HOSPITAL DE BELLVITGE 

L’any 1969 el Instituto Nacional de Previsión encarregà a l’empresa Dragados y Construcciones la construcció del seu segon gran hospital dintre de l’àrea del Barcelonès, al municipi de l’Hospitalet de Llobregat, i a l’àrea del barri de Bellvitge. La construcció de l’hospital es va iniciar l’any 1970, d’un estil similar als Hospitals Infantil de Vall d’Hebron i l’Hospital Universitario la Paz de Madrid. Es considerava que l’estructura circular, amb el control d’infermeria en el centre, feia més fàcil el comandament i l’accés a les habitacions que la circumdaven.
Quan convocaren el concurs de mèrits per a accedir a les places mèdiques d’aquest hospital, jo treballava a la Unitat de Transplantament de l’Hospital Clínic. Tots sabíem que la Seguretat Social disposava, aquells anys, de mitjans més adequats que no pas altres hospitals. Vaig presentar el meu currículum, petit encara, on pesava molt el fet de portar tres anys en una unitat única al país, com era la del professor Gil Vernet. Vaig guanyar el concurs amb una plaça en la categoria d’adjunt, al laboratori d’anàlisis clíniques; en aquells anys no estava reconeguda a Espanya l’especialitat de bioquímica clínica. Tots els que ens incorporàrem al laboratori érem molt joves, amb unes edats que oscil·laven entre els 29 i els 31 anys, i ho férem quan encara no s’havia inaugurat l’hospital. L’apertura s’oficialitzà el 8 de novembre de 1972 amb l’assistència dels prínceps Joan Carles i Sofía, i del ministre de Treball i Seguretat Social, Licinio de la Fuente. L’hospital va rebre el nom oficial de Residencia Sanitària de la Seguridad Social Príncipes de España.
El primer director de l’hospital fou el doctor Fernando Bartolomé, una persona molt correcte i educada, molt detallista en la perfecció de l’uniforme i la higiene hospitalària. Inicialment organitzà el centre amb un organigrama de serveis mixtos mèdics i quirúrgics, de manera que era testimonial el servei de Medicina Interna que quedava confeccionat amb la suma de totes les especialitats mèdiques, igualment amb les especialitats quirúrgiques. Teòricament tenia un cert sentit, però pràcticament fallava, ja que un reumatòleg no es podia responsabilitzar, en una guàrdia, d’un malalt cardiòleg. Aquest conflicte retardà l’obertura dels serveis que es feu progressivament durant els quatre primers anys.
En aquest anys la tecnologia del laboratori clínic havia evolucionat molt poc, la metodologia de treball era una continuïtat de la que tenia a l’Hospital Clínic: volum de sang gran, tecnologia manual, identificació de les mostres amb llapis retolador… Això repercutia molt en la recepció dels informes a les unitats mèdiques de l’hospital; de 24 a 48 hores des de l’extracció de la mostra. Les secretàries transcrivien els informes amb les màquines d’escriure convencionals i corregien els errors amb papers typex. En aquestes condicions es produïen importants errors de transcripció, tant en el tractament dels resultats com en el trasllat i gestió de les mostres.
Quan feia poc temps que s’havia dut a terme l’apertura de l’hospital començaren les ofertes comercials del que es coneixia com a analitzadors automàtics monocanals: cada analitzador només estava preparat per a analitzar un component bioquímic; nosaltres en disposàvem de quatre, pels components més sol·licitats, i això alleugerava una mica la feina, tot i que no de manera significativa, perquè l’única etapa mecanitzada era la de la reacció química.
El laboratori estava organitzat en seccions, segons els tipus de determinacions analítiques. A mi, per venir d’on venia, em responsabilitzaren de la mateixa tasca que estava fent al Clínic: la bioquímica bàsica i general, funció renal, electròlits, etc. En els inicis dels anys 70 no existia ni es coneixia la informàtica. La jornada de treball era de 8.00 a 15.00h, i la corresponent guàrdia periòdica de 24 hores en el laboratori d’urgències; les secretàries informaven els resultats per les tardes.
A finals de l’any 1974 s’implantà a Espanya una delegació comercial de l’empresa americana Technicon España S.A., una companyia d’investigació de tecnologia per al laboratori que havia creat uns primers robots que feien analítiques i que estaven ben implantats a USA, basats en la tecnologia denominada del “flux continuo”, ideada pel mateix propietari de l’empresa. L’any 1975 havia presentat al mercat el model d’analitzador que representaria la gran revolució pel laboratori clínic i hematològic. Així, durant una dècada dominaren el mercat dels analitzadors de laboratori, fins que altres indústries potents europees idearen nous sistemes automàtics.
