El document adjunt correspon a un avís fet a la població de Valls, el 2 d’octubre de 1948, indicant la normativa que s’aplicaria, durant els dies que s’anuncien, pel que fa a la venda d’aliments sotmesos a racionament. En els darrers messos de l’any 1948 encara estàvem lligats al racionament alimentari, degut a la manca del subministra d’aliments, per la situació de la post guerra espanyola i el final de la guerra europea. Encara som uns quants que visquérem la infantessa sotmesos a les restriccions, i les mares i avies havien de fer equilibris per portar els plats a la taula.
És l’exemple d’una època que seria bo que s’expliqués als col·legis a tota la quitxalla que ara viuen tant alegrament amb més abundància de la que és necessària, entre molts capritxos contraproduents.
LA “CARTILLA DE RACIONAMIENTO”
Com totes les families, a casa meva teníem la “cartilla de racionamiento”. En aquest any 1948 ja la recordo prou bé. La manca de recursos va portar al govern espanyol a fixar un sistema que controlés el proveïment de manera exhaustiva. Portàvem uns anys, pocs, des de la fi de la guerra, i també s’havia acabat la tragèdia europea. Arribà la postguerra i, amb ella, la manca de subministraments, provocada per la quantitat de camps de cultiu arrasats durant la contesa, així com la crisi econòmica i l’aïllament comercial que es va sotmetre a Espanya.
Com una solució, molt improvisada, es va crear la cartilla de racionament. Es tractava d’un sistema que, davant de l’escassetat d’aliments de l’època, instaurava una vigilància exhaustiva, essencialment, sobre la producció agrícola. “Tenim la necessitat d’assegurar el proveïment normal de la població i impedir que prosperi certa tendència a l’acaparament d’algunes mercaderies. Per això s’aconsella l’adopció, amb caràcter temporal, d’un sistema de racionament per a determinats productes alimentaris”, deia un informe emès quatre dies abans d’establir les cartilles pels espanyols i residents a l’Estat.
Eren unes targetes amb cupons, inicialment familiars, però el 1943 es van convertir en individuals. La Premsa, i els pregoners en els pobles, era l’encarregada de publicar la ració diària de cada producte, així com els llocs on aconseguir-ho en les capitals; no era el cas en pobles com el nostre.
Els homes adults podien accedir al 100% dels aliments –variant segons la feina–, mentre que les dones adultes i els majors de 60 anys rebien el 80% de la ració anterior. Els menors de 14 anys, un 60%.
No obstant, com era d’esperar en un país llatí, no tot va funcionar rigorosament, sinó que, per descomptat, la societat necessitava sobreviure, i per això va triomfar l’estraperlo o mercat negre.
La cartilla va perdre l’activitat plena a l’abril del 1952, quan el Govern va considerar que deixava de ser necessària. Van ser, per tant, 13 anys de carències alimentàries.
