És difícil deixar la direcció dels laboratoris de l’Hospital Vall d’Hebron, càrrec molt cobejat, i on professionalment et reconeixen el treball d’anys. Punt i final a una trajectòria professional iniciada als 28 anys a l’Hospital Clínic de Barcelona, punt de partida de l’ascens a llocs de responsabilitat després de superar concursos i oposicions a l’Hospital de Bellvitge, l’Hospital Germans Trias i Pujol, per acabar a l’Hospital Vall d’Hebron. Em quedaven cinc anys per arribar a l’obligada jubilació que imperava aleshores a Catalunya. Crec que havia complert amb l’encàrrec d’unificar els tres laboratoris que hi havia al gegantí hospital i, per tant, la meva funció quedava supeditada a un treball organitzatiu i, alhora, seguir en els llocs de representació que tenia assignats en diverses entitats científiques internacionals.
Venir a treballar per Valls em feia molta il·lusió. En principi era només per dedicar-me al Pius Hospital; després m‘assignaren una àrea molt àmplia i amb dedicació exclusiva. L’experiència va tenir una part positiva important: vaig entrar en un altre món desconegut per mi i al meu cercle d’amistats s’hi van incorporar persones a les quals aprecio molt.
El març de 2005 ja feia uns mesos que havia sol·licitat alliberar-me de la dedicació exclusiva a l’Ajuntament perquè, honestament, veia que el meu rendiment era baix. No havia demanat deixar les àrees de treball assignades. En aquell moment no acceptaren la meva petició; ara semblava que hi havia les condicions idònies per fer-ho possible. També cal senyalar que es produïren dos fets greus relacionats amb l’àrea de Recursos Humans que ho desencadenaren. N’era conscient i no m’hauria agradat que, més endavant em poguessin retreure els resultats pobres de la meva gestió. En part també perquè els objectius que havia proposat per millorar l’eficàcia organitzativa de l’Ajuntament van ser desestimats i també perquè altres propostes quedaven sense possibilitat de tenir un final adequat. Quan no obtens els resultats que esperes d’una feina que estàs fent experimentes un sentiment de frustració. L’administració és molt complexa i fa la sensació que treballes molt i no rendeixes prou.
Un dels objectius que em vaig proposar va ser assolir una organització moderna de l’Ajuntament de Valls. Creia que seria fàcil perquè els tècnics del consistori hi mostraven molt interès i la Diputació ens va oferir les sessions de formació; el programa, però, es va estroncar. El calendari preparat pel senyor Brull detallava que, un cop conclosa la formació de tècnics i caps d’àrea, calia fer una sessió informativa al grup de govern sobre el contingut, l’evolució i el calendari de tot el procés fins a la seva consecució. Va ser una sessió monogràfica que es va preparar exhaustivament amb la participació del senyor Brull; la tècnica de RRHH,la senyora Reyes Fuella; el secretari Joan A. Font, i jo mateix. Ho exposà la senyora Reyes Fuella. Els regidors desconeixien que era allò que se’ls presentava, l’únic que n’era plenament coneixedor era Jordi Rius. El resultat de la reunió no podia ser més decebedor. L’opinió general va ser que el procés requeria molta feina i seria poc efectiu; altres, més sincers, comentaren que per la feina que representava, no donaria prou vots. Aquí s’acabà el procés i el treball dels tècnics que havien participat en les sessions que, desinteressadament, ens oferí la Diputació a través del senyor Brull.
Si el projecte hagués continuat, només haurien tardat uns mesos per passar les auditories i hauríem rebut la certificació European Foundation Quality Management, amb tots els beneficis administratius, simplificant l’organització del treball burocràtic de l’Ajuntament.
