Mn. JOSEP BOFARULL I VECIANA
Si a l’església arxiprestal de Sant Joan tenim lo que s’ha anomenat l’Orgue de Valls és per l’esforç i pel coratge de Mn Josep Bofarull i Veciana, que fou arxipreste de Valls des de finals de l’any 2002 fins .
Com a creients li hem d’agrair els anys de dedicació pastoral i la qualitat de les seves reflexions sempre tant intenses i madurades i que, tot i la seva absència, seguim rebent puntualment. Com a vallencs, creients i no creients, la recuperació i la restauració de una gran part del patrimoni cultural vallenc. Quan es fa una visita cultural a Valls es sempre obligat visitar l’Archiprestal de Sant Joan, per que allí es on es troba més concentració de les obres del patrimoni cultural de la nostra ciutat.
Feia uns anys s’havia iniciat una tímida recuperació. Quan agafa més embranzida aquest procés és amb la creació de grups de voluntaris i amb les aportacions econòmiques de molts vallencs.
Des de l’arribada de Mossèn Bofarull s’hi donà un fort impuls en la restauració i recuperació d’obres d’art de les que nosaltres desconeixíem la seva existència o consideràvem desaparegudes després dels mals dies de l’any 36.
Actualment tenim un patrimoni d’art molt important en l’Arxiprestal, recuperat gràcies a l’esforç i al interès demostrat per Mossèn Bofarull, amb tot el seu equip de voluntaris.
Moltes vegades l’èxit d’un projectes esta en l’esforç per trobar d’on pot sorgir l’ajut i el recolzament, i aquest ha estat un mèrit de Mossèn Bofarull.
L’importància d’aquest patrimoni, el treball per recuperar-lo i restaurar-lo, ha estat molt important, i nosaltres ho volem reconèixer pel legat que ens ha deixat a la ciutat.
Moltes gràcies Mossèn Bofarull pel treball que ha fet i segueix fent per Valls.
PRESENTACIÓ DE L’OPUSCLE DE LA SETMANA SANTA A VALLS
(25 març 2022)
Mn. Josep Bofarull i Veciana
Saló de Plens de l’Ajuntament de Valls
Per una circumstància inesperada l’octubre de 2002 em vaig trobar a Valls, com a rector de les parròquies de St Joan, St Antoni i el Carme. Poc em podia imaginar que hauria de contribuir, encara que de manera modesta, a la represa de la Processó del Divendres sant, suspesa des de 1980, i a la recuperació de les Confraries i Germandats, que la feu possible.
Em venen al pensament i al cor molts moments, quasi tots agradables, d’aquesta represa i dels 15 anys que van seguir. Agraeixo que el llavors president de l’Agrupació Carlos Grau, quan només havien passat uns mesos que havia deixat Valls, em convidés a fer la intervenció en aquest acte. Era massa aviat. Les vivències clares i obscures eren encara massa recents… I ara, després d’aquest llarg i penós temps de pandèmia, sóc aquí, agraït de la invitació i de què no m’hàgiu oblidat. Us consta que, malgrat el meu pensament personal, el meu capteniment va ser, en tot moment, lleial, esforçat i la meva presència activa constant en reunions, a vegades una mica massa llargues, però sempre il·lusionants. Els primers mesos de reunions tot era parlar de xassís, de bateries, de faldilles, de vestes, de localització de llistes d’antics confrares i germans. Mentre, anàvem redactant els nous Estatuts que havien de ser aprovats i així constituir les Germandats i Confraries, el conjunt de les quals, l’Agrupació que per lògica i per Estatut propi havia de ser, i és, l’entitat responsable de la Processó del Sant Enterrament del Divendres sant, així com de mantenir la seva identitat tradicional (article 2)
Venia amb prejudicis, en part erronis, que havia anat construint a Reus i a Tarragona, pel que fa a les manifestacions de Setmana santa al carrer. Gràcies per haver-me ajudat a corregir aquests prejudicis. Gràcies per haver-me donat l’oportunitat de valorar la pietat popular sobre els misteris de la passió i mort de Jesús, manifestació de fe i cultura, amb una identitat pròpia a Valls.
Estava assabentat d’unes característiques pròpies que definien aquesta identitat. Entre altres: tots els participants anaven a cada destapada i no amb la cucurulla punxeguda que sempre m’havia semblat sobrera; la seriositat, prestància i mesura en la forma de desfilar; les presidències ocupades pels càrrecs de les Confraries i no pels polítics del moment o per personatges influents; la incorporació de les dones, injustament i arcaica vetades a participar a la processó; i encara, per subratllar el caràcter religiós de la manifestació, la processó sortiria i de l’interior de l’interior de Sant Joan i allí mateix acabaria en una breu reflexió i pregària. La processó té un sentit religiós, cultural i identitari. El religiós és el sentit fundant .el primer i el que sosté els altres dos.
