Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

CONVIURE AMB ELS AVIS
Residència Alt Camp

CONVIURE AMB ELS AVIS 

Els que formem part de la generació de la postguerra, nascuts en el decenni dels anys quaranta, vàrem viure amb unes carències i unes condicions que, per no coneixen d’altres, ens semblaven del tot normals. Les cues de racionament, les restriccions elèctriques, manca d’aliments essencials i molta gent vestida de dol. Eren uns anys després d’una guerra molt dura que enllaçaven ràpidament amb la segona guerra europea i mundial. Complicaven molt les condicions de la qualitat de vida dels vallencs, però que per nosaltres, acabats d’arribar en aquest mon, ens semblava que era com tenia de ser.

Per altra banda, també vàrem tenir unes adventatges respecte a les generacions que han vingut després. Les mancances de tot tipus viscudes des de l’infància enforteix el caràcter i ens fa més soferts per aguantar altres tipus de problemes. Però també ens vàrem criar i créixer amb les pel·lícules de Walt Disney i de la Deanne Durbin. I sobre tot ens férem grans convivint amb els avis sota un mateix sostre.  Les dificultats econòmiques, per molts motius d’aquells anys durs, feia que quan els joves es casaven continuessin vivint a la casa dels pares d’un dels esposos; es compraven l’habitació i s’estalviava un lloguer i les despeses de la llar. Els fills que arribaven fruit del matrimoni es trobaven, sota un mateix sostre en la mateixa llar, vivint amb els pares i els avis. Un gran bé per aquests fills que van gaudir de la convivència amb els avis durant tota la seva infància, amb tot lo que això representa i que avui en parlarem. Sobre tot, voldria fer una reflexió sobre la meva experiència viscuda i que, amb el pas dels anys, he anat valorant i reconeixent en tota la seva magnitud.

Jo vaig conèixer tres avis en la meva família; molts altres de la meva edat n’han conegut menys. No han tingut la mateixa sort que jo.

L’avi patern havia mort molt jove, d’un problema pulmonar, abans de la guerra. L’avia paterna es va fer càrrec de l’educació dels dos fills i també es va posar al davant d’una indústria familiar d’insecticides derivats del pelitre. Aquesta avia, Agueda, va morir als 67 anys, d’un càncer de colon, el primer dia de l’any 1960. Aquells anys molta gent moria a aquesta edat i ens semblava que ja era molt gran i jo ho vaig considerar bastant normal. Jo tenia 17 anys. Era la meva padrina. Era la primera mort més propera que vaig viure d’un familiar estimat.

Jo vaig néixer i viure a la casa dels meus avis materns. L’avi matern, el meu padrí, va morir als 84 anys, a conseqüència d’una fractura de fèmur al setembre de 1976. Jo tenia 33 anys. L’avia materna, la yaya Teresina, va morir als  92 anys, de velleta, a l’any 1984. Jo ja tenia 42 anys.   

  Pels tres avis jo vaig ser el primer net, i aquest fet potser també va influir molt més amb la relació d’afecte mútua que ens vàrem tenir.

De tots tres avis vaig aprendre moltes virtuts i coneixements, sense donar-me’n compte, només pel fet de conviure amb ells dia a dia, observant les seves costums i el seu caràcter. I, també, la dedicació al treball, a la família i als amics.  L’esperit de lluita en aquells temps per buscar lo millor per la seva família.

Tinc un record llunyà de la meva avia fen sabó a la cuina de casa. El meu avi arribant amb aliments quan venia de pobles de la muntanya (Conesa, Pira, Montral,..) on havia anat per comprar boscos pel negoci que tenia de l’asserradora. Després, amb una taula de la cuina que era una pastera, feien pa. Jo tenia tres o quatre anys.

Voldria que aquesta xerrada fos un homenatge a tots els avis que han influït en els seus nets i en la seva formació. Sense ells crec que jo no seria com sóc.

Tots aquests personatges esmentats em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure, i a afinar, la relació íntima, la deliberació i la solidaritat.

Durant tots els anys que vaig viure en aquesta casa, a la taula, tant per dinar com per sopar, sempre hi érem sis de família i sempre asseguts en el mateix lloc. Es dinava quasi sempre a la mateixa hora, a les 2, per que a les 3 de la tarda jo entrava al col·legi, igual que la meva germana, i el padrí anava a treballar. Sopar a les 9 i en el mateix lloc. Sempre esperàvem ser-hi tots.