L’altra responsabilitat que vaig deixar fou l’àrea de RRHH. Una àrea conflictiva que generà moltes crítiques, on vivíem moments molt incòmodes perquè, tant les tres tècniques com jo i el Comitè Unitari del Personal (CUP), sempre treballàrem amb total honestedat. Un treball que no es palpava, però que requeria molta atenció i gestionar molta documentació; i també estar ben despert i ser resolutiu davant de suggeriments o pressions. Hi havia molts contractes fora de la llei que s’arrossegaven des de feia molt temps i que es regularitzaren. També es completaren els plans d’ocupació de l’oferta pública dels anys anteriors. Totes les convocatòries de treball es feren èticament i legalment, com no podia ser de cap altra manera, i he de constatar que el mèrit fou de les tècniques d’aquesta àrea, unes bones professionals que em donaren suport en tot moment. Deixàrem pràcticament enllestit el conveni col·lectiu que s’estava negociant amb el CUP.
Durant les setmanes anteriors a la celebració d’aquest famós plenari de les tres dimissions es produïren dos fets relacionats amb el departament de RRHH, que tractarem en la meva dimissió.
Per entendre-ho millor hem de seguir cronològicament els esdeveniments, i en primer lloc parlar de la dimissió de la regidora Lídia Garzón Escarré, del grup ERC soci de govern. Fou una dimissió anunciada i amb coneixement de tots els regidors del consistori. Diríem que estava previst i programat per donar-ne compte en aquest plenari.
Tot i que la senyora Garzón va justificar la dimissió com una qüestió personal, tots sabíem les dificultats que durant uns mesos llargs, varen viure dos regidors: Lídia Garzón i Eduard González, titulars de les dues regidories que la Fiscalia va implicar en l’afer del cartell del Carnaval d’aquell any, tot i que no tenien cap relació ni amb la seva edició ni amb la publicació. Durant moltes setmanes els dos regidors van estar sotmesos a les citacions judicials i a l’enrenou mediàtic provocat per la retirada del cartell i la suspensió de les festes de carnaval per part de la Comissió de Carnaval, organitzadora d’aquesta festa. En el plenari corresponent al mes de febrer es presentà una moció de suport al regidor i a la ex-regidora, que fou aprovat per majoria amb els vots negatius del PSC. Aquest partit considerava que en el redactat s’implicava a aquest grup i va proposar un nou redactat que no fou acceptat. La senyora Núria Segú apuntava: “Vostès ja ens han dit que no. Que no accepten poder parlar sobre aquest text que hem presentat. Per tant, alhora, el que fan amb aquesta negativa és confirmar aquest primer diagnòstic que els hi dèiem amb anterioritat. Entrant, doncs, en la finalitat de la moció, entesa com a crítica o, no voldria dir la paraula atac, perquè potser la crec, no vull ser tan dura amb això, però, bé, com una manera d’anar en contra del PSC, cal recordar-los que el Ministeri Fiscal va actuar d’ofici i, segons el text de la moció del govern, va imputar els dos regidors a instàncies de l’advocat de La Turba. El Sr. Paco Moreno hi és com a perjudicat, res més. I per molt que s’hagi dit, jo ho he llegit i ho he sentit, que també el Sr. Paco Moreno havia actuat com a denunciant. S’han dit moltes coses amb aquesta obsessió antisocialista que tenen alguns.”
L’alcaldessa va respondre a la senyora Segú: “Més enllà ara de jutjar el Carnaval i tot el que s’ha dit, perquè podríem entrar en molta polèmica, el què creiem nosaltres és que no hauríem d’haver arribat mai fins al lloc on som. I això val, probablement, per a més gent que els propis regidors i així ho creiem. Però en aquest moment, dues persones que inicialment no estaven imputades, ho han estat a petició d’una de les parts i, a més, es troben en aquests moments en tot aquest procés i s’han hagut de sotmetre a un interrogatori. Perquè nosaltres ho veiem així, cosa que considerem del tot innecessària i ens veiem amb l’obligació de denunciar-ho. I si no hem acceptat la moció que plantejava el PSC, és perquè enteníem que era molt generalista, extensiva a tots els regidors que hagin pogut patir aquesta situació. Considerem, evidentment, que hi ha d’haver aquest suport, però a més aquesta moció es pot aprovar en qualsevol altre plenari. Aquesta responia a un motiu concret, que era per aquest fet concret. I res més. Per tant, nosaltres hem cregut convenient dir-ho. Jo, de totes les interpretacions que s’han dit i de l’obsessió, que s’ha dit, socialista i tot això, bé, jo sincerament, no hi vull entrar, perquè simplement són opinions que no compartim i aquesta és la voluntat amb què s’ha fet.
