(Valls, 19 de setembre de 1900 – Barcelona, 15 de gener de 1982) fou enginyer, polític i empresari.
Gràcies a la incansable ploma del recordat amic Pere Altés, disposem de molta informació sobra la vida i activitat del senyor Barbat Miracle. Part de lo que trobareu a continuació prové dels fonts de l’amic Pere Altés.
El senyor Barbat, per raons d’haver dedicat a Valls molta part de la seva trajectòria, ja sigui en l’aspecte cultural, financer o industrial, és sobrerament conegut a la nostra ciutat, i no solament en els medis on es movia habitualment, sinó també en la mateixa intimitat de la vida ciutadana, tota vegada que estava establert aquí, i mai es desprengué de la nostra població.
Tot i a ver marxat molt jove de Valls, empès pels estudis de peritatge i d’enginyer industrial, sempre va estar en contacta i relacionat amb la seva ciutat. Tothom coneix la seva activitat que ho acredita. Valls pogué comptar tothora amb ell, amb el seu assessorament, i amb la seva empenta personal quan calgué.
L’any 1927 obtingué per oposició la plaça al Cos d’Enginyers Industrials del Ministeri d’Hisenda. El 1934 fou nomenat president de l’Associació d’Enginyers de Catalunya. Malgrat la seva renuència a actuar en política, el 1935 fou nomenat conseller de Sanitat i Assistència Social en el govern de la Generalitat de Catalunya format després dels fets del sis d’octubre de 1934 i presidit per Ignasi Villalonga i Villalba. Dimití quan fou nomenat cap de govern Manuel Portela Valladares. A les eleccions generals espanyoles de 1936 fou candidat per la província de Tarragona a les llistes del Front Català d’Ordre com a representant del Partit Republicà Radical.
L’any 1941 es casà amb Montserrat Gili, filla de l’editor Gustavo Gili, amb la que va tenir tres fills. El 1942 fou nomenat director de Ràdio Barcelona. Durant el seu mandat va impulsar els Premis Ondas.
També treballà a Publicidad Gil i el 1951 fundà l’empresa Mecanismos Auxiliares SA a Valls. El 1960 va fundar a Barcelona l’Institut d’Estudis Vallencs, que el 1964 traslladà la seu a Valls.
El senyor Barbat fou l’artífex de que l’any 31 vingué a Valls per segona vegada un ministre: el senyor don Pedro Sangro y Ros de Olano. Hi venia per tal d’ésser portador de la bandera de la Ciutat a la processó decennal a llaor de la Mare de Déu de la Candela. No hem d’oblidar-nos que si el Ministre del Treball va venir a Valls, i si d’aquí va arrencar una amistat i una col·laboració que ha perdurat sempre, fins més enllà de la mort del Marqués de Guadel-Jelû, això ho devem al senyor Barbat.
La relació amb l’Escola de Treball fou molt intensa, com no podria ser d’altra manera coneixent la seva trajectòria des dels seus primers anys professionals en promocionar la creació d’Escoles de Treball a la nostra província. Una mostra per l’interès i l’afecte que tenia per l’Associació de Valls fou la cessió d’un edifici esbalandrat de Miramar per fer-hi el “Xalet-Refugi Excursionista”. S’inaugurà solemnement el 8 de juliol de 1951, i se li imposà el nom de «Montserrat Gili», a la memòria de la seva difunta muller.
Quan a la segona meitat dels anys cinquanta entrava en crisi l’industria tèxtil, que ocupava a molts Vallencs en les nombroses fàbriques que hi havia. El senyor Barbat va crear una industria potent. MAI S.A., i, sobre tot amb futur que ocuparia a molts Vallencs, joves i grans, amb lo que s’esmorteí l’efecte de la davallada de l’industria tèxtil. Deia el senyor Barbat en una carta oberta dirigida a Xavier Solà: ”A estos catalanes, andaluces, gallegos, castellanos, vascos, etc., que con su incorporación a MAI se convierten en unos vallenses más, va también dirigida esta carta, cuyo mensaje de universalidad nos impide redactarla en el idioma vernáculo como correspondía”.
Ell mateix ens recordava en una entrevista de l’any 1971 a quina casa va néixer: En una casa del carrer del Forn Nou, cantonada amb el carrer de Sant Pere, on el meu pare posseïa una carnisseria, la qual encara funciona ara. Allí també nasqueren els meus tres germans grans, avui en vida. Quan jo tenia cinc o sis anys la família es traslladà al mateix carrer del Forn Nou, número 59, on nasqueren els altres tres germans.
Segueix el seu relat prou interesant: “Vaig dir al pare que m’agradaria de fer-me enginyer. El meu pare s’esgarrifa i em va dir: «Ja saps el que dius?». I va prosseguir: «Si tu vols estudiar no et faltarà la meva ajuda en tot el que pugui». Llavors a Valls no estudiava a la Universitat gairebé ningú”.
Ens causa veritable estranyesa, i també tristesa com a vallencs, no que es valorin els mèrits del senyor Barbat, reconeguts per la AAEET en fer-lo Soci d’Honor, sinó que es tardi tants anys en reconèixer-los-hi per la ciutat. I si es mira fredament la qüestió, així és. I son uns quants vallencs il·lustres en llista d’espera. La gratitud és un sentiment que ennobleix les persones.
