El dijous, dia 20 de gener de 2011, David Martínez Madero moria d’un infart cerebral a Milà, en un vol quan tornava de Singapur on estava investigant un tema de corrupció. Tenia 47 anys. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, arribà a la carrera de fiscal l’any 1992. Era el primer director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) des del 26 de maig del 2009. Va ser elegit pel Parlament de Catalunya per un període de nou anys amb els vots del tripartit i dos diputats del grup mixt. L’OAC fou l’organisme creat com a reacció a les acusacions fetes per Pasqual Maragall a Convergència Democràtica de Catalunya dins la seu del parlament català sobre el cobrament de comissions del 3 per cent a empreses adjudicatàries d’obres.
L’Oficina Antifrau, que havia de ser un dels organismes regeneradors de la democràcia catalana, arrossegava una maledicció gairebé des de la seva creació. Primer va tardar cinc anys a ser consensuada fins que va néixer el 2008, després va patir la inesperada mort del seu primer director, David Martínez Madero i, finalment, es va veure embolicada en un escàndol en plena campanya electoral que dilapidà seriosament la seva credibilitat com a institució.
L’organisme independent que havia de vetllar per la transparència de les institucions públiques catalanes fou una de les primeres propostes del primer tripartit català, que el 2003 va acabar amb els 23 anys al poder de Convergència i Jordi Pujol. Era una proposta inicial d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va comptar amb el beneplàcit del president Pasqual Maragall, ja embrancat en la denúncia personal del 3 per cent.
La creació de l’OAC es demorà una legislatura. Sectors del PSC recelaven de què pogués investigar les alcaldies metropolitanes que controlaven des de la restauració democràtica, i Ernest Margall -germà del president i secretari del Govern entre el 2003 i el 2006-, va intentar que l’Oficina depengués directament de l’executiu català i no del Parlament de Catalunya, com finalment va passar.
José Montilla fou el nou líder del tripartit d’esquerres, i sota el seu mandat l’OAC va prendre l’impuls definitiu. Aquest organisme va ser creat l’octubre del 2008, malgrat els vots en contra de CiU i el PP, i en fou nomenat primer director David Martínez Madero, un fiscal de reputació irreprotxable, que va créixer a l’empara del fiscal excap anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo. El directiu era una figura respectada per tots els partits i garantia la independència de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
Un dels primers casos que li va traspassar Baltasar Garzón des de l’Audiència Nacional, va ser l’operació Pretòria que implicava al llavors alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, i dos ex-alts càrrecs de l’administració Pujol: Lluís Prenafeta i Macià Alavedra.
La mort de Martínez Madero, als 47 anys, va tornar a sumir l’OAC al marasme. Els partits polítics negociaren durant mesos per triar un substitut i, ja en el primer mandat d’Artur Mas com a president de la Generalitat, el líder convergent va proposar Daniel de Alfonso, magistrat de l’Audiència de Barcelona, el qual es va veure implicat en el cas dels enregistraments de la reunió amb el ministre de l’Interior, difosos pel digital Públic.
Durant els cinc anys com a director de Alfonso mantingué un perfil molt baix i rebé moltes crítiques per la manca de discreció. A la rebotiga dels partits s’assegurava que havia arribat a l’OAC per tancar-la, i quan li ho van preguntar no ho va negar mai.
Cinc anys després l’OAC mostrava una imatge molt devaluada sobretot per la manca de recorregut, i de Alfonso -un personatge al qual li mancava tot el que caracteritzava al seu antecessor-, dimitia obligat per la filtració de les converses amb el ministre de l’Interior.
2.- LA DENÚNCIA CLAU. JOSEP MESTRE
Un prohom de la ciutat de Barcelona, establert a França i amb amplis negocis als Estats Units va fer arribar una denúncia a un dels funcionaris de l’OAC: Un empresari barceloní, molt conegut i influent, disposava del número de compte en un banc suís, on anaven a parar milions de pessetes, primer, i d’euros després, de l’extinta Convergència Democràtica de Catalunya, diners negres, és clar, procedent d’aportacions innombrables i de comissions per a la concessió de contractes públics. Passar per la finestreta a pagar 120.000 euros a canvi que el sector dels amics de CDC a Tarragona li arreglessin una requalificació de terrenys atorgada per un ajuntament afí.
El “famós empresari” no era cap altre que Josep Mestre, l’amo i senyor del port de Barcelona. Lògicament, el funcionari de l’OAC va informar el director David Martínez Madero; si Mestre s’avenia a col·laborar, l’informe es traslladaria a la fiscalia, la policia judicial o els tribunals.
L’estatus de Mestre li va permetre relacionar-se amb els líders de l’antiga Convergència, que l’introduïen a les festes que organitzava l’exconseller de Justícia, Germà Gordó, a la Cerdanya, amb polítics, financers i magistrats.
L’ambició d’aquest empresari no tenia límits i evolucionà cap el negoci del narcotràfic, després de realitzar negocis de gran calat i molt poc honestos. No es pot entendre com Mestre, que ja era multimilionari, emprengués la faceta de ser narcotraficant.
La notícia sobre aquest empresari fou la següent: “L’Audiència Nacional ha condemnat a 12 anys de presó l’empresari José Mestre, exdirector general de Terminal Catalunya (Tercat), per formar part d’una xarxa internacional de narcotràfic que pretenia introduir 186 quilos de cocaïna en un vaixell que va arribar al port de Barcelona el 2010. La secció tercera de la sala penal condemna, a més, set persones més de l’organització a penes de fins a 13 anys de presó i n’absol quatre més.