Recordo molts moments d’aquestes reunions de l’Agrupació i les Confraries que era consiliari, i també de la processó de cada any des del 2003 fins al 2017. Em venen a la memòria dues situacions, que m’han quedat especialment marcades.
La primera la situo a finals d’octubre de 2002, quan havien passat poques setmanes de la meva arribada a Valls. Em vaig assabentar que el grup promotor es reunia al centre cívic la Fusta…i m’hi vaig presentar… Porta que s’obre amb estranyesa i fins amb una certa agressivitat. A la pregunta inicial clau (que us podeu imaginar) vaig respondre amb claredat i sentit positiu. Tot va ser fàcil a partir d’aquell moment.
Recordo la llarga nota que vaig publicar el 25 de novembre de 2003 (llibre J.Paris, p.109-110) en la qual exposava els criteris que havien de marcar la represa i la meva disponibilitat personal. Humilment recomanaria no perdre de vista el que s’hi escrivia. En part consta en els Estatuts llavors aprovats i sempre vigent de les vostres Germandats i Confraries. Continuo pensant que mantenir aquells criteris són una garantia de futur a fi que la Processó i la Setmana sant al carrer a Valls, no decaigui, es mantingui en la seva atractiva identitat i alimenti la espiritualitat interior de tots els participants, i sobretot dels qui formeu les juntes directives de les associacions.
La segona memòria és la sortida de la processó, la primera vegada en la represa, la nit del divendres sant, el 18 d’abril de 2003. Jo vaig fer un tomb per la nau de sant Joan i de la capella dels Dolors, saludant una per una totes les Confraries i Germandats, a les 10 de la nit, en punt, quan el llavors president (i actual: es veu que ho vares fer bé, amic Miquel, i has tronat a ser elegit!) em va abraçar ell de forma molt emotiva i jo sincera. Em vaig quedar a la porta observant la sortida ordenada i emocionada de cada Confraria i Germandat. Al carrer, tot de mirades encuriosides i expectants. Es movien els llavis amb pregàries silents, mentre els ulls s’aixecaven cap a les santes imatges de Jesús en diversos moments de la seva passió i sobretot a la principal, la del Sant Crist de Sant Joan. És corprenedor el silenci de les persones que contemplen, més que no pas miren, el pas dels misteris. Expressa respecte i religiositat.
Al cartell de la processó de 2004 ja van aparèixer les dues paraules que intenten definir la seva identitat: “ART I SILENCI”, amb la “I” que les uneix inseparablement. Alguna cosa tinc a veure amb aquesta encertada expressió, que es dedueix de la seva forma tradicional i de la alta qualitat artística de les representacions escultòriques del misteris.
No em veig en cor de comentar i enaltir l’art dels misteris: són patrimoni de la ciutat, són expressió de sensibilitat. Segur que els conservareu amb cura. Tan de bo poguessin ser exposats i visitats tot l’any en un museu específic i digne de la Setmana Santa vallenca.
Em vull aturar en el valor pregon de la segona paraula SILENCI. No és un eslògan publicitari per atraure turisme. Sí és una paraula que expressa un estil molt nostre: és atractiva i original, és emotiva i suggerent, propi de la nostra cultura continguda, austera i sòbria en les formes, que no imita altres identitats foranies extravertides, evidentment respectables que però no s’adiuen a la nostra manera de ser.
Copiar és trair, és vendre’s al reclam superficial, és perdre ànima i buidar el sentit. No caiguem en la trampa d’imitar, de manera maldestra, el que altres cultures expressen amb tot el seu sentit del món. Aparteu les rampellades d’excessos i modes passatgeres. Quan aquestes passen tot decau. Mantenir-se en un estil tradicional i propi és també una contribució positiva al poble, a la terra i al país. I no cal dir que és la nostra manera d’expressar la religiositat de portem en el cor. Un estil que apropa aquesta manifestació de religiositat popular a la litúrgica.
Més enllà dels recomptes del número fluctuant dels participants, cal cultivar la implicació i la complicitat dels confrares i germans en els dos objectius de les associacions: religiositat i solidaritat. Tan de bo encertéssiu a fer vives en activitats en aquest doble sentit durant tot l’any: seria la millor manera d’assegurar el futur de la processó. La interiorització és la millor assegurança més enllà de les quantitats que poden maquillar l’eufòria o la depressió momentànies. Amb aquest objectiu seria important que les associacions de Setmana Santa es vinculessin més a les parròquies i en la seva vida i servei pastoral. Recordo que aquest tema va ser tractat en l’assemblea de Confraries i Germandats amb l’arquebisbe Pujol el 3 d’octubre de 2011, en ocasió de la seva Visita Pastoral a les parròquies de la ciutat.
