A mitjans dels anys 1940 es va tornar a engegar l’activitat del cinema al Teatre Principal al fer se’n càrrec la Congregació Mariana, constituint la societat anomenada “Centro Cultural Católico”. De fet eren els mateixos que ho feien en aquest teatre des del 1939, però que ara havien passat a anomenar-se així, amb la integració de gent d’Acció Catòlica i de la Congregació Mariana; aquesta entitat s’encarregà de buscar socis protectors, impedint així la pèrdua de diners i permetent per tant la consolidació de les projeccions de cinema en aquest local. Des de l’inici es va fer càrrec de les projeccions el Sr. Gabriel Giró, una persona clau pel manteniment del teatre.
Degut al caràcter catòlic de l’entitat, no es podia projectar cap pel·lícula sense que aquesta no superés la censura prèvia, que n’eliminava els fragments que considerava “immorals”, vigilant més els anomenats defectes formals que el contingut. Les sessions de censura es feien el dia abans en el mateix local. Per fer aquesta funció hi havia un timbre adossat a un seient a la platea, on s’hi acomodava el censor, persona molt coneguda a Valls, per treballar a una industria vallenca i per ser un actiu practicant religiós; aquest episodi habitual de la censura no era conegut entre la població. El timbre sonava dins de la cabina de projecció. Cada vegada que observava quelcom sospitós de ser censurat tocava el timbre. Quan sonava el timbre, ràpidament, el Sr. Giró intercalava en el rotllo de la pel·lícula, en el lloc corresponent a l’escena sotmesa a censura, un paper de diferent color, depenent de si l’escena podia ser considerada més o menys greu. Després de la projecció es discutien aquestes escenes i es tallaven les considerades perilloses per la moral. Finalment, quan la pel·lícula ja havia estat visionada pel públic, calia tornar a afegir-hi tots els fragments, prèviament a retornar-la a la distribuïdora. Cal dir que aquesta censura només afectava les imatges, lliurant-se’n l’argument. Als pocs anys va desaparèixer la censura, per que aquest cinema es dedicà als infants, que hi anaven després del catecisme dels diumenges, on ens donaven un tiquet per reduir el cost de l’entrada. Es projectaven dos pel·lícules aptes, quasi sempre de molt bona qualitat.
Una censura més greu la patirem a meitat dels anys cinquanta. Els cinemes col·locaven un cartell que deia: “Autorizada solo para mayores de 16 años”. Els que no havíem complert aquesta edat no hi podíem entrar. Als responsables del Teatre Principal, Acció Católica i Congregació Mariana, eren deficitaris en l’activitat del cinema. Se’ls hi va ocorre dedicar les sessions a la gent gran per tenir més públic i encarir les entrades. Els habituals del cinema al Principal, hi anàrem sense fer cas al cartell prohibitiu. Aquell dia es projectava una bona pel·lícula, molt comercial, se’n va fer molta propaganda i, per tant, hi va acudir molt públic adult. Com estava la platea quasi plena, abans de començar la projecció, vingueren dirigents de la Congregació Mariana, que tots coneixíem, amb les llistes dels afiliats de la Congregació, on hi figuràvem amb la data de naixement; com no teníem 16 anys, només 15, ens feren sortir del teatre i ens tornaren l’import de l’entrada. Una vegada al carrer, anàrem al Teatre Apolo on hi entrarem sense cap problema.
Al dilluns visitarem a Mn. Cabré per explicar-li lo que havia passat, i també per lamentar-nos de que, fins ara havíem anat sempre a totes les representacions de teatre que feia el Grup de la Congregació Mariana i, en la darrera funció, no ens havien deixat entrar, per que “El zoo de cristal” era “Autorizada solo para mayores de 16 años”
