Per l’impuls dels enregistraments i les famoses darreres etapes, incloent la Tosca del Convent Garden de London, en què va fer la seva última aparició al juliol de 1965, jo dirigia freqüentment a Maria Callas.
La nostre primera trobada va ser l’any 1961. Jo estava contractat amb la Pathé Marconi. “La Veu de son Amo”, a Londres, volia oferir un recital d’àries d’òperes franceses, que em va demanar que dirigís. Després de l’enregistrament, continuarem aquesta col·laboració en grans projectes de gravació, on s’hi trobava la Tosca, amb Carlo Bergonzi i Tito Gobbi i la Carmen de Bizet. A partir d’aquest moment, ja que teníem molt bona relació, treballarem junts amb regularitat, fent pel·lícules per a la televisió britànica i donant molts concerts amb àries d’òpera i obres orquestrals. Una nit a Hamburg, durant una presentació en televisió, Maria s’ha embarcat en un ritme sense precedents. Vaig tancar els ulls, sorprès, sense saber on era. Va ser llavors quan em va sentir cridar suaument “George” estic de tornada a la terra.
En l’Òpera de París, vaig dirigir la Norma en 1964, en la posada en escena per Franco Zeffirelli i la Tosca el 1965. Al maig, va ser de nou Norma, en les seves darreres aparicions. Estava cansada, la seva tensió era baixa, em pregunto si ella no prenia pastilles per dormir i despertar. Les expectatives del públic eren altes, no tenia dret a estar malalt. Recordo el que va passar a Roma el 1958! Quan aquestes actuacions parisencs, la meva dona era a la sala, el públic estaven emocionats, estaven els “a favor” i “en contra”. Les persones mai entendran que l’artista no és Déu. No puc descriure l’emoció que podia comunicar-se.
Maria no era una estrella, era una personalitat completa, que no es basa únicament en la seva veu. En l’obra, ella era sempre la primera, terriblement exigent, no té por de repetir sense parar. Era una escena ferotge; que necessitava l’escenari per expressar-se. Un dels meus grans pesars és no poder dur a terme La Traviata amb ella.
Després de la Norma de 1965, les nostres reunions van ser menys freqüents. Ella tenia pocs amics sincers, sobretot al final de la seva vida, però la meva dona i jo vam tenir l’honor de ser-ne part. Afortunadament, va estar molt ben envoltada per la seva donzella i el conductor. D’una manera brutal ens assabentem de la seva mort. Volem des de distància, i estàvem entre els primers a veure-la. Semblava relaxada, havia trobat la cara d’una nena, i el somriure que sovint l’hi havíem vist. Perquè en la vida quotidiana, ella era molt alegre, sempre amable amb els que compartia estones.
Tinc tants records de Maria! Quan dirigeixo, sempre tinc un pensament per a ella com per a Francis Poulenc: dues persones que han marcat la meva vida per sempre. Fa ha uns pocs mesos, als peus de l’Acròpolis, vaig dirigir la Simfonia 9 de Beethoven en un concert dedicat a ella. Abans de començar, en completa foscor, vaig voler DIFONDRE al aire la Gianni Schicchi de Puccini férem al Teatre Camps Elisis el 1963. De sobte, allà estava present!