  En aquests àpats eren els moments de conversa i d’explicar-se coses. Moltes ensenyances que arribaven a la meva ment d’infant i anava arxivant. Les d’anècdotes d’anys passats, vivences bones i no tant bones, experiències de la vida i el treball, mancances viscudes, sacrificis i carències. Tot quedava gravat en la meva ment, amb les imatges que l’imaginació d’infant hi donava forma. Teníem la sort de que encara no havia arribat la TV, i que després va deixar en silenci tantes veus i va trencar tanta comunicació dins a les famílies.

En aquella taula de sis de família va arribar un dia, l’endemà del Pilar de 1960, on jo vaig ser el primer en deixar una cadira buida. Vaig marxar a estudiar a Barcelona. Excepte uns dies assenyalats a l’any, en aquella taula ja no hi tornaríem a ser-hi tots sis, de la manera habitual com havíem estat tots aquells anys. La meva padrina, l’avia Agueda, havia mort el segon dia d’aquell any.

Ningú va pensar que ja s’havia acabat una etapa molt important de la vida i que no tornaria mai més. Vaig acabar d’estudiar, vaig començar a treballar a l’Hospital Clínic, em vaig casar i viure a Barcelona. Els meus avis, dels que havia rebut tant, ja eren vellets. Ja m’havien donat, amb els anys de la seva convivència,  molt més del que jo els hi podria correspondre.

Els primers anys de Barcelona hi vaig trobar a faltar molt aquelles hores de dinar i sopar amb la companyia de tota la família.

Per això, avui, els hi volia explicar, i reflexionar a la vegada, sobre l’ho afortunats que hem estat aquells que ens hem criat al costat i convivint, dia a dia, amb els avis, que ens impregnaren de la saviesa, la serenor, i l’exemple de la vida que podeu oferir la gent gran.  

Recordo al meu avi jovial, d’un caràcter alegre, interessat per totes les coses i sempre interessant quan parlava de qualsevol d’elles, fins i tot amb mi. Em va demostrar que l’amistat no tenia fronteres d’edat, o que es poden traspassar. Crec que m’influí molt en el caràcter. Va mostrar-me que tant l’èxit com el fracàs socials no són més que impostures a no prendre’s massa seriosament. I em sembla que ell, estant jubilat, també em va saber col·locar l’horitzó de l’interès per la professió de bioquímic d’hospital més enllà d’un ofici. Estic segur que m’obrí la porta a la reflexió sobre el maneig dels valors en les decisions que prenem.  

Però aquesta complacencia i complicitat ja de més gran amb els avis te, sens cap dubte, les arrels en els anys de infantesa i primera joventut conviscuts amb ells; molts moments de felicitat, d’il·lusió, comprensió i de sentir-me sempre molt estimat, en els moments més difícils, que els infants i els jovenets també els teníem i eren molt importants per nosaltres.

 Pel fet de que els nostres pares fossin ben joves, vivien plenament la seva joventut, per lo que nosaltres passàvem més hores al costat dels avis amb els que convivíem a casa.

En les jornades més festives. Quan tot just jo començava a caminar, el meu avi em portava de la ma per aquell entranyable carrer de la Cort cap a la Plaça del Blat a veure els meus primers castells, explicar-me lo que representava i començar a estimar-los com totes aquelles coses tant nostres de Valls. Altres diumenges al mig dia, em prenia a fer el vermutn, al bar Orient que estava a la cantonada del Pati, amb els seus amics. Recordo que menjava unes patates fregides i alguna oliva sense pinyol, tot un luxe i un privilegi, que em feia sentir molt feliç. Després, amb uns pocs anys més, em prenia cap a la jornada castellera del Vendrell, en tren i amb la fiambrera, junt amb els seus amics, el Pep del Fèlix, el Lluís de l’Hort dels Alls, o l’Octavi de la llibreria Roca, amb els qui jo em sentia com un rei.

 Quan arribava el Nadal, el meu pare feia el pessebre, amb muntanyes de guix, que colorava amb pols de pintura comprat a la drogueria Roca, per donar-hi aquells tons ocres i verds de les muntanyes llunyanes. I quan jo pensava que el pessebre estava acabat i era preciós, un diumenge, prop del Nadal, em despertava una olor de natura fresca, d’arboç, i herba verda; havia arribat el meu avi, que de molt matí havia anat pels torrents i camps propers a Valls i tornava carregat de branques d’arbusts, molsa, arboç, que amb la seva frescor i aroma anunciava per tota la casa que ja havia arribat el Nadal; i posava un marc verd intens al pessebre i s’impregnava tota la casa d’aquella olor que tant ens anunciava i ens recordava el Nadal de la nostra infància.

