En dels grans bens del que vaig disposar de molt jovenet, cursava ensenyança primària, i de la que m’he beneficiat tota la vida pel seu solatge, va ser la docència que vaig rebre del senyor Montserrat – Francesc Montserrat -, professor de ciències (Física i Química) al col·legi del Pare Claret. Malauradament per mi, la relació no va anar més enllà de l’academicista, limitada a molts pocs anys, només fins l’any 1955, però l’empremta fou molt preada; primer el senyor Montserrat, després el pare Luís Díez. Vaig reviure l’evocació de la seva ensenyança quan, ja graduat, arribà l’important moment d’elegir el camí a seguir professionalment, ja superada la universitat. Vaig optar per la ruta que em marcaren aquests dos grans professors, la de no deixar d’estudiar, inclòs més enllà de la universitat, per escrutar camins nous, amb inquietuds, observant, intuint; renaixent aquell pòsit científic que em trameteren; allí estava, quiescent, esperant si decidia aprofitar aquesta riquesa que, feia anys, m’havien proporcionat.
El senyor Montserrat va néixer a Valls el 14 de setembre de 1918, al si d’una família humil, on el pare tenia una lampisteria amb el comerç d’elements i recanvis per a l’electricitat. La mare, Homs, tenia tres germans que, si bé econòmicament no provenien d’una família pròspera, sí que tenien prou recursos intel·lectuals i emprenedors perquè, amb els anys, desenvolupessin la seva activitat als Estats Units i en altres països, sent pioners al mercat de l’automòbil. Eren fills del que va ser Secretari del Jutjat Municipal i culte professor del Col·legi Vallenc, don Joan Homs Crulleras.
El jove Francesc Montserrat Homs, de ben petit, es relacionava molt amb els de la seva edat, veïns de la zona del Carme i del Portal Nou. Ja demostrava el seu ingeni i la seva intuïció i, per absència d’altres elements del joc infantil, es deixaven portar pels jocs que el Francesc els hi organitzava, fruit de la seva afecció a la lectura i que deduiria d’algun manual o llibre on ho havia llegit. “Llavors deixàvem la pilota. Era el que pedagògicament se’n diu un líder juvenil”, recorda Pere Altés i Serra. Ja amb uns pocs anys més, va anar a estudiar a la capital Tarragona, primer Batxillerat, suposem que a l’Institut d’Ensenyança Mitjana, i posteriorment Magisteri, a l’Escola de Tarragona.
El senyor Montserrat, així el coneixíem els seus alumnes, posseïa una actitud que el diferenciava d’altres professors en molts aspectes. Tot i ser més jove que la resta de professors externs que hi havia al Col·legi Claret dels anys 40-50, s’havia creat un halo de respecte: era un savi, un mestre molt honest professionalment que, pel seu contingut innovador i precursor en molts aspectes no tothom l’entenia; però no calia entendre’l, calia escoltar-lo. Era mestre més vocacional que professional. Era un convençut de que mai es savie prou, i sempre hi havia, i calia, conèixer molt més. Es preocupava molt per que aprenguéssim més.
Sorprenia que les seves llissons no eren una lectura i dissertació sobre lo que figurava en el llibre de text. Creava una sessió amena entorn a un fenomen, físic o químic, que havíem viscut personalment, sense saber per què, ni si tenia una explicació raonada. El senyor Montserrat, obria amb aquest tema una classe, que possiblement no estava explicitada en el text, però que, en ocasions era més que una lliçó del programa, i que gràcies al seu estil docent, ho simplificava fent-ho fàcilment comprensible; en una hora de classe havíem aprés tres lliçons, que no oblidaríem i sense necessitat d’imbuir-nos, pràcticament, en el llibre de text. La seva explicació i raonament sempre ens portava al fons de la questió, ens volia fer entendre el com i el perquè. Moltes vegades li notàvem que el preocupava molt si detectava que no ens havien convençut les seves explicacions.
Era un enamorat de la seva professió de magisteri i de la seva inquietud pel coneixement cultural. Tot acompanyat d’una honestedat plena; mai es creà unes dependències econòmiques que el coaccionessin a sortir del camí que s’havia imposat. Les seves prioritats en la vida no eren les habituals practicades per la societat on estava immers. No tothom les podria entendre quan ja s’imposava una societat consumista. Quan apareix un personatge com Francesc Montserrat, que pot arribar a remoure consciencies amb la seva actitud davant la vida, altera la tranquil·litat i podria neguitejar l’autocomplaença de la gent propera. Arriba un punt en que fa nosa, molesta, quan et posen contínuament el mirall davant i observes quin és el teu comportament.
Malauradament, només tinc la presència del senyor Montserrat fins a finals dels anys 50. Després perdo tota relació per la distància dels cent kilòmetres a la capital; les meves vingudes a la ciutat son molt dilatades i difuses, que van perdent relacions que havien estat i amb el temps s’accentua. Algun polsim de breu noticia que m’arribava per part del meu pare o algun treball que m’arribava des de CULTURA, molt poca cosa, era lo que coneixia del senyor Montserrat.
No podem recordar al professor Montserrat sense fer esmena als valuosos serveis, que durant molts anys, dedicà, altruísticament com era habitual en ell, a l’Associació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola del Treball, la enyorada AAEET. Posteriorment anomenada AAEEMI.
L’espai que ens permet aquest mitjà digital no dona per a més per tot lo que representa la personalitat del professor Montserrat Homs. Per aquest motiu, i per fer-ne una justa memòria, publicarem properament una monografia dedicada a aquest gran vallenc que mereix estar present en el nostre record.
