Si hagués de seleccionar una obra de caràcter plenament social realitzada a Valls totalment al servei dels ciutadans, durant els meus i molts anys de vida, sens dubte triaria el projecte de l’elevació de les aigües.
És difícil entendre, avui dia, que moltes famílies a la nostra ciutat no tinguessin un dret tan bàsic com ho és el fet de disposar d’aigua corrent a casa seva. Una mancança que existia des de sempre. Ja l’any 1930 es va plantejar la realització del projecte, però no va ser possible. Va ser l’alcalde Josep M. Fàbregas qui, l’any 1955, entre totes les seves obres de caràcter social que realitzà -i en foren unes quantes durant el seu mandat-, s’obstinà en la realització d’aquest projecte, inqüestionable per a una població occidental de meitat del segle XX. Com podran comprovar, si segueixen la lectura d’aquesta article, foren molts els inconvenients i pressions que van posar els propietaris de l’aigua, del tot incomprensibles, i que va haver de superar el projecte. Només la tossudesa, el coratge i no estar sotmès a lligams socials va fer possible portar a bon port aquesta tasca ingent, més dura pels inconvenients i la insolidaritat d’alguns vallencs que no pas per la magnitud de l’obra. Crec que cal conèixer aquesta pàgina de la història de la nostra ciutat, que segurament molts ignoren, i que pot avergonyí a molts altres.
A continuació trobareu el breu relat, amb algun comentari, d’aquest llarg procés i uns documents que evidencien l’actitud que adoptà cadascú davant d’una obra tan solidària per als conciutadans; potser a alguns inquiets investigadors els portarà a aprofundir-hi més del que jo mateix he pogut fer. En mig d’aquest procés es van celebrar unes eleccions municipals en què, a més de la candidatura oficial que presentava el govern de l’alcalde Fàbregas, se n’hi va presentar una d’oposada, creada des d’entitats locals amb el pòsit d’una certa catolicitat. Es pogueren seguir enfrontaments familiars i també una campanya electoral des de la “trona”. En aquesta ocasió, l’alcalde Fàbregas no va tenir els reflexos defensius que el caracteritzaven; considerant que les dues candidatures eren addictes al règim vigent, podia haver retirat la seva i donar com a bona l’opositora, però segurament va pensar que tot el que estava fent per la ciutat li donaria un bon resultat, i no va preveure que això no era el que es votaria en aquelles eleccions. Si no hagués estat pel coratge de l’alcalde Fàbregas el projecte hauria tornat a quedar damunt la taula.
L’AIGUA ERA UNA PROPIETAT PRIVADA
Fins ben entrat l’any 1962 no arribà l’aigua corrent i potable a moltes llars de Valls, sobretot a les més humils. Recordem com la gent anava a les fonts públiques -llavors hi brollava aigua-, amb galledes i cubells per proveir-se d’aigua per a les seves necessitats, tant per cuinar com per rentar, i com també utilitzaven els safareigs públics, situats en diferents zones de la ciutat per rentar la roba, havent sol·licitat prèviament el corresponent torn.
L’aigua era una propietat privada, la unitat es denominava «ploma d’aigua», que es comprava i venia. Era una situació anòmala i molt injusta, ja que si vivies en una casa on no eres propietari de «plomes d’aigua” no disposaves d’aquest bé essencial, tot i que es perdia contínuament aigua corrent que anava a parar als torrents. Molta aigua desaprofitada mentre moltes altres llars no en tenien.
Des de 1930 es començà a plantejar aquest problema dins de l’Ajuntament de Valls, quedant sempre damunt la taula. Va ser l’alcalde Josep M. Fàbregas qui va emprendre decididament el projecte per dotar d’aquesta primera necessitat totes les llars. Presentaren el projecte en el plenari celebrat el 14 de gener de 1953, amb la presència del Governador Civil, i aprofitant un decret de l’Estat que afavoria aquest tipus de projectes.
Aquest va ser l’inici d’unes obres molt importants -tant econòmicament com socialment-, que es completaren l’any 1962, després de continuats enfrontaments entre els propietaris de plomes d’aigua i l’Ajuntament de Valls.
Sortosament l’obstinació de l’alcalde Fàbregas va fer possible assolir l’objectiu.
L’alcalde ho va presentar així en el plenari: «Les aigües només és un problema municipal pel que fa a les repercussions d’ordre públic, ja que és més qüestió d’interessos particulars, ja que el municipi només té una cinquena part de les plomes d’aigua, sent les quatre cinquenes restants de propietat particular.»
La presentació pel ponent senyor de Molina la descriu el setmanari Juventud de la següent manera:
“Oberta la sessió, es procedeix a la lectura de la ponència d’aigües sobre el problema de captació, elevació i conducció per al subministrament públic, proposant se sol·liciti de l’Estat i concedeixi l’auxili que disposa el Decret del Ministeri d’Obres Públiques de 1r de febrer de 1952.”