La moció deia:
“Primer, manifestar el suport institucional del ple de l’Ajuntament a l’ex-regidora, la Sra. Lídia Garzón Escarré i al regidor, el Sr. Eduard González Castells, especialment, davant l’actitud de les parts que compareixen a la causa només per controlar tot el procés.
Segon, donar suport a la proposta dels lletrats perquè es procedeixi a l’arxivament del cas, o en tot cas que no s’admeti a tràmit la declaració com a imputats dels dos regidors.
Tercer, mostrar el rebuig a l’actuació i comportament de l’advocat, el Sr. Antoni M. Aluja Farré, que va convertir la declaració en un assetjament al regidor i a l’ex-regidora.”
El comiat de Lídia Garzón va ser molt emotiu, amb intervencions cordials de tots els portaveus dels partits polítics, ja que érem coneixedors del patiment que va suportar la senyora Garzón durant tot aquest període.
La senyora Lídia Garzón va ser molt sincera en el seu comiat: “M’he trobat sola davant la meva ciutat. Per uns dies pensava que havia succeït com al Mecanoscrit del segon origen, amb la diferència que aquí érem tres: el Pep, el Carles i jo. On era la gent que volia recuperar les festes que s’havien perdut? Potser contactaven amb el fiscal o bé es personaven al jutjat per estar al corrent del greuge que s’havia comès. Tot plegat provoca un desencís que porta al límit. Al davant t’ofereixen solidaritat, ajut, ànims… i per darrera hi ha qui només busca a qui pot culpabilitzar. Cadascú de nosaltres som en una part culpables, uns per fer i els altres per no fes res. He treballat amb il·lusió al llarg d’aquests anys, he procurat donar el millor de mi mateixa. Ara bé, la salut va per davant de tot. A partir d’ara em dedicaré a treballar pel meu partit des d’un segon pla, ajudant a la persona que em succeirà en tot, perquè el fet que avui renunciï al càrrec de regidora, no significa que em desvinculi dels compromisos contrets i, per tant, crec que la regidoria tindrà un aire renovat, però comptant amb el meu suport incondicional.”
Els motius d’una renúncia
Amb aquesta dimissió, el grup ERC havia de nomenar un nou regidor o regidora per suplir-la, una acció que no es resolgué fins després d’unes setmanes. L’elegit va ser el senyor Jordi de Bofarull.
En el plenari del dia 28 de febrer de 2005 es discutia l’acord pres en junta per a la creació de la figura d’un gerent a Casa Caritat. El tema va ser molt debatut i raonat, especialment per part de la regidora Nuria Segú del PSC i pel seu portaveu. Segons el posicionament del grup socialista, l’última reforma dels estatuts obligava a què els organismes autònoms fossin gestionats com a comandaments de la més alta direcció per part d’un gerent en determinades ocasions. La regidora socialista hi donava la seva visió: “També és cert que si això ho apliquem a Casa Caritat podríem ser del mateix criteri per a la resta d’organismes autònoms i en canvi aquest argument no ens serveix per a la resta d’organismes, de tal manera que d’una forma o altra complirem respecte Casa Caritat. Ningú fa esment, però, de què hi ha altres organismes autònoms vinculats i dependents d’aquest Ajuntament, que ni han fet la reforma estatutària necessària ni l’equip de govern ha trobat una solució per adaptar aquests organismes a la legalitat”.
La creació de la figura de gerent no es va fer correctament pel que fa als terminis i així ho detalla Núria Segú: “Era previst en el temps i de la forma suficient en els pressupostos i en la plantilla, i si s’hagués optat pel que s’entén que seria el millor procediment, aquest seria de convocar un concurs. El que volem és el millor gerent possible per a Casa Caritat i, per tant, requereix del millor procediment per a aconseguir això: el concurs.”
