Explicació al vot negatiu a una Moció presentada al Plenari
El meu vot seria afirmatiu, donant suport a la Moció, si el rebuig fos extensiu a tots els anys negres i no limitat solament a l’etapa de després de 1939.
I això es fàcil d’entendre. Crec, sincerament, que donar suport a aquesta Moció, que condemna una part del tot, es acceptar implícitament que els actes comesos anteriorment no mereixen el nostre rebuig i per tant els acceptem, o simes no els silenciem i passem per damunt de manera sigilosa, amb totes les interpretacions que aquesta actitud comporta.
Deixem sense el nostre rebuig les causes del patiment de moltes altres famílies, també vallenques de soca arrel, ben conegudes per tots, amb els que durant tants anys hem conviscut i ens hem creuat pels carrers del nostre poble, hem participat amb activitats dintre Institucions vallenques. Hem compartit amistat amb fills i nets de totes les víctimes, moltes vegades sense conèixer ni preocupar-nos de quin costat venien. Ara una part d’ells es queda fora d’aquest rebuig.
No puc fer només el rebuig d’una part d’aquells anys de irracionalitat i barbàrie, per que la irracionalitat i la barbàrie no te ni color ni temps, sempre es despreciable vingui d’on vingui. Es necessita molt d’esforç, econòmic i de coneixements, per salvar o treure endavant la vida d’un pròxim, per que arribi un il·luminat i en un moment segui una vida innocent i trenqui una família per sumir-la per sempre en el dolor. No podem dir a aquests altres vallencs quedeu-vos com esteu, amb el mal record d’aquell temps per que el vostre sofriment correspon a uns pocs anys anteriors que no s’inclouen en el nostre rebuig.
Creia que, després de més de seixanta anys, que ja son molts anys per una vida, tot aquell mal son s’havia oblidat, acabat i superat. Que el punt final d’enfrontaments havia estat la matança dels advocats de CCOO del carrer Atocha de Madrid per uns irracionals enemics de la pau i la bona convivència; i que, amb una demostració d’oblidar rencories, es va fer una aportació de bona voluntat per anar tothom, definitivament, cap uns mateixos objectius per una mateixa drecera cap una convivència definitiva.
Ara sembla que s’intenta tornar a revifar totes aquelles situacions, justament ara que ja no queden protagonistes d’aquells anys, i em dona la impressió que parlar de tot això a la gent d’ara es com quan a mi, i als de la meva generació, ens parlaven del general Zumalacárregui i les guerres carlistes. D’altra banda, en el cas de Valls crec que el record públic municipal no pot venir imposat, prioritzat i dirigit des d’una atípica conveniència personal. De defensors de la legalitat republicana aquesta ciutat n’ha tingut a milers i l’exemplificació no es pot atribuir precisament a l’entorn protagonista dels desgraciats fets viscuts a Valls el 1936, pendents de recerca i ben allunyats d’aquella invocada legalitat.
Quan el vallenc Joan Busquets, víctima del franquisme, no s’explicita la seva presència a aquest Ajuntament; es a dir, que fou designat per la CNT-FAI i no pas per elecció democràtica, en la seva condició de dirigent de l’esmentat sindicat (i també com a tal, va ser president de la Societat Agrícola per elecció, durant quatre anys).
El meu vot es afirmatiu i de suport per rebutjar tot el vandalisme i la irracionalitat sense diferenciar, sense seleccionar limitacions per aquest rebuig, per que això implica acceptar tot allò que no es rebutja dintre del conjunt d’uns anys prou foscos i complicats. I uns actes irracionals no poden tenir mai un silenci, si es condemnen altres actes molt pròxims en el temps i l’espai.
Roman Galimany Solé
Regidor de Seguretat Ciutadana, Protecció Civil i Sanitat
28.12.2005
