarca, els mesos de soledat imposada per la inesperada pandèmia han acreixentat el seu desànim i esborrat il·lusions, mentre veia passivament com brotava i s’apagava el dia a dia.

Tot i que l’Enric no havia nascut a Valls – era fill de Salomó  – des de molt jovenet es va integrar professionalment i socialment a la vida i activitat de la nostra ciutat. Amb divuit anys va començar a treballar al desaparegut Banco Espanyol de Crédito, al carrer de La Cort, on durant tretze anys va tenir un assentament professional. Aquesta experiència li va valer per que l’any 1963, ja em 31 anys, s’incorporés com a Delegat a la Caixa de la Diputació de Tarragona, a l’oficina del carrer de La Cort, posteriorment, com a Director de la nova oficina de la Caixa Tarragona de El Pati, compaginant, passat un temps, aquest càrrec amb el de Cap de Zona de l’Alt Camp i la Conca de Barbarà. Durant un temps fou Director de l’oficina principal de Reus, a la Plaça Prim, i Cap de Zona del Baix Camp.

Si professionalment va destacar en el món de la banca, la seva personalitat tenia una altra vesant on s’hi sentia força bé: l’activitat cultural arrelada amb entusiasme i vehemència. A Salomó va donar una embranzida al Ball del Sant Crist, del que va ser director i actor. I com estava plenament integrat a la vida social de Valls, en els anys seixanta es va incorporar al Grup del Teatre Principal – antic Grup de la Congregació Mariana – on va ser actor, director escènic i president, en diferents etapes.

President de la Cooperativa de Pares de l’Escola Enxaneta; fundador del Cor Audite de Valls on va ser cantaire fins que la salut li va permetre i president. Sempre va exercir de bon vallenc, a més del que hem resumit anteriorment, va treballar per l’enaltiment dels Xiquets de Valls en importants competències, com a Secretari de la Comissió Pro Monument als Xiquets de Valls, essent l’autor de la inscripció que figura al peu del monument; també com a Vicepresident i Secretari de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, en representació de la Colla Joves Xiquets de Valls. No ha pogut veure inaugurat el Museu casteller pel que estava molt il·lusionat.

Un molt resumit però llarg historial de professió i de servei altruista a la seva societat, Salomó i Valls, que el dignifica i el situa entre els personatges que fan gran un país.  Però el que destacaríem de l’Enric és el valor que sempre va donar a l’amistat sincera, transparent, sense entrebancs. La seva cordialitat compartint els bons moments amb els amics amb els seus llampurnants i sorprenents acudits que sorgien del seu tarannà. Ens ha deixat l’Enric un buit que el començarem a percebre quan va ingressar a la residència. Arriba aquell moment en que deixem companys pel camí, mentre els que seguim ja notem la soledat sense poder compartir tants bons moments. Però creiem que segueixen vius entre nosaltres, no han marxat del tot, ja que ens queden els molt bons records viscuts.

Fins sempre Enric                       

Valls, 2020

Deixa un comentari

Required fields are marked *