Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

Josep Busquets Òdena: l’escultor de Valls
Vallencs Il·lustres que no son a la Galeria

Josep Busquets Òdena: l’escultor de Valls 

DAVENSOL (Daniel Ventura i Solé). CULTURA, 1952

Josep Busquets Òdena, «l’escultor de Valls”, com li diuen als mitjans artístics barcelonins, ha aconseguit per VaIls la Medalla «Julio Antonio d’Escultura, d’aquest any, al IX Concurs Exposició convocat per l’Excma. Diputació Provincial de Tarragona.

Busquets, pels seus ininterromputs èxits en l’Art que practica, per la seva naturalitat innata, per la franquesa i la simpatia que respira per tots els porus, és un home àmpliament conegut i altament popular, que ha aconseguit guanyar-se l’admiració d’uns, l’estima d’uns altres i l’amistat de molts, per la qual cosa pecaríem de candidesa si pretenguéssim presentar-lo com una novetat o sorpresa, en aquestes breus notes que ensenyem per als nostres lectors. Serveixin per donar constància del desenvolupament de la seva ràpida i brillant carrera artística, com a senzill homenatge a un antic alumne i bon amic de la nostra Escola de Treball i també d’exemple per estímul dels alumnes actuals.

El nostre escultor, va néixer a Fontscaldes, barri de Valls, el 19 de juny de 1914. Va iniciar els seus primers passos a l’Art a la classe de Dibuix Artístic i Modelat que tenia activa l’Escola de Treball, en el seu antic edifici del Convent del Carme i que estaven a càrrec del Professor senyor Nàcher. Durant diversos cursos va estudiar amb afany i perseverança, encarrilant la força de la seva voluntat cap a l’assoliment de la seva vocació, per lo qual va aconseguir destacar, juntament amb altres companys de classe, en les exposicions de treballs escolars de fi de curs.

Més endavant, amb l’objectiu d’ampliar el seus coneixements, per obrir-se camí cap a horitzons més amples, s’inscriu com alumne de l’Escola-Taller d’Art, que mantenia a Tarragona la Generalitat de Catalunya. Al número de CULTURA corresponent a Gener de 1935, va quedar ressenyat aquest pas de la següent manera:

“Nuestro querido consorcio y alumno de la Escuela, José Busquets, al objeto de seguir la enseñanza por la que siente predilección, asiste diariamente a la Escuela Taller de Pintura y Escultura que está instalada en Tarragona. Desearíamos que tan distinguido compañero continuase mejorando su nivel artístico, que promete, como lo demuestra en la exposición de nuestra Escuela, ser una gran figura en el día de mañana”.

Veiem amb satisfacció que els desitjos expressats per CULTURA a la nota transcrita es van convertint en una magnífica realitat. Com a ampliació donem un petit detall que, al nostre entendre, reflecteix fidelment un caràcter prenedor i perseverant, un esforç i tenacitat per aconseguir l’objectiu, trets que més tard surten a lluir en la seva mateixa obra quan, repetides vegades en comentar-la, escriuen els crítics que «no fa referència a dificultats”: La distància que separa Tarragona de Valls és de 21 quilòmetres, segons assenyalen els pals indicadors i els mapes. Doncs bé, la majoria dels dies, durant els dos cursos que Busquets va assistir a l’Escola Taller d’Art de Tarragona, el viatge el feia amb bicicleta. I no oblidem que, a banda d’aquest doble esforç físic quotidià, d’aquesta ostentació esportiva, quedava una llarga i esgotadora jornada d’estudi, ja que a més del treball dur i pesat d’ofici que, com és sabut, porta l’art de l’escultor, el programa d’estudi era intens i variat: Modelat i Escultura a càrrec de Rebull (Medalla d’Escultura a la Biennal d’aquest any) i del seu ajudant Martorell; Pintura, per Ignacio Mallol; Gravat, per Ricart; Història de l’Art, per Rafael Benet; Literatura i Música, per José Mª Capdevila; Matemàtiques, per Brunet. Com es pot veure, un quadre complet d’ensenyaments, servit per un selectíssim Professorat (els seus noms encara brillen al firmament de l’Art espanyol) amb orientacions i entusiasme se sumaven a una magnífica organització, cuidant detalls tan significatius com el de limitar el nombre de matrícula a 40 alumnes, i brindar una perfecta instal·lació dels locals; tot això va fer que en aquell temps es pogués considerar aquella Escola d’Art com una de les millors d’Europa.

