Fou un destacat jurista vallenc, professor i impulsor de treballs d’investigació d’història i arqueologia.
Era fill de Joaquim Avellà Guàrdia. Cursà els estudis d’ensenyança primària a la seva ciutat natal, a l’escola municipal de Valls; seguí els estudis de batxillerat a l’institut d’ensenyança mitja de Tarragona. Es llicencià en Dret i Filosofia i Lletres per La Universitat de Barcelona. L’any 1924 obtingué la màxima qualificació en el grau de doctorat de filosofia i lletres a la Universitat Central de Madrid, amb les tesis doctorals Los cabildos coloniales i El consulado de Lima (aquells anys només et podies graduar com a doctor en aquesta Universitat). L’any 1930 va participar en el Tercer Congreso de Historia y Geografía Hispanoamericana a Sevilla. L’any 1933 inicià els cursets de formació per professors d’institut, ja que vocacionalment el seduïa l’ensenyança. Al finalitzar els cursets de formació al professorat, començà a impartir classes als instituts de Salamanca i Pamplona.
El 19 de febrer de 1940 es va col·legiar com a advocat. Fou el tresorer de la Junta de Govern del Col·legi Provincial d’Advocats, i el juny de 1953 esdevingué vocal titular del Tribunal Provincial Contenciós Administratiu, de l’Audiència Provincial de Tarragona
Del 1947 fins als anys 60, fou el sots president de la Real Societat Arqueológica Tarraconense. També formà part del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico i de l’Asociación de Amigos de los Castillos i del Consell Internacional de Museus.
El 19 de setembre de 1940 fou nomenat catedràtic d’institut d’ensenyança mitjana en les matèries de geografia e historia. L’any 1942 prengué possessió com catedràtic de l’Institut de Tarragona fins el curs 1966-1967, que no l’acabà per que morí després d’unes setmanes amb problemes de salut. Durant els anys 1955-1960 en fou director de l’institut. El diumenge dia 26 de febrer de 1967 moria inesperadament a Valls, la ciutat on havia nascut. Morí a la seva casa pairal, del carrer dels Metges, com havia desitjat en diverses ocasions. Joaquin Avellà Vives era l’últim descendent de l’antiga casa Avellà, de gran arrelament vallenc, així com influent en la política, de principis del segle passat. Tot i residir a Tarragona contínuament estava per Valls fins al punt de considerar-se un vallenc més.
Des de la creació del Museu Municipal, situat en aquells primers anys en l’edifici del Castell, al Pati, pendent de traslladar-se al nou edifici en construcció, n’era el conservador i secretari del patronat del Museu de Valls des de l’any 1955, on dedicava la seva amplia cultura i coneixements museístics a la futura organització, sempre amb molta il·lusió i bons desitjos. Malauradament no va pogué veure completada aquesta obra, però hi deixà l’estela del seu saber a lo que hauria de ser el futur Museu de Valls.
Joaquim Avellà i Vives era d’aquelles persones que per la seva bondat i estima cap a la seva ciutat natal i als amics s’havia guanyat l’apreci de quants havíem tingut la sort de tractar-lo i coneixe. El senyor Avellà podríem dir que es dedicà plenament a l’ensenyament i, que tot i exercir la carrera d’advocat, la seva vocació nata era la d’historiador. Professava de manera intensa aquesta disciplina. El treball d’investigació l’havia portat a publicar importants obres de l’especialitat; una important aportació al coneixement general d’aquesta matèria, que tant ens afecta com a membres de la cultura llatina. El dia 18 de febrer, pocs dies abans de la seva mort va intervenir, en forma de carta molt substanciosa, en la revista Destino, en l’assumpta tant debatut aquells anys sobre el fet d’incorporar geogràficament Lleida a la “Regió del Ebre”, carta que, segurament, seria les darreres pàgines escrites per aquest insigne vallenc.
La mort el va sorprendre sent catedràtic de Geografia e Història a l’Institut de Segona Ensenyança de Tarragona. Personalment vaig tenir la fortuna de ser alumne seu i assistir a les seves classes; uns relats d’història i geografia que, amb tanta amenitat i interès, s’impregnaven en la memòria del alumne que, poca cosa li calia estudiar, ja que ho recordava amb tanta precisió que després podria repetir fàcilment el mateix relat; com després de presenciar una pel·lícula que ens captivava pel seu interès. Durant el Batxillerat del Col·legi Claret el teníem com a catedràtic, que ens examinava trimestralment de la seva assignatura. Ja en el Pre-Universitari, que en aquell curs era l’explanació d’un tema actual per cada matèria, ens va explicar la geografia i la riquesa agrícola d’Itàlia; foren unes sessions esplèndides pels coneixements i la forma en que ens els feia arribar. Era un catedràtic que podríem qualificar-lo com “dels d’abans”; i a l’Institut de Tarragona n’hi havia uns quants que els recordem amb estima i agraïment.
Pati institut Martí Franqués
