Entre els anys 1944 al 1948 es podrien considerar com els anys de més producció teatral dels compositors i autors vallencs:
El 17 de Març de 1945 s’estrenà amb gran èxit la sarsuela “La Canción del terruño” (Pont de Goy, 1809) llibre de Josep Mª Fàbregas i música de Josep Gelambí. La cantà Emili Vendrell i es va fer una representació al Teatre Coliseum Pompeia de Barcelona
El 12 de maig s’estrenà al Teatre Principal la sarsuela “Rosa de Mayo” llibre de Tomàs Mestre i música d’Albert Sanahuja.
Un any després, el 1946, s’estrenà una nova obra lírica “Tormenta de verano” lletra d’Isidre Rabadà (Pere Mialet) i música d’Albert Sanahuja.
Com també es va estrenar, en el Teatre Apolo, amb poc interès general, la sarsuela “El Mesón de los Arrieros” llibre de Rafael Bizcarro i música de Josep Gelambí, representada per el Grup de la Societat Coral Aroma Vallenca.
Entre tantes estrenes de sarsuela es va produir la d’una comèdia. Tingué lloc en el Teatre Principal el 22 de desembre de 1945, Joan Cabré i Josep Mª Domènech van estrenar “….Y tuve alma”, per un grup d’actors afeccionats locals com Benaiges, Boixaderas, Solé, Sanvidal, Banús, … i actors professionals, de prestigi reconegut, com Josefina Llopis, Pilar Guerrero i Pablo Sáez, dirigits per Josep Guasch. En l’estrena d’aquesta obra es va produir una anècdota que ha quedat en la memòria dels vallencs que hi eren, i ara la podem explicar per que se’ns va transmetre en les converses tertulianes que es feien fa uns anys. El senyor Banús en l’obra representava un cambrer, en una terrassa d’una cafeteria, on prenien un refrigeri els dos actors principals; durant l’assaig d’aquesta escena no hi havia manera que el senyor Banús pronunciés correctament una frase: els dos clients li preguntaven “Qué le debo?” i havia de contestar “Setentaicinco céntimos”, però les ces les pronunciava molt malament, com a esses, sempre deia “setentaisinco séntimos”; després de varies vegades de repetir-ho, i amb la impossibilitat de millorar-ho, desistiren de intentar-ho altra vegada i ho deixaren com un fet impossible i que ho digués com bonament pogués. A l’estrena de l’obra, arribada en aquesta l’escena, i a la pregunta del client al cambrer, el senyor Banús ho solucionà esplèndidament i respongué: “Ya està pagado”. Foren estrenes que, en el seu moment despertaren força interès i curiositat entre els vallencs però que, una vegada estrenades, molt poques es tornen a representar.