El debat va ser entre la regidora socialista, que manifestava sospites, i el president de Casa de Caritat i regidor, el senyor Andreu Fernández. La regidora socialista va fer referència tant a la disponibilitat de recursos econòmics per al nou càrrec, com a l’oportunitat i a la manera com s’havia assabentat el grup socialista de la decisió. El senyor Andreu Fernàndez no va descartar, personalment, convocar la plaça a concurs. El nomenament de la gerent era un càrrec no previst en el pressupost de personal pel 2005. Es va modificar la convocatòria del plenari, ja que l’aprovació, amb aquesta modificació dels comptes del pressupost de 2005 era dos punts més avall en l’ordre del dia. Francesc Moreno, de la mateixa manera que Núria Segú, va veure fantasmes en la contractació d’Àgata Prats. L’endemà del ple ja en va prendre possessió.
Alguns comentaris consideraven que com a mínim era poc ètic que la direcció política de Casa Caritat decidís que la màxima direcció, -la persona que tindria dins de les seves funcions la motivació, la gestió, l’engrescament de tot aquest personal que està en una situació laboral precària-, accedís per nomenament directe i polític, com a funcionari eventual. Fou un nomenament dirigit, amb ànsia i precipitació, sense tenir-ne coneixement des de RRHH, quan el correcte i transparent era fer-ho via concurs. Existien altres professionals en plantilla, tant a Casa Caritat com a Serveis Socials, que podien assumir aquesta responsabilitat, i es podria haver estalviar una contractació. L’objectiu inicial era no ampliar la plantilla, ja que el govern municipal la considerava prou suficient.
L’alcaldessa s’havia compromès a no contractar ningú més, a no incrementar el pressupost més del que ja l’havia incrementat el PSC en la despesa de personal. Amb una opacitat total es contractà una persona amb pressa no dissimulada. Seguidament, calia substituir la dimissionària senyora Lídia Garzón, i resulta que el que la substituiria era familiar directe de la gerent nomenada. S’intentà dissimular aquest procés, cuinat als despatxos nobles de l’ajuntament, imposant un ordre en els nomenaments de manera que no es pogués dir que s’anomenava una gerent familiar d’un regidor, sinó que s’anomenava un regidor que era familiar d’una gerent empleada en l’Ajuntament de Valls. Pocs tenien coneixement del final del procediment seguit. La resta, la majoria de regidors, ho esbrinaren de plenari en plenari.
Aquest va ser un dels motius de frustració. En el meu record quedaven aquelles reunions pre-electorals que apuntaven més alt i a un horitzó més transparent. Eren objectius engrescadors per a la millora de la nostra ciutat; no pensava que participaria en una política de partits, tan embrollats com són.
Un altra motiu per apartar-me de la política municipal va sorgir en el departament de RRHH. Pels vols de gener de 2005 la senyora Reyes Fuella, tècnica d’aquest departament, em va plantejar un tema molt confós. M’informava de la presentació de la sol·licitud pel cobrament d’unes hores extres per part d’un empleat de l’Ajuntament de Valls, un document que, legalment, no es podia acceptar. La senyora Reyes em va dir: “Li explico el contingut de la petició i després, si vostè vol, el signa o no el signa”. Una vegada conegut el seu contingut, lògicament no el vaig signar. Perquè no quedés damunt la taula, cridàrem al responsable de l’àrea on estava adscrit aquest empleat, el regidor Eduard González que, després de ser informat del contingut de la petició, tampoc el va signar.
Era un tema una mica enutjós: l’empleat presentava una relació d’hores extres realitzades durant tres mesos, quan en realitat no havia completat les hores estipulades setmanalment en el contracte laboral. Per tant, eren més hores extres que hores treballades regularment. De fet, les hores extres complementarien les hores del contracte laboral no treballades fins a arribar al nombre d’hores reglamentades, però paradoxalment l’interessat reclamava el pagament de les hores extres.