Aquelles llargues passejades, quan ja entrada la primavera s’incrementaven les hores de llum, pels torrents de Valls, que aleshores eren uns veritables parcs naturals, amb uns baixants d’aigua i una frondositat d’arbres i arbusts. Allí vaig conèixer els noms dels primers arbres: els xops, desmais, etc. També em feia escoltar amb atenció i silenci com cantaven les granotes i els ocells. Vaig veure en els gorgs els “sabatés” que corrien per l’aigua. I mentre durava la passejada m’anava explicant els lògics comportaments i canvis de la natura. Jo sense, apreciar-ho, anava enriquint els meus pocs inicials coneixements. Si no haguessin estat aquelles passejades mai hauria conegut aquells detalls meravellosos dels nostres torrents, encara que després de jovenet ens hi banyàvem i també hi jogavem, no hauria observat aquells detalls; i ara, al tornar a Valls, aquells torrents ja no tenen vida ni es pot gaudir per passejar-hi.                

Amb aquests anys, al costat dels avis, vaig aprendre a conèixer el meu poble, a la seva gent i a estimar tot lo nostre, que tenim tanta riquesa en el nostre entorn però que no sabem apreciar.

Quan estàvem malalts els teníem sempre al costat. Ens feien aquelles cures naturals que jo tan he apreciat i que sempre hi he cregut, practicat i recomanat. Molt millor que els medicaments per determinades circumstancies. Com la sopa de farigola; o els baus d’eucaliptus tant eficaç per la congestió nasal i orelles; Com que a mi em feia por posar-me a respirar damunt d’una olla bullint, cobert d’un gran drap o una manta, segut en el mateix llit de malalt, el meu avi m’acompanyava a prendre els baus tots dos sota la mateixa capa. Els draps de cendra pel mal de coll o els pagats calents pel pit, etc. Tot un seguit de cures que feia que recuperéssim el nostre bon estat.     

 Sempre em va impressionar molt la capacitat de treball dels meus avis. La meva avia paterna, que va enviduar jove, es va posar al davant de l’industria d’insecticides i la va treure endavant amb molta força i geni.

M’impressionava l’hora matinera en que el meu avi anava a obrir el magatzem de l’asserradora, molt abans de que arribessin els treballadors. I, en època de restriccions elèctriques, treballaven de nit per aprofitar les hores que es donaven de electricitat. Sempre amb la comprensió d’uns veïns que, segurament, no podien descansar massa bé pel soroll de les màquines i que mai van tenir una paraula de queixa i sempre recordo amb ells una relació molt cordial.

Em va quedar molt clara l’idea, o el fet, de que per triomfar professionalment s’ha de matinar, i si tens una responsabilitat davant d’altres treballadors has de donar sempre exemple, començant per ser el primer d’arribar a la feina. Es un gran exemple i ensenyament que vaig recollir dels meus avis.  

Culturalment va ser molt important l’influencia dels meus avis. Quan jo tenia sis anys, el meu oncle Alfons era membre de la junta del Pío Hospital, que per ser propietari del Teatre Principal tenien la deferència de que a tots els actes que allí es feien els hi reservaven una llotge. La meva avia paterna, Agueda, ens portava al meu cosí i a mi cada any, per Sant Esteve i els Reis, a veure Els Pastorets, i altres representacions per grups d’aficionats que allí es feien. Però recordo molt bé que, quan jo tenia nou anys, ens va portar a presenciar una representació de teatre de veritat: “El Gran Cardenal” de José Mª Pemán. Era la primera representació que feia el Grup de Teatre de la Congregació Mariana. Després, dos o tres vegades per any ens portava a les representacions esplèndides que feia aquest grup i així a mi em va començar a interessar el teatre i la lectura.

El meu avi matern era molt aficionat a la sarsuela i, per ell, vaig començar a escoltar fragments de Don Gil de Alcalá, Bohemios,  Doña Francisquita,….. Recordo que s’emocionava molt quan escoltava els cors d’aquesta sarsuela i era motiu per que expliqués anècdotes de la seva joventut.

Tot i que només tenien els estudis més elementals d’aquella època, i escrivien amb dificultat, llegien molt correctament i tenien prou sensibilitat per apreciar una bona obra teatral, jutjar la seva interpretació, gaudir de bones sarsueles, escoltar musica i gaudir de bones pel·lícules amb bons actors. Admiraven actors com Alejandro Ulloa, Enric Borràs, Emili Vendrell, Marcos Redondo o Maria Espinalt.