Amb aquests ensenyaments, i la practica aconseguida treballant al Taller-estudi de l’escultor Martí-L1auradó a Barcelona, ​​i també pel seu compte, Busquets tenia ben fonamentada la base per el futur desenvolupament de la seva activitat. Després d’un curt període en què va actuar de Professor de Dibuix Artístic de la nostra Escola, va instal·lar el seu taller particular a Barcelona per dedicar-se exclusivament al seu Art. Aquest Art difícil, davant el qual crítica i públic vacil·len a opinar. Aquest Art alhora simple i complicat, en què volums, forma i ritme, es tenen que agermanar al limitat món del cos humà. Aquest Art excels de l’estatuària que algú va definir com “una cosa que es transmuta en un cos, doncs, del cos prové, cossos és el que ella forma i s’aplica a descobrir el sentit del cos humà”.

Al mes de gener de 1943, inaugura la seva primera exposició a les Galeries Campañá de Barcelona. Fa la presentació del catàleg el destacat crític el senyor José M. de Sucre.

De la mateixa extraiem els paràgrafs significatius següents: “Davant l’obra de Busquets, l’inèdit escultor de Valls, ens trobem amb una agradable sorpresa. Noti’s que davant de percebre la lírica de la forma, ha treballat molt a semblança d’un picapedrer primitiu, amb la qual cosa ha aconseguit conservar el vigor propi d’un molt robust treball manual”. “Sorprèn la vida interior de les figures humanes amb dolç vigor, i és notable l’harmonia que, d’acord amb la seva llei creadora, es desprèn dels seus admirables nus”. «El seu clima és saborós de qualitat racial i, partint-ne, se sent impensadament universal. L’escultura de Busquets perquè la comprenguin tots els que no allotgen a la seva ànima el sentiment tràgic de la vida”. «Són comptats els escultors dels que es pot dir, com de Busquets, que ja de bon tros és un veritable creador». Per la seva banda, la crítica barcelonina enjudicia l’obra del novell artista de la manera següent: «L’autor d’aquests guixos, aquests marbres i aquests bronzes que per primera vegada exposa, es revela com un escultor de nobles i virginals apetències estètiques, indici de l’obra, nodrida de vida, a realitzar, L’intern impuls viu, que endevinem al nou escultor, ens indueix a creure en la puresa estètica de qui ha escollit, il·lusionat, un ofici tan auster i de treball rude, com és el de fer sensible la pedra» (Juan F. Bosch, Ràdio Espanya de Barcelona). “És un gran coneixedor de l’ofici, que domina totes les matèries”. «Gràcies a les seves obres sabem que l’art de l’escultura compta amb un altre paladí notable» (J. Ciervo, Radio Badalona). “La primera exposició de l´escultor de Valls, Josep Busquets, demostra una singular maduresa d´estil”. «És innegable que les seves obres representen un esforç pertinaç, un estudi vigorós de les dificultats tècniques que s’oposen a una lliure expressió”. «La forma llueix aquí nua de tota intenció que no sigui pròpia. Busquets sembla influït per la direcció. més lacònica i contundent de la nostra escultura. Unes formes sòlides i notables; tarragonins en el sentit més transcendent d’aquesta paraula”. (Destino).

Després de la favorable acollida dispensada a les seves obres en la primera sortida oficial pública, Busquets segueix treballant amb entusiasme lloable, ja sigui en encàrrecs per a particulars i entitats, ja sigui preparant la seva segona exposició, que inaugura a les Galeries d’Art SYRA de Barcelona, el gener de 1945. A la presentació del catàleg , José M. de Sucre comenta que l’escultor «sense abandonar el seu estil, ha seguit avançant desenrotllant-se en una més complexa aptitud descriptiva”. Ressaltar el que n’ha dit Manolo Hugué, l’admirable i gran escultor: “la seva personalitat té un gran interès perquè la forma l’emociona, i al explicar-ho hi posa molta gràcia. Proven de fer-ho els altres, molts, gairebé tots més vells que ell, cosa que l’escultor de Valls ja està aconseguint”.