Technicon España S.A. buscava un gran hospital espanyol que es trobés en els inicis de la seva organització, i que en el pocs mesos del seu funcionament encara no hagués consolidat la sistemàtica de treball, però que s’hagués mostrat obert a innovar. Els dirigents tècnics de l’empresa vingueren a l’hospital a informar sobre les característiques del nou analitzador al cap de servei del laboratori, el doctor Enric Fernàndez Simó. Per les seves particularitats, i pels components que analitzava, tot allò m’afectava directament i, per tant, em convidà a participar en la reunió que es va fer al seu despatx. Van ser quasi dues hores llargues d’informació i dades de novetats tècniques i organitzatives. Em vaig quedar amb dues dades puntuals: el volum de mostra necessària de sang que passava dels 20 ml als 5 ml, i el temps de recepció dels informes a les unitats mèdiques hospitalàries, que passaven de les més de 24 hores d’espera a només 6 hores, amb la millora que això representava per a un diagnòstic ràpid, i l’estalvi en el temps d’estada del malalt a l’hospital. Tot havia de redundar en una ràpida reducció de peticions al laboratori d’urgències.
La proposta que va fer l’empresa Technicon España S.A. al Servei d’Anàlisis Clíniques consistia a deixar l’analitzador en dipòsit, sense cost, durant un o dos mesos, i si l’oferta la consideràvem bona existia la possibilitat de comprar definitivament l’analitzador en les condicions que s’acordessin amb la direcció. Es tractava de canviar radicalment el concepte que coneixíem fins aleshores del laboratori clínic. El nom ja ho deia: Sequential Multichanel Analyzer Computer (SMAC). Físicament era com un gran armari, amb dues columnes de calaixos visibles, on s’hi allotjava tot el sistema per dosificar mostres, reactius i fer la lectura de les reaccions químiques; l’operador només havia d’estar pendent de què tot seguís el curs programat. Al tub amb els 5 ml de sang centrifugada se li incorporava un separador per a alliberar el sèrum del coàgul; el tub portava enganxat un codi de barres, identificador del malalt. El codi servia per introduir en la memòria de l’ordinador de l’analitzador totes les dades del malalt (nom, ubicació, edat, diagnòstic). Quan el tub passava per davant de l’analitzador, i en el moment que absorbia la mostra també llegia el codi de barres i ho associava amb tota la informació del malalt. A través d’unes bombes peristàltiques es desplaçava la mostra i es feien les barreges amb els reactius; eren les mateixes reaccions químiques que havíem fet fins ara manualment i que ara es feien automàticament. Una vegada completat tot el procés, i per mitjà d’una impressora incorporada a l’analitzador, s’imprimien els resultats amb tota la informació del malalt i, en cada resultat, es marcava si era patològic o normal. En realitat era tot un laboratori, completament mecanitzat, amb tots els elements informàtics i tècnics que no teníem fins ara al laboratori, encara desconeguts per nosaltres. La millora en qualitat era important: no es manipulava la mostra que ara s’identificava amb codi de barres, no calia transcriure els resultats ja que s’imprimien automàticament, i la qualitat de les reaccions químiques era molt millor que no pas la de les realitzades manualment. Processava 130 malalts per hora i proporcionava el resultat de 20 paràmetres bioquímics en cadascun d’ells. És a dir, en una hora realitzava 2600 resultats. Era la revolució en l’organització del laboratori. Com a responsable d’aquesta àrea, em van assignar l’estudi del cost, qualitat i beneficis organitzatius del laboratori, en el supòsit d’incorporar aquest analitzador. El sistema era completament innovador, tant conceptualment com pel que fa a la metodologia de treball, per tant, a les infermeres d’aquesta àrea se’ls va assignar un curs d’una setmana per formar-les en el nou sistema de treball: l’analitzador, el control de la qualitat i el manteniment precís que calia realitzar per mantenir l’equip en bones condicions. L’oferta de compra era de 26 milions de pessetes l’any 1976. Un cost molt alt que calia justificar amb l’estalvi del cost en reactius, el temps d’estada del malalt a l’hospital i la celeritat en un diagnòstic ràpid. La complexitat de tot el sistema requeria un bon aprenentatge de les persones que treballessin en aquesta àrea, matí i tarda, i molt bon coneixement d’interpretació dels resultats. Un cop va ser presentat l’estudi la direcció hospitalària va considerar que es veia amb el coratge necessari per fer l’adquisició de l’analitzador.