Tercat és una de les dues terminals del port de Barcelona dedicades al trànsit de mercaderies. La controlava Mestre, un grup familiar, tot i que el hòlding xinès Hutchinson n’és el propietari majoritari. José Mestre segueix les passes del seu pare, del mateix nom, que va iniciar el negoci familiar en un àmbit com el del port, on els negocis tèrbols i la corrupció són un secret del domini públic. Tot i que el grup es va iniciar en l’àmbit del transport i el port, es va diversificar a molts altres àmbits, des de l’immobiliari fins a la il·luminació, passant per l’art”.
Ingressà a la presó de Can Brians el 27 de desembre del 2014. Però només complí un any efectiu de la condemna de nou anys de presó que li va imposar el Tribunal Suprem. Transcorreguts dotze mesos, el dia de Nadal del 2015, va començar a sortir diàriament de la presó, on només hi pernoctava. Els Serveis Penitenciaris de la Generalitat, -competència de la Conselleria de Justícia, que en aquell moment dirigia Germà Gordó-, li va concedir un permís especial acollint-se a un article del reglament penitenciari que permet flexibilitzar la classificació dels graus dels presos.
Els vincles d’aquest prohom amb la gran cúpula convergent eren tan estrets que, segons un informe de la UDEF, des de la presó, on es trobava des del juny del 2014, mantenia contacte fluid, via telèfon i ordinador, amb Jordi Pujol Ferrusola.
El que és realment còmic de la detenció de Mestre aquell 2010, és que un mes abans, el maig d’aquell any, fou distingit com a millor empresari nacional en l’àmbit de la logística amb el guardó Empresari de l’Any, que li va ser lliurat per l’aleshores president, José Montilla. La història es repetia, com en el precedent de Javier de la Rosa.
3.- EL NARCO MESTRE ES CONSIDERA ESTAFAT
Som a l’any 2011. Enmig de la coincidència de greus delictes -tràfic d’influències, comissions, requalificació de terrenys, narcotràfic-, hi havia el multimilionari Josep Mestre, reconegut com a empresari exemplar un mes abans de destapar-se part de tota la podridura en què s’ofegava. I és que l’ambició d’aquest personatge no tenia límits.
Si reprenem el fil de l’etapa de les relacions de Mestre amb la cúpula de Convergència, trobem el punt d’entesa que ens porta a les següents jornades en què qui va marcant el calendari de les actuacions és el mateix Josep Mestre. Els tècnics de l’OAC (Oficina Antifrau Catalana) coneixien plenament els fets, però aquests fets no tenien cap valor si no els relatava el mateix senyor Mestre. Per això, si Mestre estava disposat a parlar, aquests alts tècnics sabien que aquesta informació seria molt rellevant per a clarificar aquest capítol de corrupció.
A la conversa que Mestre va mantenir amb un alt funcionari de l’OAC es queixava que havia estat estafat. Ho exposava amb el següent argument en el llibre El contragolpe, de Carlos Quílez: “Mira, nosotros hemos sido sometidos a un chantage. Y el ejecutor ha sido el abogado Genís Marfà, gestor de la inmobiliaria Aisa y Bankpyme. Les transferimos 120.000 euros tal como me pidieron. Los envió mi hermano a una cuenta de la Sociètè Générale de Zúrich, una cuenta controlada por Marfà a la que iban a parar las comisiones y los pagos en B recibidos por Convergència” […].
En el mateix volum apareix el nom de la ciutat de Valls: “Mestre pagó este peage, que es lo que se le pidió, para conseguir la recalificación de terrenos en las inmediaciones de Valls (Tarragona). El Ayuntamiento a que se prestaba esta recalificación – a todas luces irregular y sobre la que el interlocutor no aporta más detalles – era uno gobernado por Convergència i Unió.” (Carlos Quílez. El Contragolpe. Pag 75. Ed: Península, 2021. edicionespeninsula@planeta.es).
El directiu de l’OAC li va demanar el comprovant de l’ingrés dels 120.000 euros. I li va lliurar, segurament d’acord amb l’amic comú que facilità l’entrevista, que els presentà i establí la trobada. Segur que ho feu per despit, en sentir-se estafat pels 120.000 euros, ja que se suposa que la requalificació no es va dur a terme en suspendre’s la tramitació.
Lògicament, el tècnic que portava aquesta investigació va redactar l’informe preceptiu d’aquesta trobada amb el senyor Mestre i el va lliurar al màxim superior Martínez Madero, juntament amb el resguard bancari acreditatiu de l’ingrés. En aquest document apareixia el número del compte, la sucursal i el nom de l’entitat bancària establerta a Suïssa.
Passades les festes de Nadal, el 20 de gener moria Martínez Madero d’un infart cerebral a Milan. Aquest director eficient de l’OAC va morir sense tenir temps per a la gestió d’aquestes dades que tenia sobre la taula. El directiu de l’OAC que havia fet la investigació se’n va guardar una còpia. L’OAC va viure una aturada d’uns quants mesos. El dossier “Mestre” va ser guardat, amb tots els seus documents, a la caixa forta del nou director de l’OAC.
La caiguda en desgràcia d’un dels principals empresaris del port de Barcelona. Diari Ara. (21/06/2014)
Carlos Quílez. El Contragolpe. Cap. 4, pag.70-76. Edicions Península. Barcelona, 2021