I la crítica dels més destacats diaris barcelonins comenta així aquesta exposició: J. Teixidor a “Destino”: “A la jove escultura de Busquets hi trobem ressonàncies de tota mena, una infinita curiositat pels múltiples camins oberts per l’escultura moderna”. A. del Castillo, a Diario de Barcelona: «Hi ha (en la seva obra) un tectonisme que impressiona pel seu vigor i pel seu rigor. I un primitivisme que concorda amb el de l’estatuària de tots els països del món i de les èpoques històriques. L’emoció rau en la forma brutal i descarnada, però en això rau precisament la seva gràcia. Gràcia Plàstica, naturalment, oposada a tot artifici i a tot fals refinament cortesà”. «Ha anat evolucionant fins a augmentar la vida i la intensitat de les escultures; sense renunciar al seu primitiu sentit de massissa plasticitat”. “Confiem en Josep Busquets, el seu fi instint i la fibra de l’autèntic estatuari que posseeix en fan un artista en el qual es poden dipositar totes les esperances. Tancat fins avui a Valls, el seu nom sonarà des d’ara quan es parli de la nostra escultura”. T. la Rosa, a La Vanguardia: «Amb gran sentit del volum Josep Busquets ha donat forma a una cultura plena de verisme; és a dir, ha donat forma a unes escultures dotades de profunda realitat”. “Josep Busquets, a més de ser un escultor propietari del seu ofici, és un artista d’una sensibilitat delicadíssima i d’una envejable intuïció”.

Fins a la seva tercera i última exposició, fins ara, col·labora en nombroses exposicions col·lectives, com la d’Artistes Vallencs, celebrada a Valls; la de la “Campana de Sant Gervasi”, a Barcelona, ​​etc. etc. En una exposició concurs, celebrada a Bilbao el 1946, aconsegueix un primer premi davant un nodrit conjunt d’artistes, espanyols i francesos principalment, que es presenten.

Busquets ha aconseguit ja un nom que té relleu propi al món artístic. La seva tercera exposició, presentada al desembre de 1947, a les mateixes Galeries «SYRA», reafirma el lloc privilegiat que ha aconseguit, destacant la premsa de la capital els seus progressius avenços en el camí emprès. Exposa després amb altres col·lectives, com el Saló d’Octubre, a Barcelona; Artistes de Valls, a Tarragona; «Artistes de Valls”, a les nostres Festes Decennals; etc. Tot i els elogis que se li han tributat, Busquets no s’adorm sobre els seus èxits, i treballa constantment amb ardor i alhora, amb humilitat. Vegem com un tret característic de la seva manera de ser, la seva resposta a la pregunta que li fa EI Correu Català a la seva secció «Els artistes davant de la seva pròpia obra». La pregunta és: “Què estima haver aconseguit en aquesta exposició?” … i Busquets contesta: «He aconseguit saber que cada dia costa més fer alguna cosa”.

Els camins no són tots de roses. Sempre es troben obstacles i ensurts més d’una vegada. Però, per a l’esperit fort i animós, en comptes d’un possible desànim, serveixen d’esperó per estimular més i més els desitjos de lluita. Com un exemple si escau, narrarem que fa uns anys va presentar una de les seves obres en una de les Exposicions Nacionals. L’obra no va ser acceptada pel jurat d’admissió. Afegirem com a anècdota que, quan va anar a recollir-la, després de lliurar el resguard, el veterà empleat encarregat va tornar amb l’escultura i, sense deixar de mirar-la, se la va lliurar, exclamant alhora, i com si parlés per a ell mateix: «¡Bona peça!».

L’obra de Busquets és nombrosa malgrat els relativament pocs anys en que es dedica íntegrament a la seua activitat artística. Moltes són les col·leccions particulars que es preuen per tenir una escultura amb la seva firma. Com a realitzacions de tipus més popular o conegudes a Valls, citarem l’escultura del monument als Caiguts; el Sant Cristòfol de l’Església del Carme; el Sant Antoni de l’Església de Sant Joan, el Crist de la Germandat de Sant Francesc; el Crist Jacent de la Germandat del Sant Sepulcre, les dues escultures que adornen el Pati, i, com a obra destacada per la seva gran envergadura, la ingent labor de reconstrucció de l’altar major, estil barroc, de l’Arxiprestal de Sant Joan, tasca que per si sola n’hi ha prou per donar-li la fama que merescudament s’ha guanyat. Les seves obres més recents són el pas del Crist de Lepant, de la Setmana Santa vallenca, i el del Carrer de l’Amargor o de Jesús i les Tres Marías de la Setmana Santa de Reus, que s’han estrenat aquest any.

Oportuna és, doncs, aquesta medalla provincial que s’ha atorgat a la seva obra “Nu” ja que amb això es reconeixen els mèrits d’un dels més destacats artistes de la nostra província, que, per la seva preparació, treball, coneixements i sensibilitat ha d’assolir nous èxits a l’avenir, honrant amb això, a més de si mateix , a la província, a la ciutat i a la nostra modesta Escola de Treball, que el va acollir i el va encoratjar als seus passos inicials pel sender de l’Art.

Deixa un comentari

Required fields are marked *