La situació social convulsa del 1974
L’any 1974 hi havia una situació social convulsa pel canvi que es veia venir. L’organització de l’hospital recentment inaugurat no va quallar i existia una dificultat per contractar infermeres i personal auxiliar, així és que tot plegat retardava l’apertura d’especialitats i unitats de l’hospital. Es produí un canvi a la direcció del centre i el doctor Bartolomé va ser substituït pel doctor Evangelista que venia de l’hospital La Fe de València; un canvi ràpid, i només era per a una temporada curta, amb la finalitat d’obrir, com fos, la resta de l’hospital. El doctor Evangelista s’interessà molt pels detalls més petits del projecte i observà que aquest nou concepte del laboratori reduiria el temps de permanència dels malalts a l’hospital i també acceleraria el període per concloure un diagnòstic, amb tot el que això comportaria econòmicament, i també qualitativament en l’àmbit assistencial. També era conscient de què no disposava dels milions pressupostats.

Aquest període d’estudi de l’analitzador prestat s’exhauria i calia prendre una decisió. Va coincidir que amb el nou projecte organitzatiu de l’hospital se celebraven freqüents reunions a l’hospital al més alt nivell gerencial de la Seguretat Social. El director em va suggerir que, en una propera reunió hi hauria dirigents de la Seguretat Social, així com els caps de servei i directius de l’hospital; calia preparar una presentació del projecte per criar l’atenció i despertar l’interès dels participants. Em vaig reunir amb el meu grup de treball del laboratori, residents, infermeres i secretàries, i amb el cap de servei del laboratori, el doctor Fernández Simó. Es presentaren suggeriments, però el que va quallar va ser el que va presentar una infermera amb el següent raonament: “Aquests senyors venen a una reunió a la Junta de Govern, se’ls oferirà un esmorzar, com és habitual; el director els hauria de comunicar que necessitem mostres sanguínies voluntàries en dejú per a l’estudi dels valors de referència que estem realitzant, amb una altra excusa. A tots els que ho acceptin, en uns minuts, se’ls extrauran cinc mil·lilitres de sang i després se’ls oferirà l’esmorzar. Mentre, en els trenta minuts d’esmorzar, nosaltres els farem una analítica completa per l’SMAC, imprimirem els resultats i, encara no hauran acabat d’esmorzar, que ja els podrem lliurar el resultat amb totes les seves dades, resultats i diagnòstic”. Aquesta idea, que al principi semblava un acudit, es va acceptar i al director de l’hospital li va semblar molt bé. Ell s’encarregaria de donar una forma afable a la proposta. Un cop haurien rebut el resultat se’ls convidaria a participar en una sessió informativa amb la projeccions de diapositives.
Arribat el dia van preparar quatre safates amb tot el necessari per fer l’obtenció de la mostra, mentre dues secretàries emplenarien els fulls de petició d’anàlisi amb les dades de cadascun. Recordo que en aquella reunió hi assistia el director de la Seguretat Social, el senyor Mata, i el director de l’Institut Nacional de Previsió a Barcelona, el senyor Sendra, entre d’altres.
Estàvem convençuts que d’aquella escenificació en depenia el futur. Comunicàrem l’estratègia a la casa Technicon España a Madrid demanant-los suport i ens van facilitar l’assistència de dos tècnics especialistes de l’analitzador des de primeres hores del matí de la jornada en qüestió. Era important que no es produís cap contratemps doncs era un esdeveniment decisiu per a nosaltres i també per a la casa comercial.
Les infermeres d’aquesta àrea eren molt eficients i, malgrat la seva joventut -no superaven els 25 anys-, també eren molt bones professionals. Es van desplaçar a la zona de direcció quan ens va avisar el director; allí van començar a efectuar la presa de les mostres mentre la secretàries recollien les dades personals de cada participant. Aproximadament hi van participar una quinzena de persones; la resta preferiren no prendre-hi part.
Passat aquest moment, les mostres arribaren al laboratori. Les secretàries introduïen les dades mentre es centrifugaven les mostres identificades des de l’origen amb el codi de barres. Mentre, l’analitzador ja estava amb tots els paràmetres ajustats i amb els controls de qualitat comprovats. Cinc minuts de centrifugació i gairebé vint més a l’analitzador, i començaren a imprimir-se correctament tots els resultats. Com que el cap del servei estava reunit amb la Junta de Govern, jo vaig ser el responsable de portar els informes i distribuir-los entre els membres de la reunió. No havien passat ni 40 minuts des de la presa de mostra i ja teníem el resultat; el més habitual en aquells anys era, com a mínim, unes dotze hores, ja que els resultats es transcrivien manualment a l’informe.