Sobre tot eren bons conversadors, amb uns relats interessants que despertaven l’interès de tots nosaltres.

Ens agradava, quan es reunien parents i amics d’aquella generació d’avis, situar-nos, sense fer soroll ni cridar l’atenció, entre ells i tafanejar lo que explicaven, que era molt alliçonador per que feia referència als anys de la seva joventut en que van viure amb moltes carències i van haver d’aplicar-se ràpidament al treball per subsistir.

Aquelles llargues converses, de les que érem oients privilegiats, van arrelar en el nostre caràcter i van influir també en detalls de la nostra personalitat que en aquells anys s’anava remodelant.

Va ser molt lo que vaig rebre i poc amb lo que els hi vaig correspondre; s’ha d’entendre que estàvem en els anys d’una atabalada joventut i no vaig donar de que podia haver fet més per ells. Després, així que han passat els anys he reflexionat i he comprés que podia haver correspost més.

Des de l’any 1957 a Valls es feien uns Pastorets, “La Flor de Nadal”, amb una gran qualitat i que varen tindre renom per tot Catalunya. Hi participava molta gent de Valls, jo entre ells. Al acabar la temporada, i com a premi a tots els participants, ens obsequiaven amb una excursió col·lectiva a tots.

Aquell primer any es va programar anar a Olesa per veure l’espectacle de La Passió. Com a premi afegit, cadascun de nosaltres podíem portar un acompanyant. Molts no portàvem a ningú, altres portaven a la mare o un amic o familiar.

La noticia d’aquesta excursió va corre per Valls, i la meva avia paterna, padrina, que no m’havia demanat mai res, aquesta vegada em va demanar per ser ella la meva acompanyant per que li feia il·lusió anar a veure La Passió d’Olesa.

Jo vaig donar-li moltes excuses, per que volia anar amb els meus amics  amigues. Ella insistia en que, una vegada arribats a Olesa, ja s’ajuntaria amb altre gent gran i jo quedaria alliberat. Ella va veure que a mi no em feia cap gràcia i, amb molt de carinyo com sempre havia fet amb mi, va deixar d’insistir. Era la meva padrina i no li vaig donar aquest gust. En aquell moment jo no hi vaig donar-hi cap importància.    

L’estiu després va començar a patir uns dolors abdominals i alguna obstrucció intestinal. A la tardor li diagnosticaren un càncer de colon. Després d’uns mesos de patiment, moria justament als nou mesos d’aquella Passió d’Olesa, que per conveniència meva no va pogué veure mai.

Una dona que va treballar tota la vida, va estimar a tots, que l’industria de l’insecticida va anar a la ruïna. Jo no li vaig saber donar un desig ben simple que ella em demanava.

Un temps després em vaig donar compta de la desconsideració que hi vaig tenir i aquest record, mig remordiment, sempre m’ha acompanyat i m’ha ajudat a comportar-me amb més sensibilitat amb el meu pròxim.  

En la família, els avis son el tronc de l’arbre que reuneix totes les rames. Quan els avis desapareixen es desconnecten moltes relacions entre els membres de la família.

I aquest es el missatge final que els hi volia fer arribar. La importància dels avis en la família i els beneficis que adquireixen els infants que han conviscut amb ells i aprendre tant de la seva experiència.

Lo que els hi he explicat en aquesta estona, en que he agafat els meus records al costat dels avis, els hi podria explicar gairebé calcat igual o més encara amb la experiència de la meva dona que va conviure amb els seus avis Quim i Pepa. Dos puntals que amb el seu treball i la seva bondat van mantenir i aguantar fort una família en un temps molt difícil de moltes carències. Ells van fer que els infants d’aquella família no observessin cap dificultat i només tinguessin motius per tindre una infància feliç.

I aquesta autoritat moral tant forta que s’han guanyat amb la seva conducte, s’ens ha transmès com exemple en els anys de conviure amb ells, i ha continuat sempre present en el nostre pensament.

Ja fa molts anys jo vaig passar una crisis molt greu en el nostre matrimoni, quan ja els meus dos padrins havien mort i només vivia la meva yaya. Davant d’aquesta crisis la reflexió que va fer la meva dona va ser dir:” Si el teu padrí visqués, això no hauria passat”. Aquesta es l’estela que ens queda d’haver conviscut la nostra infància i joventut al costat dels avis.

Febrer 2006

Deixa un comentari

Required fields are marked *