La primera qualitat que s’observa en estudiar la personalitat de Baltasar Segú i Horns, és el seu arrelat vallenquisme que li sortia de l’ànima: era un enamorat i admirador de les belleses de l’Alt Camp i de les nostres tradicions, sobretot religioses, les quals traslluïen en gairebé tots els seus escrits. Ajudà molt eficaçment a fundar la Congregació Mariana de Valls, de la qual fou un dels principals elements, i en publicar-se la revista Estel Maria esdevingué el primer director. El mes de febrer de 1914 presidí la renovada Junta de la Congregació Mariana acompanyat dels senyors: Josep Casañas, Josep M Bonet, Francesc Olivé, Francesc Català, Laureà Moncunill, Eugeni Prats i Pau Mercadé. En quants congressos i reunions hi participà aquesta entitat, Baltasar Segú, quasi sempre era el ponent representant de Valls, com en la celebrada el mes de març de 1926, on presentà un brillant treball amb el tema: «El doctor Jaume Balmes, filòsof i apologista».
Nasqué a Valls el 6 de gener del 1891, coincidint així el dia onomàstic i el del natalici, els quals celebrava en l’entorn familiar amb veritable gaudiment. Fou un gran amic pels amics que l’estimaven. De caràcter i temperament bondadós, desconeixia el concepte d’enemic perquè no cabia en el seu esperit; servicial, sempre disposat a qui necessités d’ell. Mori la matinada del primer de novembre de 1974, a conseqüència d’una embòlia sobrevinguda no gaires hores abans mentre es trobava al Bosc del que tant gaudia. Faltaven dos mesos i cinc dies perquè complís 84 anys.
Estudià el batxillerat en el Collegi que els Pares Escolapis regentaren a Valls durant molts anys, instal·lat en l’ex-convent del Carme; cursà la carrera d’advocat a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se en Administració local, i obtingué qualificacions de relleu. A Madrid es doctorà, i en aquesta mateixa capital complí el servei militar. Ara els doctors son molt abundants, però aquells eren uns altres temps, i quan ell acabà la carrera, aquí a Valls que ostentessin aquest títol només se’n sabien tres de veritat: el doctor Avellà, el doctor Ballester i el doctor Segú. A l’edat de vint-i-set anys, en un concurs lliure, encara no hi havia oposicions, el juliol del 1918 guanyà la plaça de lletrat-secretari de l’Ajuntament de Reus, la qual ocupà en plena dedicació i eficiència fins al juliol del 1953. Un detall curiós: així que el concurs estigué resolt, el cridà l’Alcalde de Reus i li va dir textualment: «Hem donat el càrrec a vostè, perquè no s’ha presentat cap fill de Reus a demanar-lo». Bona lliçó, molt honrosa i pròpia de l’esperit reusenc. L’any 1953, entrà a la secretaria de la Diputació Provincial de Tarragona, exercint-la amb entusiasme i probitat demostrada sobradament. Fou jubilat el mes de gener del 1961 en complir l’edat reglamentària de 70 anys.
Els càrrecs que ostentà els dirigí amb intel·ligència i rectitud d’intencions tan modèlics, que en tot moment meresqué l’adhesió de tots els administradors; els sòlids coneixements jurídics i administratius que posseïa, la gran dosi de cultura humanística que atresorava i la bondat i encert de les observacions que feia, trobaren sempre la màxima comprensió i bon sentit dels executius, i acabava per imposar-se a tots senzillament. Les pròpies conviccions religioses, que ni en els instants de major persecució no amagà mai —catòlic practicant de debò—, li foren tothora respectades, sense cap renunciament per la seva banda.
L’any 1927 fou elegit conseller del Banc de Valls; el 1963 se’l designà per a ocupar un dels tres llocs de la Direcció, i el 1964 passà a la Vice-presidència de l’entitat, distinció que encara ostentava el dia en qué morí.
La seva activitat literària es molt amplia, tant com a col·laborador de publicacions escrites com a autor de llibres. Fou membre del Jurat dels Jocs Florals de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela els anys 1921 i 1971. Era secretari de l’Institut d’Estudis Vallencs, i, un cop jubilat residí definitivament a Valls. Cronista Oficial de la Ciutat, sense que cap any s’hagués oblidat de lliurar al nostre Ajuntament l’adequada Crònica, escrita sempre gratuïtament.
Baltasar Segú i Homs era un vallenc de soc arrel, que no tan sols no oblidà mai la ciutat nadiua, sinó que la serví amb entusiasme, cordialitat i eficàcia des de tots els llocs que ocupà, sense negligir cap esforç personal quan es tractava d’algun quefer beneficiós per a Valls.