Intervenció del senyor Molina:
Concedida la paraula, el ponent Sr. de Molina, defensa la seva ponència, ressaltant la importància del problema amb les paraules del mateix preàmbul del citat decret, tot i que és en la ment de tots. “De la seva solució –diu– depèn el creixement d’aquesta industriosa i treballadora ciutat.”
Analitza l’estat actual de la qüestió. Valls és envoltat per dos barrancs, un dels quals és conegut com «el de les cent fonts», és a dir, té aigua en abundància i, no obstant, el proveïment és avui deficient, el que s’atribueix a què la conducció no té la pressió suficient ja que hi manca un dipòsit regulador, que la xarxa de distribució és inadequada i existeix una minsa quantitat d’usuaris.
En l’estudi de les solucions, el problema ja es plantejà l’any 1930, sent la preocupació de tots els ajuntaments que han precedit l’actual.
Creu que ha arribat el moment decisiu i oportú, ja que el govern de l’Estat ofereix amb fets l’ajut necessari i, a més, els tenedors d’aigua i els vallencs reconeixen la necessitat de la seva solució.
“La solució ha de ser a base de l’ajut de l’Estat” –diu-, i està en la quantia de les bestretes i auxilis que ofereix: 1r. Subvenció fins al límit màxim del 50%; 2n. Exempció a benefici del municipi de la desena part de la contribució urbana i rústica com a garantia dels emprèstits que el municipi concerti per a les obres; i 3r. Aportació de l’Estat, en concepte de bestreta, de la quantitat necessària per completar la part de l’import de l’anualitat de l’emprèstit concertat, que no hagi pogut ser cobert amb els recursos a què es refereix el número 2.
Molina va acabar la seva magnífica exposició ponderant la importància de l’ajut i proposant de fer-lo servir. La proposta va ser aprovada.
ANTECEDENTS SOBRE EL SERVEI DE PROVEÏMENT D’AIGUA
L’aigua és font de vida i un dels recursos naturals més preuats del nostre planeta. Des dels orígens de les primigènies formes d’organització de la raça humana, els diferents pobles han buscat situar-se en les proximitats d’aquest recurs que, amb el pas dels segles, ha guanyat importància ja que es té consciència de la seva escassetat i la seva extremada necessitat.
En aquest sentit, i aproximant-nos al terreny jurídic, el proveïment d’aigua és un dels principals serveis objecte d’atenció pels ordenaments jurídics, reconeixent la seva importància fins a elevar-los a la categoria de serveis públics que han de ser garantits per les administracions públiques.
«No hi ha vida sense aigua», declara en primer lloc la Carta Europea de l’Aigua, redactada a Estrasburg el 6 de maig de 1968 i aprovada pel Consell d’Europa, una autèntica declaració d’intencions que continua amb la proclamació d’una sèrie de principis per gestionar correctament l’aigua, partint de la premissa que estem davant d’un bé jurídic que ha de ser considerat «un tresor indispensable per a tota activitat humana».
La mateixa Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la seva Resolució A / RES / 58/217 de 9 de febrer de 2004, va proclamar el període 2005-2015 com la Dècada Internacional per a l’Acció «L’aigua, font de vida».
La importància de l’abastiment d’aigua per a qualsevol població queda recollida, fins i tot, en el Dret medieval 13 i les Set Partides del Rei Alfons X, que en la Llei 10 es reconeixia que sense aigua «els homes no poden viure, i per això cal que la tinguin sempre».
En el nostre ordenament jurídic, el proveïment d’aigua potable als domicilis està configurat com un servei on la competència correspon als ens municipals, així com l’evacuació i tractament d’aigües residuals, de conformitat amb el que es disposa en l’art. 25.2 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases de Règim Local (LBRL).
Abastiment d’aigua
Comprèn des de la captació d’aigua, passant pel tractament d’aquesta per al seu consum humà (potabilització), i finalitza a les escomeses i comptadors dels habitatges.
Així mateix, i dins el propi proveïment, cal distingir, en primer lloc, l’adducció -Proveïment en alta- que comporta la captació de l’aigua dels diferents recursos naturals, la seva potabilització i el transport fins a àrees urbanes.
Posteriorment, trobem la distribució -proveïment en baixa- que comporta l’emmagatzematge d’aigua en dipòsits urbans i la seva distribució per les xarxes urbanes.
Amb aquesta modalitat de configuració en règim d’exclusivitat es pretén assegurar la universalitat i igualtat en l’accés al servei, millorar l’eficiència en la implantació i en l’ús de les conduccions i canalitzacions, la redistribució de costos entre tots els usuaris, així com l’autofinançament del servei.
