Estem immersos en un entorn complex per la pandèmia, continuada amb altres virosis novadores, i una crisi econòmica per la que no hi ha líders que tinguin la solució. Els missatges amb els que volen incentivar-nos, o convenci’ns, arriben a les xarxes socials o en els abundants i continuats debats televisius. Avui tenim accés a més informació, però també més mediocre i menys objectiva, sempre al servei d’un tercer, alient a nosaltres; l’objectiu no es informar correctament sinó guanyar adeptes pel que subvenciona els debats o a la premsa.
La bondat en el interpretació d’uns comportaments socials, o unes decisions judicials, o uns decrets econòmics, sempre depèn de qui els comenta i els presenta. Així, en qüestió de segons, podem rebre missatges totalment contradictòries que transmeten d’una mateixa noticia. ¿Y quina és la interpretació correcta? Aquest és el quid de la qüestió i molt difícil d’arribar-hi. Tenim suficients coneixements i independència intel·lectual per fer la nostra interpretació objectiva? Segurament no, per estar encara sotmesos a la dependència d’unes sigles polítiques en la nostra jove democràcia. Quan ens desprenguem d’aquesta dependència i no anem a votar com si elegíssim per simpatia entre el FC Barcelona o el Reial Madrid, llavors estarem arribant a una plenitud democràtica, com succeeix a Alemanya i altres països tradicionalment democràtics.
A resultes d’una notícia important publicada i comentada ahir, hi ha qui justifica als sancionats de l’ERE amb les següents frases: “És una persona honrada. No ha robat. No s’hi ha enriquit…” Podríem afegir “No ha matat”. I no ho dubtem. Simultàniament apareixen els adversaris atiant per que a ells els han atiat anteriorment per motius semblants.
Però al governant, que assoleix un poder i un control, al què s’hi ha presentat voluntàriament, i ha assumit una responsabilitat davant tots els ciutadans, podria caure en el delit de permissivitat, que en un governant pot ser molt greu.
Per la seva condició de governant té plena informació, té els mitjans per controlar el que es trama en el seu govern i més enllà. Y té la possibilitat de corregir i reconduir quan algú es desvia d’una honesta governabilitat. El governant no pot defugir mai de la seva responsabilitat. No és necessari que robi, que s’enriqueixi o que mati per cometre un delicte, només cal que toleri que ho fessin els altres.
Per tant, el governant pot ser víctima d’un delit, molt més greu que no ho seria per altres ciutadans sense funció de govern, com és la permissivitat. Els pares poden cometre permissivitat amb els seus fills, però no cometen un delicte social, queda dintre de l’àmbit de l’educació dels seus fills. En el governant pot tenir unes conseqüències greus per a la convivència social. Els que estem en una edat amb memòria de relats propers, sabem dels greus successos que es produïren a la nostra ciutat i a Catalunya a l’inici de la guerra civil, i això va ser resultat de la permissivitat d’aquell govern, local, autonòmic i estatal. No va matar, no va robar, podrien ser de Missa diària, però permeteren que ho fessin altres.
És un concepte al que hauríem de tenir més consideració i respecte: la permissivitat. La societat permissiva és el nom donat a una societat on el llibertinatge no té una connotació negativa.
Contra la permissivitat s’ha d’actuar sense confondre fermesa amb autoritarisme. La fermesa implica ser congruents, consistents i conseqüents. No podem parlar d’uns límits i unes conseqüències per a la convivència i que després no es compleixen.
