(Valls, Alt Camp, 1927 — Barcelona, 18 de gener de 1999)
Poeta i eclesiàstic. Estudià al seminari de Tarragona i a les universitats de Comillas – Dret Canònic – i a la Complutense de Madrid, Psicologia Clínica. Treballà a la Cúria de l’Arquebisbat de Tarragona. Poeta de vocació tardana, bona part de la seva obra roman encara inèdita. Fou mestre en gai saber i guanyà premis com el Ribas i Carreras (La nit dels àngels , 1974) i el Carles Riba ( D’un torsimany al bosc, potser , 1981). Ha estat inclòs en l’ Antologia de sacerdots poetes (1975).
L’obra poètica de Joan Montalá té un valor innegable i força desconegut, segons com ell mateix havia dit més d’una vegada, va tenir una triple vocació: sacerdot, psicòleg i poeta. Es tracta d’un autor amb una formació alhora molt peculiar i complementària.
Des d’un punt de vista professional tot això el va portar a exercir amb autèntica passió el càrrec de director-psicòleg del Centre-Residència Boscana per a deficients mentals, del que pràcticament en va ser creador i impulsor, amb el patrocini de Ell ho definia així: “una versió un bon tros personal del sacerdoci, segons entenc l’Evangeli i l’estímul dels responsables concrets del meu ministeri”.
Com ell mateix ha explicat en alguna ocasió, durant l’època del Seminari (1946) va escriure un primer recull de poemes que seria presentat més endavant a la Festa de l’Art a Valls (1948).
I fou també durant aquells anys que guanyà un primer premi a Santa Coloma de Farners per un treball en prosa i un altre en vers. La seva activitat poètica va quedar parada durant 23 anys, durant els quals escrivia petits poemes i poesies. L’any 1973, arran d’una operació al cor i la posterior convalescència, es produeix—amb el recull “Lo nit dels àngels”, un dels seus millors— la imponent represa que li coneixem: un primer volum d’Obra poètica completa preparat per ell mateix —format per onze títols – que ha estat publicat, malauradament sense cap estudi previ, per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en la seva col·lecció “Biblioteca Serra d’Or”, i un hipotètic segon volum de característiques semblants que ell no va arribar a deixar del tot enllestit. Per tant, estem davant d’algú que mai no va deixar de considerar-se “un poeta de cap de setmana”, la qual cosa ens mostra paradoxalment l’ambició i el grau d’exigència amb què ell va concebre la seva aventura poètica.
Alex Susanna comenta l’estil poètic de Joan Montalá amb les següents paraules: “De fet, tot i la seva aparent originalitat, la poesia de Joan Montalà s’inscriu de ple en una llarga tradició: la d’una poesia conceptuosa, culterana, artificiosa i fins hermètica, que ha tingut els seus conreadors des dels inicis de la mateixa història de la poesia fins als nostres dies (és a dir, un corrent que s’estén des de certs poetes grecs i el “trobar dus” dels trobadors fins a l’hermetisme de certs poetes italians del s. XX, passant per alguns simbolistes francesos de finals del s. XIX: Cal·límac, Bertran de Born, Góngora, G. M. Hopkins, Mallarmé, Montale o J. V. Foix, serien alguns dels seus més il·lustres representants. Poetes tots ells en qui es dóna una molt peculiar i fructífera síntesi: d’una banda, la necessitat d’inserir-se en una tradició de rang universal (i fer del diàleg que hi estableix un dels seus motors més eficaços: tots ells solen ser uns consumats artífexs del vers); de l’altra, un afany imperiós de recerca i investigació, d’exploració radical de les possibilitats expressives del seu instrument tal com se l’han trobat en la seva pròpia tradició, a fi d’eixamplar-ne gairebé fins al límit el radi d’abast
- Nadal, Àlex Susanna (2001). “Mossèn Joan Montalà: assaig d’aproximació”. Quaderns de Vilaniu 40: 147-152.
- Gran Enciclopedia Catalana(ed.). «Joan Montalà». l’Enciclopèdia (en catalán). Barcelona
- Montalà, Joan (2001). Obra poètica(en catalán). L’Abadia de Montserrat.