És, en definitiva, un servei que queda fora del lliure mercat, exclòs de la llibertat d’empresa que es configura com una activitat de titularitat pública (publicatio en sentit estricte) per les connotacions que adquireix (vinculació amb el dret humà a l’aigua, connexió amb altres drets fonamentals, importància per al desenvolupament humà) i per l’escassetat dels recursos.
RESUM HISTÒRIC SOBRE LA LEGISLACIÓ DE L’AIGUA
En primer lloc, la Llei municipal de 20 d’agost de 1870 va atribuir la «exclusiva competència dels Ajuntaments» respecte l’establiment i creació d’una sèrie de «serveis municipals», entre ells el «clavegueram» i «l’assortiment d’aigües» (art. 67.1).
Posteriorment, trobem la Llei General d’Obres Públiques de 13 d’abril de 1877, que en el seu article 6.2 establia que era competència dels municipis, entre altres, les obres d’abastiment d’aigua a les poblacions.
En aquest mateix any, la Llei Municipal de 2 d’octubre de 1877, en el seu article 72.1.3 declarava «d’exclusiva competència dels Ajuntaments» l’establiment i la creació de serveis municipals referents a l’assortiment d’aigües, així com a la higiene i la salubritat del poble.
Així mateix, s’han de destacar les normatives sectorials específiques en matèria d’aigües d’aquell moment. En primer lloc, la Llei d’Aigües de 1866, que el propi García de Enterría va considerar que constituïa el monument legal més prestigiós de la nostra legislació administrativa del segle XIX. Posteriorment, si bé mantenint els principis i les directrius de 1866, es va promulgar la Llei d’Aigües de 13 de juny de 1879, que atribuïa també un paper determinant als ajuntaments en els seus articles 164 i següents, on regulava l’aprofitament de les aigües públiques per a l’abastiment de poblacions i l’ús de l’aigua que tenia caràcter preferent sobre qualsevol altre a la concessió d’aprofitaments d’aigües públiques.
Si bé el proveïment d’aigua es declarava «servei públic municipal» la Llei no volia que els ajuntaments assumissin automàticament la seva titularitat, sinó que quedaven habilitats per a la seva municipalització, havent realitzat prèviament el corresponent procediment i, si escau, la indemnització de l’empresa privada que donava el servei.
Així ho va recollir posteriorment l’article 103.a) de la Llei de Règim Local, text articulat i refós de les Lleis de Bases de Règim Local, de 17 de juliol de 1945 i de 3 de desembre de 1953, aprovat per Decret de 24 de juny de 1955, que va establir el caràcter d’obligació municipal mínima en els municipis amb més de 5.000 habitants.
Aquesta Llei va establir l’obligació d’elaborar un Pla General d’Urbanització en tots els municipis, al qual hi havien d’adjuntar els projectes d’instal·lació dels serveis mínims obligatoris perquè tota la població gaudís del servei d’aigua. (art. 134).
EL PROJECTE DE PROVEÏMENT D’AIGUA ARRIBA A LA SEVA FI
Amb data 5 de desembre de 1957, el director general d’Obres Hidràuliques va comunicar la resolució a l’enginyer i director de la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental, el qual el 21 de desembre del mateix any, va traslladar al senyor alcalde el següent:
Este Ministerio ha resuelto:
1.- Aprobar técnicamente el «Proyecto de abastecimiento de aguas de Valls (Tarragona)», suscrito en 30 de marzo de 1957, por el ingeniero D. Joaquín Blasco Roig, cuyos presupuestos de ejecución por administración y contrata son de 6.332.859,60 pesetas, y 7.207.875,62, respectivamente.
2.- Podran ser de aplicación para estas obras los beneficios del Decreto de 1º de Febrero de 1952, si el Ayuntamiento interesado aporta la documentación prevista por los artículos del mismo.
3.- Autorizar al servicio para la incoación del expediente de información publica.
Lo que de orden comunicada por el Ecmo. Sr. Ministro digo a V.I. para su conocimientpo y efectos.
El que trasllado a V. perquè en prengueu coneixement i efectes.
Déu guardi a V. molts anys.-
Barcelona, 21 de desembre de 1957
L’Enginyer Director: signatura il·legible
(Juventud, 28.12.1957)
En el preàmbul de la resolució s’accepten i es donen per bons el projecte i el sistema de captació, així com el de les dues elevacions, és a dir el dels dos dipòsits, i també es declaren encertades les canonades de subministrament, ben calculades les seves dimensions i, així mateix, la xarxa de distribució.
És molt important el paràgraf on hi diu que es poden aplicar els beneficis del Decret de 1er de febrer de 1952, ja que es pot tenir en compte el cost elevat del projecte i la importància de la població, sempre que l’Ajuntament justifiqui que no disposa de recursos suficients per suplir l’excés del pressupost per damunt de les 900.000 pessetes que fixa el Decret de 17 de març de 1950 i, a la vegada, presenti la documentació exigida.
