Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

Ferran Casas i Mercadé (1908-1998)
Vallencs Il·lustres que no son a la Galeria

Ferran Casas i Mercadé (1908-1998) 

Va aprendre de llegir amb el Patufet i amb uns quaderns d’aventures. De molt petit ja escrivia versos. A la revista L’Escola, que dirigia J. Térmens, li van publicar un vers. Aleshores tenia nou o deu anys. Al setmanari Pàtria, quan tenia onze anys, també n’hi publicaren alguns. Sembla ser que fou J. V. Foix qui s’encarregà de publicar un article seu sobre el Manifest groc a La Publicitat.

Ferran Casas Mercadé als 15 anys (1923)

Quan anava al Col·legi de Sant Tomàs, un mestre de Corbera d’Ebre li va demanar uns quants poemes per publicar-los al setmanari El Llamp, de Gandesa. Ell creia, convençut, que la cosa passaria desapercebuda, però no sabia que El Llamp feia intercanvi amb els periòdics de Valls.

Ferran Casas i Mercadé als 35 anys d’edat

El febrer de 1926 es convocà una reunió a la Biblioteca Popular a fi de constituir l’entitat cultural Amics de les Belles Coses. Hi acudiren un gran nombre de vallencs pertanyents a tota l’escala social; cridà força l’atenció la presència d’un grup de noies disposades a participar-hi. Informats dels propòsits que impulsaren la convocatòria, i desprès de llegir un esbós del reglament, es constituí la primera junta directiva: Pere Català i Pic, president; Rafel Castelltort i Balsells, sot-president; Joan Martí Català, secretari; Ferran Casas i Mercadé, sots-secretari; Josep M. Mándoli i Giró, tresorer; Laureà Català i Rodon, comptador, i Rosa Guasch, Trinitat Pi, Eduard Castells, Carles Gerhard, Pere Batalla i Joan Roig, vocals. Posteriorment, s’incorporà  el jove Artemi Plana i Tondo, en representació de l’Escola del Treball i de l’Aroma Vallenca.

32 anys d’edat

L’any 1930 s’estava treballant en la preparació d’una obra editorial davant la solemnitat de les Festes Decennals de la Candela que, pels comentaris que es feien en aquells dies, podia considerar-se com l’esforç mai no realitzat a Valls per tal d’oferir als vallencs una publicació literària de gran qualitat. La direcció d’aquesta obra havia estat confiada al jove escriptor i poeta, el Ferran Casas i Mercadé, el qual ja comptava amb la col·laboració de les plomes més importants del moment. Es pretenia compaginar un recull exhaustiu de la vida vallenca amb profusió de temes il·lustrats amb un gran nombre de fotografies i dibuixos. Sota el títol de Valls-Documental, la ciutat comptaria amb una valuosa obra, exponent de la realitat ciutadana.

La subcomissió tenia la idea de què aquest fos el número 0. Però quedà com a exemplar únic.  L’intent assolí l’èxit previst perquè després dels anys, Valls-Documental es manté encara com a exemple d’una publicació rellevant, potser no superada en els annals de la premsa local. Avui el volum Valls-Documental encara es guarda en moltes biblioteques particulars i és una obra de consulta per a la gent que s’interessa per la nostra història.

El seu director, Ferran Casas i Mercadé, a més de comptar llavors amb un excel·lent estol d’escriptors que, en aquells moments, constituïen la plana major de les lletres vallenques, va saber enfocar i dirigir la revista abraçant el més variat ventall de possibilitats descriptives i informatives sobre la nostra ciutat, des dels més variats camps: la història, la ciutat, els voltants de la ciutat, la parla vallenca, la religió, l’art, els vallencs eminents, els valors actuals, els poetes, les festes de la Candela, els castells dels Xiquets de Valls, la cultura, la política, l’esport, les institucions, l’agricultura, la indústria, el comerç, etc.

50 anys

La trajectòria de l’obra literària segueix el traçat de la seva vida. Com dèiem, des dels nou anys ja publicava, i no va deixar la ploma fins els dies postrems. Essent estudiant de batxillerat, escrivia al Joventut Catalana, de Barcelona, i col·laborava a la pàgina literària d’Acció comarcal, juntament amb el Pere Mialet i el Francesc Alentorn. Ja com a universitari i sent estudiant de la carrera de dret, fundà el periòdic El Temps, que ell mateix el dirigia. D’aquesta publicació n’edità nou o deu números, i se’n va suspendre l’edició  per raons econòmiques. Un comentarista barceloní postil·là a La Publicitat: “És l’esforç més gran que, a Catalunya, s’ha fet en premsa comarcal”.