Amb el secretari, el senyor Font, redactàrem un contracte on a les hores treballades en cap de setmana s’hi feia una compensació horària d’un o dos dies de lleure, depenent del temps treballat. En un principi l’empleat ho va acceptar i signar, però després s’hi repensà, o l’aconsellaren, i se’n va desdir. Va ser un fet desagradable, on hi va intervenir un advocat laboralista com a assessor d’aquest treballador, i la implicació plena de l’alcaldessa en el tractament del tema, mostrant un recel envers el treball del departament de RRHH. Fou un episodi portat amb molta discreció i cautela per part del departament de RRHH, que no transcendí ni a la resta de grups polítics ni als mitjans de comunicació.
En aquest punt, li vaig demanar a l’alcaldessa que acceptés la meva renúncia a la dedicació exclusiva, restant com a responsable de l’Àrea de Sanitat, de Seguretat Ciutadana i president del Pius Hospital.
Com que tenia una dedicació parcial a l’Ajuntament de Valls, només em quedà l’opció de tornar a l’Hospital Germans Trias i Pujol, on podia exercir també amb dedicació parcial. No vaig poder tornar a l’Hospital Vall d’Hebron perquè requeria la dedicació plena.
El cessament del portaveu Jordi Rius
Enmig d’aquest enrenou dels primers mesos de l’any 2005, va sorgir el posicionament del senyor Jordi Rius, regidor portaveu de CiU. Coneixedor de la moguda i el desencís que provocava la progressió de l’estil Batet, amb l’assentiment de l’alcaldessa i del reduït grup de regidors vorers, cada vegada més lluny de la idiosincràsia que presidia el grup de govern en el període pre-electoral, publicà una columna en el setmanari El Pati, demanant un període de reflexió a la cúpula del govern de la ciutat. El mateix mitjà es feu ressò, en una columna, de les declaracions que havia fet després de la roda de premsa on l’alcaldessa donava la notícia de la meva renúncia. Aquesta era la noticia:
«Jordi Rius, portaveu del grup municipal de CiU, va manifestar després de la roda de premsa que creu que “és un bon moment per reflexionar i preguntar-nos què ha fet que prengués –Romà Galimany– aquesta decisió”». La reacció del portaveu de l’equip majoritari al govern municipal donà peu per si sola a noves reflexions respecte de les relacions entre els regidors del govern municipal. Rius es desfà en elogis cap el regidor Galimany, de qui diu que està convençut que “era i continua sent una de les persones més preparades de l’actual equip de govern”. I va afegir: “Pot portar a bon port qualsevol responsabilitat que se li encarregui, i no tinc cap mena de dubte que ho faria amb la mateixa il·lusió i el mateix rigor, com és la seva voluntat de continuar fent-ho a l’hospital i amb la policia local”.
En l’àmbit personal, Jordi el felicitava per la tornada a les tasques professionals: “Gaudeix a escala nacional i internacional d’un prestigi fora de cap dubte. Aquest àmbit fora de la política municipal li permetrà continuar servint a la societat com ho havia fet fins encara no fa dos anys”.
Penso que les seves declaracions foren per reconduir el treball i l’organització del grup municipal de govern. Va fer notar que hi havia situacions de desencís que conduïen a un cert grau de desmotivació. No sé si els senyor Rius n’era conscient de què havíem entrat en un període on el diàleg i la crítica estaven mal vistos i no s’acceptaven. Com tot el que hem descrit anteriorment és publicà en data prèvia a la celebració del plenari en qüestió, i va arribar a temps per aprofitar aquest tren de dimissions i ser cessat en aquell mateix plenari. Així es complia aquella dita de “matar dos pájaros de un tiro”; i acabada la sessió, acabat el problema. Jordi Rius no mereixia aquesta sortida, ja que no feia tants mesos era un dels que havia treballat més i amb més il·lusió -tot i no ser militant-, per guanyar l’alcaldia per CiU. Un valedor eficaç de la futura alcaldessa, més actiu que molts militants que pul·lulaven al seu voltant. Després, com a regidor, va representar l’Ajuntament en moltes ocasions, tant personalment com en l’àmbit corporatiu, amb molta dignitat. Ja diuen que els pitjors enemics estan sempre en el mateix partit.