Per tant, ja semblava que s’havia arribat a la resolució d’un projecte tan just i necessari per als habitants de la ciutat i que tantes vegades havia estat damunt la taula de les propostes sense resolució.
Nota de l’Alcaldia sobre la situació del projecte d’elevació d’aigües i nova xarxa de distribució (Text traduït del castellà)
Juventud
11 de juliol de 1959
Aprovat per la Direcció General d’Obres Hidràuliques el Projecte d’elevació d’aigua potable d’aquesta ciutat, en data 5 de desembre de 1957, tècnicament, i el 21 de maig de 1958 de manera definitiva i, concedida al setembre de l’any passat la subvenció de 3.784.184. 70 ptes. per la Presidència del Govern, en concepte d’ajuda estatal, d’acord amb el que disposa la Llei de Pressupostos de l’Estat, en relació amb el Decret Llei de 12 de desembre de 1958, havia d’estar adjudicada l’obra abans del dia 27 de desembre de 1958, ja que altrament cabia la pèrdua de la part de subvenció corresponent a aquest any, equivalent a la quantitat de 1.061.245,96 ptes.
Materialment, era gairebé impossible poder anunciar la subhasta i efectuar l’adjudicació dins del termini previst; no obstant això, després de molts esforços, es va poder dur a terme la subhasta el dia 20 de desembre. Tot i que després es van dictar normes per evitar els perjudicis causats amb la pèrdua de la subvenció per moltes corporacions locals no es va estimar oportú fer ús d’aquesta normativa i exposar-se a un perjudici de tanta gravetat, que comportarien l’espera de solucions aleatòries, suposades però no anunciades.
El dia 14 de gener de 1959, es va atorgar la corresponent escriptura pública amb el contractista Celestino Frigula Galofré, després d’efectuar els dipòsits de rigor i deixant-ho tot preparat per emprendre l’obra. Es condicionà el començament de la mateixa a l’aprovació del pressupost extraordinari per al seu finançament.
En data 12 de febrer del present any, i anticipant-se fins i tot a les disposicions legals, fou nomenada la Junta de Delegats de l’Associació Administrativa de Contribuents que ha de gestionar les qüestions que legals, com en la bondat del repartiment, principalment.
Immediatament afloraren notícies sobre l’aparició de dificultats que, pel que sembla, vindrien per part de l’Associació de Tenedors d’Aigua, entitat en formació. Els possibles inconvenients que va mostrar van tenir una influència notòria en la Junta de Delegats, abans esmentada. Afortunadament, els membres amb comandament provisional a l’Associació de Tenedors, van salvar totes aquelles dificultats que semblaven que es plantejarien (l’Ajuntament va acceptar part dels seus suggeriments i l’excepció de drets deguda i es va fer compatible amb l’orientació municipal) tot i que quedessin alguns punts a resoldre definitivament, aquest punts no afecten la realització de l’obra.
No ha passat el mateix amb l’Associació Administrativa de Contribuents, la Junta de Delegats de la qual, malgrat les seves afirmacions de col·laboració i d’interès en l’execució de l’obra, s’ha mostrat completament contrària i, per què no dir-ho? Gens disposada a donar les facilitats de tipus pràctic necessàries, produint una formula obstructiva en el procediment. És hora ja de posar aquests detalls en coneixement del veïnatge, amb la finalitat de responsabilitzar cadascú de tot allò que li correspon per seva participació en els fets.
El fet d’acudir al Banc de Crèdit Local d’Espanya per demanar un préstec valorat en tres milions de pessetes, obliga a què el pressupost extraordinari sigui aprovat pel Ministeri d’Hisenda. D’aquesta autorització en depèn la data del començament de les obres. Per arribar a aquest estat han calgut diversos tràmits, que si bé en el contingut no ofereixen dificultat, absorbeixen una gran quantitat de temps en el procediment. Després dels tràmits obligats dins del municipi i a la Delegació d’Hisenda, l’expedient va ser remès al Ministeri esmentat. El dia 12 de juny i com a conseqüència de la visita efectuada a Madrid per part de l’Alcaldia i del senyor Secretari, l’expedient es remetia a la Direcció General del Deute per a elaborar-ne l’informe i, ja ha estat tornat en aquests moments a la Direcció General de Règim de Corporacions, pendent únicament de la signatura, ja que fetes les consultes pertinents sobre la seva aprovació se’ns va informar per la Dependència adequada sobre la conformitat de les actuacions d’aquell expedient. El mateix acaba d’anunciar l’Il·lm. Sr. Sots-secretari d’Hisenda a l’Excm. Sr. Governador Civil.
Una impressió anàloga va existir pel que fa al préstec amb el Banc de Crèdit Local d’Espanya, encara que la rematada d’aquest no afecti tan directament la data d’iniciació de les obres.