Superada la Guerra Civil, abandona momentàniament la seva inclinació literària, per  les circumstàncies òbvies que porta una postguerra: dificultats per publicar en llengua vernacla i mancances d’editorials.  Com no era capaç de viure sense escriure, dedicà aquest temps al delit d’escriure sobre temes tècnics que, com a bon poeta no sols eren tècnics sinó humans. El llibre que edità fou Las aparcerías y sus problemas, publicat per l’editorial Bosch, de Barcelona, amb molt èxit,  ja que es va exhaurir en dues setmanes i se’n feren vàries edicions. Un tema original que, fins no fa gaire temps, era l’únic estudi editat sobre aquest assumpte a casa nostra. Casas i Mercadé va ser molt reconegut en el món jurídic per aquesta monografia, que encara segueix sent una obra de consulta d’interès. L’editorial Bosch també va publicar, l’any 1965,  Los arrendamientos sobre fincas rústicas i l’any 1955 va editar Un divertimento. Entre la vida y la ley, en forma de conte, inspirat en la seva vida professional, segons havia confessat. Aquesta recopilació de relats que va escriure entre els anys 1941 i 1943 fou molt venuda i n’aparegueren moltes crítiques. Entre els capítols d’aquest llibre hi havia un relat que donava a conèixer la història d’un gos anomenat Pardo. Un fet que va succeir a la Catalunya de la postguerra. Estic segur que interessarà a molts ecologistes. Pel seu interès, i perquè el llibre està exhaurit i és impossible de trobar, properament publicarem aquest capítol en concret en el meu bloc.

Superats aquests anys quaranta dedicats a la literatura tècnica recupera la seva plena activitat poètica. Ferran Casas examina la trajectòria del seu estil amb aquestes paraules:  “He passat d’un esteticisme, d’un simbolisme, a un realisme, abandonant els elements formals, tradicionals i perennes, i he anat cap a les formes lliures i cap als procediments informalistes”.

Amb la seva esposa Maria Bonastre 1957

Entre les seves obres d’aquest gènere cal destacar:  La selva ignota (1957), Sonets d’Itàlia (1959), Pont i crepuscle (1966), Nuri (1967),  Mascaró de proa (1972).

Del poema Sonets d’Itàlia té una anècdota molt simpàtica i, a la vegada, afalagadora. Va rebre la carta (a través de l’editorial) d’un professor de Sicília, demanant-li permís per traduir i publicar un poema que figura en els Sonets d’Itàlia i dedicat a Santa Rosalia, filla i patrona de Palerm. Confessà que quedà atordit; no s’explicava com el llibre havia creuat el Mediterrani. Resulta que el Instituto Italiano de Cultura, de Barcelona, n’havia adquirit vint exemplars per distribuir-los entre diversos organismes d’Itàlia. Seguidament va rebre una carta del Ministre d’Afers Exteriors d’aquell país donant-li les gràcies, entre altres motius, per haver invocat a cada sonet un poeta italià.

La creació literària, poesia i prosa, seguia regularment habitant les llibreries cercant als lectors expectants del darrer treball de Ferran Casas. Properament parlarem del seu llibre Valls, a sol i serena. Abans de la Guerra Civil i d’altres activitats públiques d’aquest il·lustre vallenc.

En la revista Cultura, corresponent al primer d’abril de 1977, ens comunicaven que la Comissió d’Edicions de l’Institut d’Estudis Vallencs, anunciava  l’imminent edició del llibre de l’escriptor vallenc Ferran Casas i Mercadé, en la versió del títol  Valls, a sol i serena (un cop d’ull a la ciutat abans de la Guerra Civil). En l’avanç del seu contingut es deia que “és una desfilada de personatges, de fets, d’anècdotes, de records… unes vivències d’autèntic paladar vallenc, emmarcades en un llarg període de la nostra història, que abraça des del començament de segle, si fa o no fa, fins a l’any 1936”. L’anunci despertà les apetències dels lectors, sobretot per a aquells que no havien viscut ni conegueren l’època que abraça el llibre. Hi havia, doncs, curiositat i interès per conèixer l’opinió del nostre escriptor, molt expert i capacitat per a aquesta feina.