L’alcaldessa es va equivocar. L’entorn que creixia al seu voltant no li feia cap favor. El mèrit dels dirigents és no equivocar-se quan decideixen a qui han d’escoltar. Soc dels que creuen que les crítiques poden ser molt lleials, molt més que l’adulació. Considerar una crítica et pot ajudar a millorar, una adulació et pot conduir a un fracàs. Deia la meva àvia: “Qui et vol mal et farà riure, i qui et vol bé et farà plorar”.
Els nomenaments posteriors dibuixaren perfectament el comportament que tindria el govern en el que restava de legislatura. Amb el senyor Batet de portaveu i de responsable del departament de RRHH, s’enduririen les relacions dintre el consistori, no solament amb el grup de l’oposició sinó també amb alguns regidors del grup de govern que no combregaven amb l’estil autoritari del senyor Batet.
Una de les primeres accions que va adoptar el senyor Batet com a responsable de RRHH va ser, per iniciativa pròpia o suggerida, ordenar al secretari, el senyor Joan A. Font, la revisió dels contractes que havia realitzat aquest departament sota la meva gestió. Lògicament, en la revisió no es va trobar cap irregularitat ja que les resolucions mai anaren dirigides a favoritismes ni a recomanacions partidistes. Totes les actuacions s’informaven al Comitè Unitari de Personal, com era habitual, i al qual se’l consultava i se li informava dels procediments que es realitzaven de manera exquisida durant tot aquest temps, gaudint d’una relació amb plena cordialitat.
Una altra actuació del senyor Batet que és per a emmarcà va ser la seva intervenció en el procés selectiu per cobrir una plaça vacant de TAE de l’Ajuntament de Valls, adscrita a Recursos Humans. Fou tot un exemple de la manera com es cometen il·legalitats en la planificació d’unes proves, plantejant exercicis pràctics que no guarden cap relació, ni tant sols aproximada, amb el temari especificat a les bases. Encara que les bases el defineixen com “orientatiu”, no pot ser el contrari, o sigui “desorientatiu”. Arribats en aquest punt del procés tots els aspirants havien estat eliminats en proves selectives anteriors. Només quedava una sola aspirant. Era la tècnica que durant diverses legislatures havia estat una de les responsables del departament de RRHH de l’Ajuntament, i que durant tots aquest període havia demostrat la seva professionalitat i honestedat malgrat les pressions que arriben dins d’un departament on s’adjudiquen llocs de treball, si no és que s’han assignat directament. Va ser la persona amb la qual vaig treballar amb plena confiança i la que m’alertava quan arribava una documentació o un procediment que tufejava per interessos subjacents. Per tant, no li donem més tombs i parlem obertament: una persona que no encaixava en el tarannà que, a partir d’aleshores, s’imposaria al departament de RRHH. Així, amb la corresponent irregularitat en la confecció de les proves de la darrera etapa del procés selectiu, i amb aquesta única persona com a aspirant, després de superar totes les proves anteriors, el tribunal declarà deserta la plaça a concurs. L’acta de la decisió del tribunal no la signaren tots els membres del tribunal, i entre els que no la signaren hi havia els lletrats presents.
Després d’aquest enrenou el grup de govern havia perdut l’encant que havia transmès la candidata Dolors Batalla. Ara, seguia unes altres vies molt més polítiques, amb tot el que això comporta a l’hora de marcar prioritats. El grup de govern havia canviat radicalment, i l’entorn de l’alcaldessa s’havia reduït a un cercle de fidels. Tot això em feia pressentir que, tot i que s’acabaria la legislatura, es produirien canvis en la confecció de la llista per a la propera legislatura.
