Josep de Calassanç Homs i Recasens (Valls 18-7-1843, Roma 7-5-1920), fou un dels escolapis més notables de la Catalunya del segle XIX-XX, reconegut per la seva espiritualitat i vida interior, no només personal, sinó també tramesa a les persones amb les què la relacionaren els seus múltiples càrrecs i ministeris i la mateixa docència. Va canviar el seu nom de pila, Vicens de Paül, pel de la seva devoció en prendre l’hàbit escolapi a Sabadell el 29-11-1858; aquí havia estudiat sent escolà del col·legi. Era el més gran de cinc germans i va haver de vèncer l’oposició de la mare, vídua ben jove. Va iniciar els estudis de matemàtiques, filosofia i teologia a Moyá (1860). Al cap de tres anys el traslladaren malalt a Barcelona, afectat d’una greu anèmia i arrítmia cardíaca; com va empitjorar, l’enviaren a Valls per refer-se amb els aires més naturals del camp. Al millorar, l’any 1864, va poder emetre els vots solemnes a Mataró, en mans del P. Calasanz Casanovas, que li va imprimir el segell indeleble en el seu esperit. El 21-9-1867 es consagrava al sacerdoci a Girona. Practicava l’apartament dels seglars; als primers anys, per la seva dedicació renunciava a les vacances, cedint després a les indicacions dels Superiors. Va ensenyar a l’internat antonià (Barcelona). El 1879 és nomenat Mestre de júniors, passant a Moià; l’any següent passa a ser-ho de la recent oberta Casa Central d’Estudis de Sant Marc de Lleó, iniciada amb gran fervor i disciplina religiosa i notable ambient cultural. Per la seva feble salut, als cinc anys va tornar malalt. Recobrades les forces, dirigeix (1884-1889) l’internat de Tàrrega. Nomenat Rector de Morella, el Rim. P. Manuel Pérez, Vicari General d’Espanya, el va designar Procurador General de l’Ordre de les Escoles Pies al Vaticà, on va residir quinze anys, atraient-se les simpaties i amistat de tots amb el seu do de gents, el seu candor i pietat veritable. El 1892 el nombren membre del Capítol General romà. Actua com a Director Espiritual al Col·legi Espanyol. Acudeix al sisè Capítol General d’Espanya (1894), essent reelegit al càrrec. Durant els anys que residí a Roma, la seva casa fou com una ambaixada per ais vallencs que anaren a la Ciutat Eterna. Mai no oblidà la seva terra nadiua. Quan s’iniciaren les gestions per a procedir a la coronació canònica de la Verge de la Candela, fet esdevingut l’any 1911, col·laborà incansablement fins a obtenir de la Santa Seu l’autorització.
Altrament, era un competent mestre en Filologia i parlava amb tota correcció diverses llengües. A l’octubre de 1900 ja és secretari de l’Arquebisbe Mistrángelo a la reunió de Saragossa, en què es va planejar la total vinculació de les Escoles Pies espanyoles a Roma. Després el va acompanyar com a Secretari de Visita Canònica a les Províncies i Cases de Formació. A Roma (1901) se’l nomena visitador Apostòlic de la Casa de Formació dels missioners de Sant Josep de Mèxic, i Provincial de la Romana; el 1909 és Visitador Apostòlic de l’Institut dels Sagrats Cors. Es fa responsable del Rectorat del famós Col·legi Natzareno. És designat Rector de la Casa de Sant Pantaleó, després de ser Assistent d’Espanya des de 1917. Bisbes, Cardenals, igualment sacerdots i seglars el tenien com el seu confessor ordinari i Director espiritual; fins i tot Pius X el venerava. Encara avui perdura el record de la seva personalitat com a religiós, sacerdot, conseller i educador.
Va morí a Roma el 7 de maig de 1920.
