No hi ha camins per la pau. La pau és el camí. Mahatma Gandhi
De l’actual quatrieni de legislatura, tant pel que fa l’àmbit estatal com autonòmic, ens quedaran tres o quatre clixés que, de manera reiterativa, apareixen per la televisió i emissores de radio filogobernamentals. Un d’aquests es el de recuperar la memòria històrica.
Veritablement hem perdut la memòria de les atrocitats i crueltats de la nostra guerra civil entre germans, i dels seus anys anteriors i posteriors? Tenen consciència els polítics, i els responsables mediatics, del risc de posar, altra vegada, damunt la taula aquells odis, en un país on gairebé ja no queden els protagonistes i on estan convivint els seus fills? Tot això ens ho preguntem quan s’han sobrepassat els 70 anys de l’inici de la nostra guerra civil i el govern estatal s’ha fet enrera de publicar una llei anomenada de Memòria Històrica.
Molts dels vençuts l’any 1939 no guardaren malvolença per les ofenses rebudes. Altres van oblidar situacions tan doloroses com la presó i també l’exili. Va ser molt important la seva implicació al començar la reforma política. Alguns d’ells van treballar, per cert de manera brillant, en les institucions i empreses de la nostra ciutat durant el règim franquista.
En un acte de reconciliació inèdit, un membre del Terç de Nostra Senyora de Montserrat (88 anys) i un de la quinta del biberó (85 anys), amb un grup d’ex-combatents, republicans i nacionals, es van abraçar en el Poble Vell de Corbera d’Ebre, fa ben pocs dies (La Vanguardia, 25.09.06). En un acte absolutament apolític, deia el del Terç: sento tant la mort del meu germà com la de cadascun dels combatents d’ambdós costats; i deia el republicà: moltes vegades em preguntava per que tenia de disparar contra aquella gent. L’alcalde de Corbera d’Ebre va dir en el seu parlament: No hi va haver ni guanyadors ni vençuts, vàrem perdre tots, inclòs els que encara no havíem nascut.
Tot això ho coneixem i ho accepta la opinió pública. Què produeix, doncs, incertesa i sotsobre a la gent que “passa” dels polítics? Doncs el discurs que acompanya a la reclamació, i que en tots aquests anys de democràcia no s’havia sentit. Algun remorejant a revenja. Altres a reinventar la història. I la més preocupant, les que han estat una censura del millor episodi de convivència que hem tingut, que es la transició. Tot plegat, acompanyat d’una vehement exaltació de la Segona República, que fa sospitar que s’està cercant una connexió amb la legalitat republicana.
De la història s’ha d’acceptar tot, i aprendre, del que ha tingut de bo i del que ha tingut de dolent. Tot és història. Si no es així caiem en una interpretació sectària del que tants exemples en tenim, tant d’abans com d’ara. Es pot interpretar lliurament però no es pot rescriure, per que es cau en una situació ridícula davant dels que ho han viscut i encara tenen fresc el record. A la nostra ciutat en tenim exemples ben beneits com, per exemple, la làpida que figura en el CAP Dr. Sarró commemorant una inauguració per un Conseller de Sanitat, quan ja havia estat inaugurat uns quants anys abans per un Ministre de Treball del règim franquista; o la que figura a la font lluminosa de la plaça de la Font de la Mancha, i que ja havia estat inaugurada per les Decennals de 1971. Són intents ben simplistes per reescriure la història de manera esparracada.
Es molt de risc, i són excessius els indicis de retrobar-se amb l’odi històric. Masses fantasmes. Quan el passat està tan carregat d’odi i de mort, abocar-s’hi produeix un sotsobrant vertigen. Segurament que tot això ho haurà valorat el Govern de l’Estat al suavitzar una llei, que havien anunciat precipitadament, per sortir-se d’un formiguer on es situà voluntàriament.
Durant els anys de la transició els funcionaris represaliats pel franquisme van ser rehabilitats. Als militars republicans se’ls hi reconegueren els seus drets passius. Els exiliats que encara no havien tornat ho fan amb reconeixement i honor. La interpretació històrica es va fer d’ambdós costats en plena llibertat.
Puc pensar, molt personalment, que mirar enrera i recrear-s’hi, després de tants anys, són actituds fruit d’una manca de recursos i de projecte; com aquells equips de futbol que, per controlar el partit, només es passen la pilota entre els defenses i el porter. És preocupant aquesta impressió que tenim molts de que s’ha baixat el llistó i s’esmuny molta mediocritat i indigència intel·lectual cap al mon de la política, d’uns protagonistes amb una alarmant manca de formació humanística. Fa més d’un any, el Butlletí d’Informació, que publicava l’àrea de Recursos Humans pels treballadors de l’Ajuntament, va transcriure un document elaborat per universitaris suecs que consistia en una pàgina, dividida en columnes i files; cada cel·la incloïa una frase de manera que, combinant la lectura ordenada de les diferents cel·les de columnes i files, es podia construir un discurs que duraria més de 18 hores, ben construït però que no deia absolutament res. Si fem cas dels discursos de molts polítics podem entrar en un angoixant mon de confusió.
Evidentment que encara queden tics i signes de la imposició d’una Espanya sobre l’altra. Però la solució no arribarà per un canvi de sentit en la imposició. Ni arribarà forfollejant en les velles ferides, ni crispant l’estat tranquil de la gent que viu amb recel la vehemència en que s’intenta ressuscitar un període interminable i dolorós.
Roman Galimany 10.2006