El silenci és necessari per a menar una vida serena i equilibrada. És com un aliment de la interioritat que ens fa forts davant les adversitats i, a l’hora, ens permet palpar la presència de la persona amiga, necessària i còmplice al costat.
Cal incorporar el silenci a tota conversa que vulgui arribar a conclusions fermes i compartides. Si un diàleg només és un parell de monòlegs interromputs pel cansament de l’altra part, seria com una cursa de relleus amb trampa, en la qual cada part pren la paraula sense esperar que l’altra hagi completat el seu discurs: és a dir hom abocaria la seva opinió sense el silenci necessari per a escoltar i sense el silenci necessari per a reflexionar.
No oblidem el silenci pesarós de les soledats de la gent gran, no prou valorada, que esperen els fills i els nets i el seu afecte. El silenci de les habitacions i corredors dels hospitals en les inacabables nits en les que sembla que mai es fa de dia. El silenci dels qui moren sols amb els ulls fits al sostre sense la presència i l’abraçada de la persona estimada al costat. El silenci del dol de la mort provocada per la insensibilitat o prematura per la irresponsabilitat. El silenci indiferent i vil que oprimeix el qui reclama una acollida fraterna i la justícia humana del dret a la vida i a una existència digna i suficient. El silenci agotzonat en una parada estratègica per a preparar paraules amenaçadores i agressives, que destrueixen l’altre tractat com a adversari.
Tampoc oblidem el silenci reconfortant ple de les paraules amoroses de dues persones que s’estimen assegudes al mateix sofà o mirant juntes l’horitzó infinit del mar o contemplant els cims que fan aixecar la mirada al cel. El silenci dens de contingut després de l’abraçada i la donació de cors i de cossos per amor. El silenci de les mirades tendres com a única expressió possible de suport al qui pateix mentre les mans s’estrenyen amb la força de la fidelitat. El silenci necessari per a assimilar una paraula sàvia o poètica que ens fa pouar en nous camins i sentits. El silenci d’admiració i astorament contemplant una obra d’art que ens colpeix. El silenci del gest contingut i expressiu com a única manera de manifestar un gran sentiment, que tots entenem sense paraules. El silenci com en suspens quan hem escoltat una melodia d’ocells o d’instruments musicals o de sons que ens han transcendit perquè venen del més enllà. El silenci de remors del bosc profund en el que és tan agradable l’escolta de la natura viva i també el de les onades suaus del mar nostre en un captard vermellós de tardor.
Impressiona el silenci de Jesús segons el relat de la passió davant del gran sacerdot que el condemna, davant del pretor Pilat que no l’entén i del rei Herodes que se’n burla; quan l’assoten i el coronen com a rei de riota; i encara més el gran silenci que s’obra al món després de la seva mort.
De la suprema imatge de la Mare de Déu dels Dolors de Lluís Bonifàs, sempre m’ha impressionat el braç dret del Crist, lànguid, estirat, sostingut per la mà dreta de la mare, un membre esblanqueït i sense vida, com una simfonia silenciosa, com una sageta que fereix el cor. En la passió i mort del Senyor res és mut, tot el silenciós i parla.
(Cant de Mare silent de Joan Àguila)
Aquest silenci eloqüent es fa sentir de manera incisiva en la celebració litúrgica del Divendres sant, quan, després de l’entrada sense cant, el prevere que presideix es postra de bocaterrosa, i tots ens agenollem, amb l’esguard una mica perdut, doncs no tenim cap imatge on descansar; quan a la llarga lectura de la passió i mort de Jesús segons l’evangeli de Joan, s’hi fan pauses que corprenen; quan entra la creu salvadora pel mig de la nau de l’església i l’acompanyem amb el silenci de la mirada i amb la pregària del cant punyent “Mireu l’arbre de la Creu on morí el Salvador del món. Veniu i adorem-lo”; i el silenci final quan l’església queda muda i esperançada el Sant Crist s’exposa a l’adoració de tots.
Vull afegir encara el llarg silenci de tot el dia del Dissabte Sant sense cap celebració de la fe, les imatges desades, dejuni d’Eucaristia, expectant de la Nit de Pasqua quan el gran silenci sagrat serà trencat per l’esclat de l’Al·leluia de Pasqua.
Tots aquests silencis són plens de sentit. No són un mutisme buit, passiu, un tancament de llavis i de cor cap l’endins de l’evasió i la covardia. El silenci és pausa activa i pacificadora per a obrir-se amb més generositat i disponibilitat. Que el SILENCI sagrat de la processó del Divendres Sant us renovi cada any en aquest compromís de fidelitat a la tradició i us eduqui en la interiorització, que és mestressa de vida. Que sigui un silenci, en fi, que us faci capaços de descobrir Déu en la vostra vida, que us capaciti per escoltar el missatge potent dels misteris de la passió i mort del Senyor, el Fill de Déu, que, cada any, porteu als carrers de Valls, perquè tothom tingui la mateixa oportunitat.
