Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

El poder i la condició humana
Captivat per William Shakespeare

El poder i la condició humana 

L’argument del poder ens porta directament al tema de la condició humana. És part de la mateixa. El poder sempre atrau, subjuga i provoca. Les maneres de fer-se amb el poder i gestionar-lo habiten en les profunditats de l’esperit humà. És una declaració essencial de la tragèdia humana. El poder és un impulsor que patentitza lo pitjor i lo millor dels éssers humans. A través del temps, observem com evoluciona l’actitud subjectiva de qui esta sotmès a la dependència del poder.

Acudint a la lectura dels clàssics ens assabentem d’aquest greu problema, d’abans, d’ara i de sempre: ja que esta annexionat a la condició humana.

La posta en escena del drama del poder, inequívocament porta la política a l’escena. Es una questió primordial en les obres de William Shakespeare (1564-1616).  Mai ningú com Shakespeare penetrà a la fondària del poder. Treu a la llum el costat fosc de la condició humana. En les seves obres contínuament ens presenta, i denuncia, la passió que desperta la possessió i la utilització del poder. En el decurs de les seves obres descriu el poder amb cruesa, a la vegada que condemna els tirans que l’exerceixen.

L’espai físic on es situen els seus drames és irrellevant. Els fets poden succeir a Roma, Verona, Londres, Venècia o a Valls. No és primordial la descripció del lloc. Lo essencial pel dramaturg es arribar al fons dels éssers humans, descriure la seva condició.

El millor exemple del que acabem d’exposar es troba en Macbeth, una de les tragèdies més grans de la literatura universal. És el drama de l’ambició política desmesurada. El protagonista és l’arribista que no dubta a trair i matar per assolir el poder absolut. Però, si aquest és pervers, pitjor és la seva dona, que no dubta a animar-lo pels seus abjectes plans quan se’n mostra penedit, encara que al final els remordiments l’aniquilin.

Però més interesants són les reflexions de Macbeth i la seva dona sobre els seus actes i, encara més, els diferents estats d’ànim que franquejan, des de l’eufòria pel poder, tan injustament aconseguit, fins als remordiments de consciència. Macbeth contempla horroritzat, com si fos una altra persona, les seves pròpies vileses. I la visió d’una ment preclara i intel·ligent cometent aquestes monstruositats ens capgira de manera profunda. Realment pocs com Shakespeare han sabut transmetre les profundes psíquiques d’un home pervers.

Els polítics del món, les dones i els homes del poder, haurien de llegir a Shakespeare i als clàssics. Els faria bé mirar-se al mirall i veure’s en els seus personatges, reconèixer-s’hi. Aquest és un exercici d’intel·ligència i també d’humilitat, de la que tant mancats n’estan els nostres administradors.

D’aquesta dimensió és Shakespeare. Mentre els éssers humans segueixin a la terra, l’obra del geni anglès continuarà sent referent, invitant a desvetllar en allò més profund al poder i als qui l’exerceixen.

Seguiu-me al bloc: romangalimany.cat

Deixa un comentari

Required fields are marked *