Quan l’Impremta Castells iniciava la composició mecànica del nou llibre, el títol que portava, provisional, era diferent: Així fou?, i com a subtítol Sons i ressons d’abans de la guerra. Aquest seria el volum vuitè de la col·lecció d’Estudis Vallencs. Fou, finalment, entre octubre i novembre de 1977 quan aparegué publicat el llibre Valls, a sol i serena que duia el subtítol Abans de la Guerra Civil. De fet es tractava de dos llibres. L’un, dedicat al doctor Ballester i l’altre, destinat a reportar un seguit d’esdeveniments que l’autor recordava i descrivia amb gran força evocadora. No tan sols deia i narrava ben dit el que algú s’havia proposat, sinó que ho deia d’una forma diferent, i denotava una narració hàbil per treballar aquesta classe de narrativa que, sense ser històrica, aportava una important quantitat de dades i esdeveniments. Jaume Aguadé Sordé, professor de Literatura de l’Institut Laboral, va publicar un comentari sobre aquest llibre amb el títol  Evocació i Història, publicat a la revista Cultura amb data 1 de desembre de 1977 (pàg. 11 i 12) i que és molt recomanable de llegir.

Altres obres de Ferran Casas i Mercadé són:

-Valls, la Guerra Civil (quan no hi havia pau ni treva), 1936-1939 (1982)

-Pont i Crepuscle. Casas i Mercadé, Ferran (autobiografia) (1966)

-Ferran Casas i Mercadé: (Valls 1908-1988), Pere Altés i Serra. Quaderns de Valls número 5 (1995)

Com a home de lleis, l’any 1981 va rebre la màxima distinció del Col·legi Oficial d’Advocats: la Creu de Sant Raimon de Peñafort.

Ferran Casas i Mercadé sempre es considerà apolític. El febrer de 1936 es presentà a la plaça de secretari de l’Ajuntament de Valls que, en aquesta data estava vacant. La seva intenció era preparar oposicions per accedir a un càrrec de negociat a la Generalitat; al juliol esclatà la guerra i tot se n’anà en orris. Dels tres que es presentaren a la plaça de secretari fou Casas i Mercadé qui guanyà la plaça.  En una votació de l’Ajuntament en pes, llevat d’un conseller comunista i d’un altre de carlí, aquesta funció li fou assignada a ell. L’ambient social era d’una anunciada violència, en tots els aspectes.

Fou un personatge actiu en el camp pedagògic. Fou secretari del Col·legi Vallenc. El director era el doctor Ballester. Aquella era una proposta alternativa al col·legi del Germans de Sant Gabriel. D’altra banda, fou director de l’Escola del Treball perquè Joan Plana, del Patronat de l’Escola i alcalde de la ciutat, li van demanar. En aquest període va crear un pia d’estudis generals i donà un fort  impuls a la secció de Belles Arts, assessorat pels professors Rebull i Mallol, de l’Escola d’Art de Tarragona. Va projectar i es realitzaren unes obres al segon pis; compraren material nou, moderníssim per a l’ensenyança del dibuix lineal. No feia ni dos mesos que s’havien estrenat, quan vingueren els de l’Escola de Guerra, d’Altafulla, i ho requisaren tot. De tota manera, aquestes activitats d’ensenyament, per Ferran i Casas “no pesen; són merament circumstancials, anecdòtiques”.  Tot això li durà ben poc;  mig any després, el govern cridà la seva lleva a files i va haver d’anar a la guerra.

Novembre 1984. 76é Aniversari

Aquesta era la seva reflexió sobre la guerra: “El fet terrible és que destrossà tota una generació. A molts els deformà el cervell per sempre. La immensa majoria no poguérem seguir el camí que ens havíem traçat, el que marcava la nostra predisposició natural. Poquíssims han fet allò que s’havien proposat. La guerra ens deixà trinxats, alaferits, escorreguts i, sobretot, argollats, sense llibertat d’acció. Les “sortides” foren poques i, especialment, forçades, obligades.”

Per acabar, una reflexió de Ferran Casas i Mercadé:   “L’escriptor només es fa d’una manera: llegint i escrivint”.

Morí a Valls, sobtadament, el dia 16 d’octubre de 1988. Tenia 79 anys.

 

Fonts bibliogràfiques:

Ferran Casas i Mercadé. Altès Serra, Pere. Cultura (pàg. 12-14) . 1 de setembre de 1975

Notes. Cultura. 1 d’abril de 1977

1984. Amb Maria Fernanda
Amb els quatre nets ascua 1982
Setembre 1984. Amb els nets a la masia
Pascua 1987 amb Sara i el net Roger

 


Deixa un comentari

Required fields are marked *