Les obres devien iniciar-se, a efectes de la subvenció estatal, el 1r d’abril passat, en virtut d’ofici de la Comissió Provincial de Serveis Tècnics, del 15 del mateix mes, i s’haurien d’acabar en el termini de 18 mesos. Amb el retard que podrien significar aquelles circumstàncies per a les obres, l’Ajuntament es trobava disposat a iniciar-les, formant provisionalment el repartiment de contribucions especials, encara que sempre d’acord amb el que disposa el pressupost, la quantia del qual, per essència, és simplement preventiva. Per això i per evitar possibles i futures complicacions, davant el coneixement de determinats ambients gens favorables, l’Ajuntament en la seva totalitat i per unanimitat, va sol·licitar la conformitat de la Junta de Delegats en aquests treballs. Aquesta va contestar que mantenia aquesta determinació a certes resolucions que havia d’adoptar l’Associació de Tenedors, però quan aquesta associació va prendre les seves determinacions, que salvaven les que la Junta de Delegats deia, se li oposaven. Aquesta ha adduït noves dificultats per al començament de les obres, com és la pretensió que es revisi el projecte per eliminar l’obra ja feta, cosa que està previst de fer, però en el transcurs de l’obra, com ve previngut en el contracte.
Cal assenyalar que totes les dificultats que s’oposin no tindran validesa en el moment en què es rebi la notificació de l’aprovació del Pressupost Extraordinari pel Ministeri d’Hisenda, per la qual cosa la Junta de Delegats no impedirà els propòsits municipals. No obstant, sí que la té ara perquè provoca un retard en la iniciació de les obres d’acord amb aquesta fórmula pràctica, per la qual cosa queda ben palès que s’ocasiona una pèrdua de temps. Calia per part de l’Ajuntament el recurs de menysprear o no acudir al crèdit públic, cas en què no es necessitava l’aprovació del Ministeri d’Hisenda sinó simplement la de la Delegació d’Hisenda, però amb aquesta actitud més radical la pressió fiscal del veïnat seria superior, no era procedent arribar a tal extrem. Amb aquesta fórmula de crèdit les mitjanes de les quotes per contribucions especials són notablement inferiors a poblacions anàlogues a la nostra.
Els inconvenients que el retard pot significar són:
1r. Que l’obra s’hauria d’acabar, a l’efecte de l’ajut estatal, el dia 30 de setembre de 1960 i que si no fos acabada, excepte noves disposicions, es pot perdre la segona part de la subvenció equivalent a 2.722.888,74 ptes. a fons perdut.
2n. Que es menyspreen els mesos d’estiu, amb els dies i les hores de llum són els més apropiats per a les obres d’aquesta classe des del punt de vista climatològic.
3r. Que amb el retard d’iniciació de les obres la ciutat es pot trobar amb els carrers oberts durant les properes Festes Decennals de la Candela.
4t. Que encara que no sigui previsible, a llarga termini pot ser possible un encariment de materials i mà d’obra repercutible al pressupost i conseqüentment al veïnat.
5a. Que allarguem l’estat anormal i persistent en la distribució d’aigües insuficient a la ciutat amb un aspecte poc grat dels nostres carrers bruts i polsosos.
L’Ajuntament, davant aquesta postura d’incomprensió per part de la Junta de Delegats de l’Associació Administrativa de Contribuents adopta l’única posició, la d’esperar l’aprovació del pressupost al·ludit pel Ministeri d’Hisenda, encara que això porti el retard de la obra un temps més, veient-se aquesta alcaldia precisada a publicar aquesta nota perquè la responsabilitat sobre possibles repercussions i la real dilació recaigui sobre qui realment la tingui. És veritat que legalment no es pot seguir un altre camí, però l’Ajuntament pretenia salvar aquests inconvenients amb la millor disposició d’ànim i de manera pràctica, amb els ulls posats únicament en els interessos de la nostra estimada ciutat.
El 27 de juny va ser cridat, i comparegué davant de l’Alcaldia, el president de la Junta de Delegats, D. Emilio Domènech, a qui se li donà lectura d’aquest escrit. El Sr. Domènech, a més d’acreditar que desconeixia la majoria de les coses de la Junta de la seva presidència, va fer propostes de col·laboració per arranjar les coses com a germans, prometent que abans de vuit dies es personaria amb la Junta a l’Alcaldia amb l’expressada disposició. Per aquest motiu es va suspendre la publicació de la nota; no obstant això, en lloc de presentar-se la Junta a una mediació tan fraternal, ha remés un escrit impugnant el projecte i el pressupost en termes que manifesten un alt grau obstaculitzant. Són de respectar les qüestions de criteri, per exemple, quan se’ns diu que l’obra projectada no és necessària, però no es pot acceptar la divulgació al públic de conceptes completament erronis en els que es basen certes actituds entorpidores. Amb la confiança que tard o d’hora havia de regnar l’harmonia deguda, no s’han donat al carrer determinats detalls; ens resistim pel que hem indicat a donar-los, però si persisteixen postures semblants no ens quedarà cap altre recurs. La veritat no tem ni ofèn.
