La vigília de Nadal de 1951 era dilluns; a la tarda jo estava a la barberia de la cooperativa de barbers, que hi havia a la cantonada de El Pati, amb el carrer, anomenat actualment, Gonzalez Alba. Era impensable arribar al Nadal sense que el barber m’hagués “tocat” el clatell, així es deia arreglar una mica el cabell. Des de molt petit sempre havia estat client d’aquella barberia, per que així m’ho manaven; era la barberia del padrí i jo tenia el mateix barber, l’Emilio Bel, que després també va ser cambrer a cal Bou. El meu pare anava a la barberia de la plaça del Blat, el seu barber era el senyor Plana.
Aquell 24 de desembre la barberia estava plena, amb espera; l’Emilio ja m’estava arreglant quan va entrar un client cridant, amb la veu de voler donar una noticia important: S’acaba de morir el senyor Lluís Martinell, al despatx de l’ajuntament. Em vaig quedar glaçat, feia dos messos havia complert nou anys, i el senyor Lluís era la primera persona propera de la meva vida que moria. L’Emili s’han adonà de com m’havia afectat i va fer senyal de que baixessin els comentaris; ell mateix li va explicar al padrí la reacció, en silenci, que jo vaig tenir, i que també l’afectà.
Sempre he comentat que en l’entorn familiar Galimany i Martinell, jo havia estat el primer nouvingut. Tothom estava pendent meu; tots em volien per portar a passejar; quatre anys després, coincidint amb la meva germana i el cosí Francisco va néixer Lluís, fill de Joaquim i Mercè Martinell, per tant, el primer net del senyor Lluís. Jo havia gaudit molt del seu caràcter falaguer jugava amb mi quan encara vivíem davant del Teatre Principal; i ja, uns anys després, amb el seu net Lluís ens portava a passejar pels torrents de Valls, que aleshores era un passeig molt sa en plena natura, res a veure amb lo que és ara; em regalava tiquets per les atraccions de la fira, i tantes coses plenes de cordialitat i estima. Era, realment, la figura patriarcal, admirada i estimada amb sobremanera pels fills i tota la família. Hi tenia una relació d’estima important i no és estrany que m’afectés la sobtada noticia.
Era el Nadal després de les Decennals de 1951; potser pel bon regust que deixaren aquestes festes, les famílies tenien desig de retrobar-se altra vegada; així, a casa nostre hi vingueren el germà de la iaia, Rafel, amb l’esposa i la filla Maria Teresa. A la família Martinell s’hi reunien, aquest Nadal, amb la germana Isabel i els nebots del senyor Lluís. La coincidència dramàtica feia que fos el mateix moment d’arribar aquesta família en tren de Barcelona amb el del trasllat del ja difunt Lluís a casa seva.
Havia mort sobtadament en el seu despatx de l’ajuntament, aproximadament a 2/4 de cinc de la tarda, on havia anat a acabar uns documents que tenia pendents mentre esperava l’arribada de la família barcelonina. Dos voluntaris de la Creu Roja el traslladaren en una llitera de fusta, tapat amb una manta, a peu, de l’ajuntament a casa seva, passant per la plaça del Blat, carrer Forn Nou i plaça de l’Oli, on vivia.
Ens podem imaginar l’enrenou en aquella casa, on el fill Joaquim havia anat a l’estació a esperar als familiars, a la Mercè que li porten al pare, i l’arribada a casa de tots plegats, sense cap noticia prèvia; no hi havia mòbils a l’any 1951.
La notícia s’expandí ràpidament per tota la ciutat provocant una trista impressió. El senyor Martinell era un valor estimat i apreciat per tota la població. Cinquanta-quatre anys consagrats a l’ajuntament, servint als seus veïns per orientar-los i aconsellar-los en deixaven constància.
Els que el tractaren parlaven de la seva humilitat, el seu zel, el patriotisme per la ciutat i el seu país. Els seus companys de feina ponderaven la seva pietat i el seu companyerisme.
A més de la seva activitat municipal, havia estat Procurador dels Tribunals i Secretari de la Cambra Oficial de Comerç. Estava condecorat amb la Medalla de Plata al Mèrit en el Treball, concedida feia pocs anys.
Com era tradicional, les famílies catalanes d’aquells anys anàvem tots plegats a la Missa del Gall. Ara que es reivindica amb tanta vehemència la identitat catalana, celebren el sopar de Nochebuena, una incongruència més a les que ens anem habituant. Aquell dilluns, vigília de Nadal, anàvem a Missa del Gall al Cor de Maria, per que crec que la meva germaneta Adelina amb cinc anys cantava en el cor del col·legi unes nadales, la que més recordo era “Oh verd avet”. Després de la Missa nosaltres, els dos petits, anàrem cap a casa amb els avis, mentre els pares anaren al domicili Martinell a fer unes hores de vetlla. Allà hi havia molta gent, regidors i funcionaris de l’ajuntament, veïns i familiars.