Permeteu-me, encara, que, tot seguint l’ordre de sortida de la processó, escolti amb vosaltres les paraules colpidores que ens diuen els nostres misteris, encarnats en moltes situacions actuals.
Els nostres cossos de seguretat guarden la tranquil·litat pública i han de ser garants dels drets i deures dels ciutadans, són els Armats, qualificats en algun lloc com a “soldats del Senyor”.
La Creu dels improperis recull tantes queixes justes dels marginats i descartats per un sistema econòmic i polític que afavoreix el posseir, el consum, fins el luxe escandalós.
El misteri de Simó de Cireneu ajudant Jesús en el camí del calvari ens recorda tantes persones associades generosament en serveis de caritat i justícia social, Càritas, Creu Roja, Intermón, Metges sense fronteres i tantes altres. Sostinguem-les amb la nostra valoració positiva i amb la nostra col·laboració econòmica.
El pas de Quan Jesús troba la seva mare, Maria, camí de calvari, ens fa avinent les persones estimades i fidels que tenim al costat. Reconeguem que no els manifestem prou el nostre agraïment per una presència sacrificada i pacient.
El misteri de la crucifixió del Senyor clavat a la creu ens obre la mirada i la sensibilitat a tants i tantes lligats al llit de la malaltia terminal, a la cadira de la discapacitat irreversible, a la precarietat econòmica impossible de superar, al pou profund la negra depressió que sembla irreversible.
Quan mirem Jesús encomanant-los l’un a l’altre, Joan, l’amic, i Maria, la mare “Ecce Mater tua”, ens fa adonar de l’amor incondicional que rebem i donem a casa, entre els grans i els joves, entre els avis i els nets, dins de la parella i pels fills nascuts del seu amor. En la família de sang i d’amor, quin tresor tan gran que tenim…no el malmetem!
Quan passa el sant Crist de Sant Joan, amb el cap inclinat, els ulls closos, tot el cos las, amb corona de rei vencedor de la mort, només podem fer una cosa: aixecar el cor cap a Ell i cap els qui són capaços de donar la vida per amor i dir agraïts gràcies! Que siguem dignes i conseqüents amb tanta estimació.
El cos de Jesús es davallat de la creu, misteri del seu abaixament fins al lloc dels morts per aixecar-nos a tots, representats per Adam, l’home fet de terra, i per Eva, mare dels vivents, i portar-nos a la Vida. Escoltem el missatge: ningú està perdut per sempre, encara que hagi davallat al abisme de la droga, de l’alcohol, de l’ambició, del sexe deshumanitzat, del poder cec, de la violència embrutidora… Sempre, des de Déu Pare de misericòrdia se li dona la possibilitat de la llibertat i de la recuperació de la dignitat.
El misteri de la Mare de Déu dels Dolors ens ofereix una mirada commovedora dirigida a un rostre d’ulls clucs i a un cos exànime. Sembla un final tràgic, fracassat i tancat en ell mateix. Però no, perquè la dona és la mateixa que quan el fill tenia només 40 dies de vida va escoltar: aquest noi…serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’anima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts” Aquesta revelació ens diu a tots que la porta del futur no està tancada i l’arc de sant Marti de la pau brillarà sempre i per tothom, perquè el qui té la Mare a falda és el Príncep de la Pau, vencedor de l’odi i de la mort.
Ens ho proclama la preciosa i monumental Palma de Pasqua que, al capçal del Sant Sepulcre ens anuncia la victòria sobre la mort, la injustícia, la violència i la iniquitat que causem els humans. Tots som en part culpables, per la nostra limitació humana i tots, encara més, participarem de ple en el triomf del Qui fou Sepultat a la terra. Com el gra de blat que es podreix per a que pugui brostar i créixer l’espiga curulla de bon aliment, el Senyor, Pa partit per a que pugui ser abundosament repartit a tots els qui fem el dur camí de la història.
En l’Ofici de Lectura del Dissabte Sant llegim: “Avui hi ha un gran silenci a la terra; un gran silenci i solitud. Un gran silenci, perquè el Rei dorm. La terra s’ha esgarrifat i ha restat immòbil, perquè Déu s’ha adormit en la carn i ha ressuscitat els qui dormien feia segles. Déu ha mort en la carn i ha desvetllat els de l’abisme… Va agafar Adam per la mà, i va fer-lo alçar, i li deia: Desperta’t tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i Crist t’il·luminarà”
Bona i ben celebrada Setmana santa, a l’església i al carrer.
Millor Pasqua de Resurrecció del Senyor, en el cor i en la vida.