Valls, 6 de juliol de 1959
L’alcalde,
J. M. FÀBREGAS
Resposta de la Junta de Delegats (text traduït del castellà)
Setmanari Juventud
Juliol de 1959
La Junta de Delegats acordà fer pública la present nota com a resposta a la informació feta per l’Alcaldia, manifestant que ho fa només animada perquè es tracta d’un assumpte que interessa tots els vallencs. Considera que així dona per acabada tota campanya de premsa; ho fa per concretar, encara que succintament, el seu criteri en aquest problema.
Per tal que els vallencs puguin jutjar l’actuació feta fins ara de la Junta de Delegats de l’Associació, creiem necessari, encara que sigui breument, donar a conèixer a l’opinió pública el que fa referència al nou proveïment d’aigua potable, partint des del seu origen.
En 23 de juliol de 1816, en escriptura pública d’atorgada davant de notari públic que ho fou de la vila d’Alcover, Don José Antonio Carles Oliver, amb residència a Valls, els senyors D. Andrés Llaonar Pons i D. Ramón Sabatés Aregenter, feren en virtut de l’expressat document, cessió i consigna a favor del Pío Hospital de Valls de l’aigua, fonts públiques, mines i aqüeductes dels que eren propietaris en virtut dels títols en aquesta escriptura expressats. El Pío Hospital, fundat pel Dr. Cessat, arxipreste que fou de la parròquia de Sant Joan Baptista, es regia per una junta autònoma de beneficència i tenia el seu emplaçament, aleshores, a l’actual edifici de Sant Roc. El Pío Hospital, ja propietari de l’aigua potable, a fi de recaptar fons per al seu sosteniment, posà a la venda, mitjançant escriptures notarials i títols de propietat, un total de 416 plomes d’aigua a múltiples vallencs, i va constituir en venda ajornada, una part de la quantitat convinguda, que és actualment el cànon que es paga al Pío Hospital. És a dir, ens trobem amb què la totalitat de l’aigua de Valls és de propietat: 416 plomes, particular i la resta és propietat del Pío Hospital.
Els propietaris de l’aigua sempre han anat sufragant, a banda del cànon, la part corresponent de les despeses produïdes pel cost de la subvenció de les canonades, i d’elevació de l’aigua dels pous ja existents, des d’abans de 1936, a la mina general.
Aquesta síntesi dels orígens de la propietat privada podríem enriquir-la amb una àmplia informació, però donat l’espai de què disposem, com ja dèiem, només ho fem de manera molt breu.
Des de fa molts anys ha preocupat, a la majoria dels vallencs, la qüestió de l’elevació de l’aigua, i encara és en el record de la majoria de conciutadans, que aquest problema havia estat sempre bandera política en temps d’eleccions a les quals concorrien diverses fraccions polítiques d’aquella època.
L’any 1932, fruit de llargs estudis per part de l’Ajuntament assumint la representació del Pío Hospital i dels propietaris d’aigua, constituïts en l’Associació de Tenedors d’Aigua, s’arribà a un acord per portar a terme el projecte de l’elevació de l’aigua. Acord vigent encara actualment. D’aquest acord, creiem interessant ressaltar que el cost de l’obra seria pagat entre l’Ajuntament i els Tenedors a parts iguals; a més, es fixava la valoració de l’aigua, en pessetes, a 2.000 la ploma, i tota una sèrie d’articles que, per creure’ls molt interessants, convindria que l’Ajuntament els publiqués íntegrament per a coneixement dels vallencs.
Actualment, Valls té a punt la realització de l’elevació d’aigua. Lloable és i digna d’encomi tota la tasca realitzada per dur a terme aquest projecte. No cal dir que comprenem els desvetllaments i treballs ardus realitzats pel senyor alcalde i els funcionaris municipals. Però també, en honor a la veritat, com que els homes no som infal·libles, poden existir errors malgrat tota la bona fe, i quan aquests són advertits, pensant assolir un benefici comú per a tots els vallencs, sense distinció de classes ni matisos, creiem que seria lògic i de sentit comú saber rectificar. Aquesta junta entén que, quan un problema es preveu, és millor solucionar-ho abans, per allò de “val més prevenir que curar.”
També entenem que l’amor a la ciutat, el vallenquisme que tots portem a dins, no és exclusiu ni de sectors ni d’homes, i si bé per desgràcia n’hi ha que anteposen els interessos particulars per sobre dels generals podem dir, afortunadament per Valls- que aquests podrien comptar-se , com vulgarment es diu, amb els dits de la mà.