Fórem tots puntuals a l’hora de dinar el dia de Nadal; l’enterrament era a primera hora de la tarda i els homes anaven a l’enterrament. Es sortia del domicili del finat; el meu pare i el padrí s’avançaren per anar una estona abans amb la família que estava molt afectada; jo vaig anar-hi amb el tiet Rafel, germà de la iaia Teresina; nosaltres no anàvem amb el dol, ens posarem enmig de la multitud d’homes.
Des de la plaça de l’Oli es traslladà la comitiva a l’església de Sant Joan, i d’allí emprengueren el seu darrer pas pels carrers del seu estimat Valls, fins arribar al Cementiri; la veritat és que molts pocs homes acomiadaren el dol abans del Cementiri. Fou una gran manifestació de dolor i estimació, a la vegada.
El dol oficial el presidí l’alcalde Josep Maria Fàbregas, amb tots els regidors del Consistori; es constituí una altra presidència de funcionaris municipals presidida pel secretari de la Corporació Sr. Albert Manuel Rimbau. Al voltant del cotxe fúnebre, de dos cavalls, portaven torxes altres funcionaris i li donaren escorta sis Guàrdies Municipals.
Jo anava amb el tiet Rafel i algun familiar més. En arribar al Cementiri, al passar a donar el condol, el meu pare em va estirar i em va fer quedar amb ell, al voltant del fèretre, junt amb els familiars, les autoritats i funcionaris. 
Acabats els testimonis de condol, que es prolongaren durant molta estona, recordo al Cap de Protocol, crec que s’anomenava així, senyor Pena, que m’impressionà moltíssim veure com una persona ja molt gran, amb uniforme de gala, plorava desconsoladament. S’apropà al fèretre, junt amb el senyor alcalde, que li va cedir al senyor Pena l’honor de retirar la Medalla de Plata al Mèrit en el Treball que havien posat damunt la bandera de Valls, que cobria el fèretre. El senyor Pena entre plors i emocions li entregà la Medalla al senyor alcalde i aquest es dirigí al senyor Joaquim Martinell, fill gran, i li entregà la Medalla amb una abraçada molt emotiva per part de tots, que érem molts, els que vivíem aquells moments, a la vegada trist i també històrics per la ciutat. Jo hi era, acabava de complir nou anys i tinc el record present com si hagués estat ahir. Dos dies després oficià el funeral a l’església de Sant Joan el seu cossí, Mossèn Martinell. Els meus pares i avis m’hi portaren per que en fos conscient de que s’acabava una part de la vida en que jo hi havia participat molt i tingues sempre el record d’aquell gran home, del que sempre havia rebut un tracte gens diferent del que donava a altres persones: cordialitat, molt afecte i bonhomia.
El sentiment produït per la mort del Sr. Martinell va arribar a les llars vallenques. El seu record i memòria a les ments vallenques no va ser fugaç.
Més de mil concurrents a un enterrament només és fruit d’una vida cremada al servei del seu poble, amb immaculada executòria, abnegada, silenciosament i anònimament, pel benefici aliè. Només això pot explicar l’emoció i el grandiós acompanyament que va despertar la seva mort i va mobilitzar el seu sepeli; espontània manifestació de gratitud pública als molts anys de fecundo i ingent treball.
Era fàcil descobrir en el senyor Martinell una personalitat eminent en l’ordre espiritual, en el particular, en el literari, i en el professional. Actiu en múltiples facetes, eminentment constructiu, moralitzador, auster i batallador.
Cal destacar que, al seu lloc de treball per a la Ciutat era un competent servidor, diligent i enemic de tortuositats. Tots els vallencs, i comarcans, sense distinció de classes, hi tenien l’home sempre disposat a solucionar petits i grans problemes, prevenir i defensar interessos legítims.
Gran conversador, amb una xerrada amena i suggestiva. Gaudia d’una ploma privilegiada; la seva prosa, profunda i fluida, fou premiada en diversos certàmens literaris.
La seva dilatada gestió d’Oficial Major i de Secretari (que de fet ho va ser durant moltíssims anys) del nostre Ajuntament, donaren constants i eloqüentíssimes proves d’això, destacant la reconeguda competència en assumptes municipals i administratius, la seva visió dels fets i les seves conseqüències i el seus madurs coneixements en l’ordre jurídic administratiu.