La sorpresa va ser gran, no esperaven tenir-los abans de marxar. Suspengueren el tema que s’estava tractant en aquell moment ja que cridà més l’atenció com s’havia fet el procés analític. Tot seguit, el director havia preparat una petita sessió amb diapositives per explicar com treballava l’analitzador i l’estalvi que suposava. Els assistents, sorpresos, ignoraven l’existència d’aquests analitzadors, i menys que el nostre hospital en tingués un. Quan acabà la reunió, el director de la Seguretat Social i altres assistents es desplaçaren a la zona del laboratori on hi havia l’analitzador per veure in situ el seu funcionament. Ja quedava molt poc per convèncer-los. I així va ser. La negociació amb la casa comercial es va fer al més alt nivell administratiu de la Seguretat Social perquè hi havia uns requisits afegits al preu inicial: la casa comercial utilitzaria de manera discreta el laboratori de Bellvitge com a aparador per ensenyar el funcionament de l’analitzador a possibles clients, i l’hospital rebria una atenció tècnica especial per part del servei tècnic de Technicon España S.A. Tot això va representar un abaratiment en el preu de la compra.
Al cap de pocs mesos estaven actius sis analitzadors al nostre país (València, Sevilla, Madrid, Santiago, Barcelona i Bellvitge).
Per al laboratori de l’hospital que s’estava iniciant, aquesta incorporació tècnica fou molt important. Hem de tenir en compte que no teníem cap element informatitzat i, tanmateix, aquest analitzador treballava per control informàtic; era un sistema computeritzat treballant en un entorn on fins aleshores la tecnologia més avançada era la màquina d’escriure convencional.
En incorporar a l’analitzador components bioquímics procedents d’altres àrees de treball del laboratori, com ara enzims, algunes infermeres van quedar alliberades del seu treball i, per tant, es va poder obrir la secció de metabolopaties, ampliar la d’hormones i la d’immunologia, sense ampliar plantilla. El fet de tenir els informes analítics a disposició del facultatiu abans d’acabar la jornada laboral matutina, permetia renovar la teràpia al malalt abans del migdia; una gran eina per al facultatiu.
En poc temps passàrem radicalment d’un laboratori completament manual a un laboratori amb determinacions bàsiques exclusivament automatitzades i amb un sistema totalment informatitzat. S’evitaven els errors aliens als procediments analítics, que eren freqüents, i es millorava completament la practicabilitat.
El cap de servei, el doctor Fernández Simó, estava totalment satisfet amb el laboratori. En un simpòsium que es va realitzar a Madrid l’any 1976 va presentar una conferència sobre com estava organitzat el laboratori; l’última diapositiva era una fotografia del zelador, amb tota la carpeta d’informes per repartir a l’hospital, i sota el rellotge del laboratori que marcava les 12 hores del migdia. A la UCI hi arribaven a les 10 del matí, abans de la visita mèdica.
A tots els que treballàvem en aquesta àrea del laboratori, aquest avenç ens va beneficiar professionalment. A les infermeres se les recompensava amb un coneixement tècnic afegit i se les convidava a cursos de perfeccionament per a aquest treball. Es convocaren dues places de cap clínic d’Anàlisis Clíniques i el director em recomanà que m’hi presentés. L’any 1977 vaig passar d’adjunt a cap clínic del laboratori.
Una sèrie de circumstàncies ens portaren a ser els pioners dels laboratoris automatitzats al nostre país. Això ens estimulava a fer estudis relacionats amb aquest nou concepte del laboratori, com ara el control de qualitat, l’estudi de la fiabilitat i la correlació amb la metodologia manual utilitzada fins aleshores. Ens convidaven a presentar els nostres estudis a simpòsiums i reunions de l’especialitat, i ens atorgaren diversos premis pels nostres treballs. Per primera vegada, l’any 1976, presentàrem els nostres estudis en un Congrés Internacional de Química Clínica a Praga, i l’any 1978 al Congrés Mundial celebrat a Mèxic.

El desenvolupament del nostre treball va anar creixent i l’any 1979 organitzàrem, en aquest hospital, el primer Simpòsium Internacional del Laboratori Automatitzat, convidant el president de la IFCC, el de la IUPAC, de l’SFBC, etc, que hi participaren amb una ponència. Va ser un èxit important amb molt de ressò, fins i tot fora de l’àmbit hospitalari; La Vanguardia ens dedicà la contraportada completa en color d’aquell diumenge.
L’any 1982 em van oferir la plaça de cap clínic de Bioquímica Clínica a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, on també vaig coincidir amb la inauguració d’aquest hospital.