Efectivament, la nota de l’Alcaldia ens ve a donar tota la raó. En ella es reconeix que no depèn d’aquesta junta l’inici de les obres, sinó que depèn del Ministeri d’Hisenda, i creiem que és de bons vallencs, que una obra d’aquesta envergadura no sigui començada sense que legalment estigui tot resolt, ja que un cop iniciat, i procurant resoldre tots els previsibles, han de sorgir els imprevisibles i els imponderables.
A la Junta de Delegats se’ls va sol·licitar, per part de l’Ajuntament, la seva conformitat per a l’inici de les obres i a l’exacció de la contribució especial, a satisfer pels contribuents, que puja a 2.530.730,00 ptes. Aquesta junta es va negar a donar la conformitat que se li demanava, basant-se en els dos punts que més endavant es comenten, i que són els següents:
1r. Deducció del projecte i consegüent descompte del pressupost de les obres projectades i que ja estan realitzades en alguns carrers i places, com són: Roser, Metges, Forn-Nou, Peixateria, Sant Antoni (en part), Raval de Sant Antoni, Plaça Escudelles, Plaça de la Fusta, Grupo Amanecer, i Grupo Xamora.
2n. Reducció del percentatge assenyalat i a cobrir per la contribució especial, per considerar que ha de ser més gran l’interès públic (una de les obligacions bàsiques dels Ajuntaments és l’obligatorietat d’atendre el proveïment domiciliari de l’aigua potable), i més reduït l’interès privat, xifrat en els contribuents. El percentatge fixat representa un 66,87% per als contribuents davant d’un 33,13% que ha de satisfer l’Ajuntament en forma directa.
Per tant, de l’esmentada nota entenem, que si la Junta de Delegats ho hagués trobat tot bé i hagués donat la seva plena conformitat, aleshores hauríem estat uns bons vallencs, però en fer les excepcions que s’han fet i que només poden redundar en el benefici del bé comú, resulta que només fem obstrucció.
Malgrat tot, aquesta junta sempre ha tingut present obrar amb tacte i prudència, per tal que, la seva actuació, no signifiqués l’anul·lació de gestions dutes a terme a prop d’organismes, als quals s’ha acudit a la recerca del suport necessari per fer el nou projecte de proveïment d’aigua potable.
Sap bé l’Alcaldia que després del 12 de febrer últim, en què va ser constituïda la Junta de Delegats de l’Associació de Contribuents (amb antelació segons l’Ajuntament i amb retard segons aquesta Junta) es tingueren diverses reunions amb el Sr. alcalde i també amb el Sr. Secretari, i una de sola amb l’Ajuntament. Sap també que en la majoria d’elles, no han estat criteris oficials, sinó del Sr. José M. Fàbregas i de Sr. Ramon Messeguer i, precisament per comprendre que amb reunions no arribaríem a cap fi pràctic, és per això que aquesta Junta cregué necessari exposar els seus punts de vista mitjançant escrits a l’Ajuntament.
La Junta de Delegats, com ja s’ha manifestat, ha impugnat el projecte, ja que aquest comprèn una sèrie de carrers en què les canonades actuals van ser instal·lades preveient una possible elevació de l’aigua. Aquesta junta considera que atès el percentatge que pot representar l’obra ja realitzada, ha de ser condició prèvia l’estudi i la determinació tècnica de la base que s’ha de descomptar del pressupost, ja que si bé el contracte pot variar en un 20% en més o en menys, cal tenir en compte que la Llei, es refereix concretament a casos imprevisibles i inevitables i no als previsibles com són els ja ressenyats. A més, també creu aquesta junta, que les obres ja realitzades s’han d’eliminar del projecte, ja que sobrepassen aquest vint per cent fixat per la Llei.
S’ha impugnat també el repartiment per contribució de millores, que puja a 2.530.730,00 pessetes per creure que no correspon al que determina la Llei; doncs, si bé aquesta diu que l’Ajuntament té facultat per aplicar un 80% del valor de l’obra, també condiciona que per determinar el percentatge s’ha de tenir present l’interès públic i particular. L’Ajuntament basa el seu criteri en què l’interès és del 2 a 1, és a dir, dues parts del contribuent per una l’Ajuntament, i diu, que l’interès públic el xifra, a l’aigua per a reg, per a incendis, etc, però no té en compte, a més de l’obligació ja comentada, que l’aigua reportés uns ingressos a l’Ajuntament.
Es parla també, a la nota de l’Alcaldia, de l’escassetat d’aigua que pateixen els veïns de la nostra ciutat. Nosaltres ens preguntem. A què és degut si, segons les dades llegides en aquest mateix setmanari, els cabals d’aigua de Valls aforen una quantitat que s’aproxima als 100.000 litres hora? A què és degut que al nou grup de la Xamora no hi ha restriccions d’aigua? A què és degut que sabent l’Ajuntament que són diversos els habitatges que no tenen aigua, no es procedeixi a un nou aforament per solucionar aquest problema, quan des de fa molts anys no s’ha fet, i saben tots els vallencs que és una de les causes de l’escassetat actual? O una de dues, o a Valls no tenim prou cabal o si en tenim, a part que reconeixem que moltes de les actuals canonades tenen una considerable pèrdua, si per part de l’Ajuntament s’haguessin pres les mesures del cas, no ens trobaríem en aquesta situació .
Aquesta Junta de Delegats té a càrrec seu únicament i exclusivament la part administrativa del nou proveïment d’aigües i creu que la seva actuació ha estat sempre de la mateixa honradesa ja que, donada la gran transcendència econòmica i social que tenen per a Valls les obres projectades, i portats els seus components del seu amor a la ciutat, decidits partidaris de tot allò que pugui contribuir al seu progrés, convençuts que amb això interpreten fidelment el sentir de la totalitat dels membres de l’Associació, a qui representen, manifesten una vegada més la seva disposició a prestar la seva col·laboració total i incondicional -a fi de fer una realitat factible-, l’assoliment del que és anhel ciutadà, sempre que els mitjans que han de possibilitar aquesta finalitat s’assentin en bases justes i d’equitat.
Valls, quinze de juliol de mil nou-cents-cinquanta-nou.
Emili Domènech Mestres, Francisco Miquel Pujol, Estanislau Tomàs Gibert, Antonio Panadés Barberá, José Ulldemolins Ferrer i Juan Vives Ferreter.
Benedicció i inauguració de l’elevació i proveïment d’aigua potable a la ciutat
El dia 17 de juliol de 1962, la ciutat va aparèixer profusament engalanada amb les banderes habituals i penjants als balcons oficials. Era una jornada important: es tractava de la inauguració del servei, amb la consegüent elevació, de l’abastament d’aigua a la població culminant una obra pretèrita que per un problema havia estat latent des de fa molts anys, precisant-ne la resolució; procés que es va iniciar l’any 1953 i que ha conclòs després de nou anys.
Per la importància social de l’obra es va voler donar la màxima solemnitat a aquest acte inaugural. Dimarts dia 17 de juliol de 1962, a les 13 hores s’efectuava a la plaça dels Màrtirs, la Benedicció i inauguració de l’abastament d’aigua potable a la ciutat. Amb això es coronava una vella aspiració i necessitat local.
S’havia produït el relleu a l’alcaldia; ja no era alcalde l’iniciador i gran defensor d’aquest projecte José Maria Fàbregas; actualment l’alcalde era Don Francisco Clos que va convidar els vallencs a participar d’aquest acte: “Desitja aquesta Alcaldia que la població celebri tan joiosa efemèrides vallenca, CONVIDA A TOT EL VEÏNAT a unir-se a aquest acte inaugural, i agrairà del comerç i altres establiments la seva adhesió als actes figurats al Programa; així com a les indústries facilitin als seus productors la seva assistència, a fi que la Ciutat tota, amb la seva presència doni al feliç esdeveniment la solemnitat que mereix.
Així ho espera el vostre Alcalde, que com un vallenc més, sent satisfacció pel resultat aconseguit, en bé de la nostra estimada Ciutat.”
A l’hora prevista arribava l’Excm. Sr. Governador Civil, Rafael Fernandez Martinez, el President de la Diputació Provincial, senyor Antonio Soler Morey, i les autoritats provincials i locals. Seguidament a la mateixa plaça es va procedir a la inauguració oficial del nou servei, amb la realització de diverses proves pels bombers de la ciutat; seguidament Mn Vicenç Morera va procedir a beneir les instal·lacions i conduccions de l’aigua.
l’Alcalde, senyor Francisco Clols, en un expressiu i sentit discurs, va fer història de la important obra aconseguida, animant els vallencs a mantenir-se units per assolir noves i decisives etapes per bé del nostre Valls. Va fer després, l’ús de la paraula el President de la Diputació Sr. Soler Morey, qui va transmetre en nom del senyor Governador, que hi era present, la satisfacció del mateix per haver estat inaugurada aquesta important millora per a Valls.
Finalment la benedicció i inauguració dels dipòsits elevat i semi enterrat.
(Juventud, 21 juliol 1962)
El Governador Civil va agafar una enrabiada per la manera com s’havia organitzat l’acte inaugural. No va voler intervenir al torn de discursos. No acceptava que la inauguració d’una obra a favor dels vallencs, amb tants anys de retard, s’inaugurés amb quatre manguerats d’aigua pels bons bombers de Valls. Va ser un fet que l’anotà a les seves pàgines on recordar la demanda de responsabilitats
