L’endemà del Dia de Tots Sants, l’Església sempre havia celebrat el Dia de Difunts, amb severs i extraordinaris ritus. A la nostra ciutat el record pietós als difunts es manifestava sempre molt vivament.
A principis del segle passat, a l’Arxiprestal hi havia dos comunitaris encarregats de tot lo referent als difunts anomenats “aniners”.
Acabada la Festa de Tots els Sants, a primera hora de la tarda, el temple de Sant Joan adquiria un aspecte severíssim, cobrint-se de dol l’altar major amb un dosser molt alt i les parets cubertes amb negres penjants. A la meitat de la nau, s’aixecava un altíssim cadafal de tres pisos rematat amb una piràmide.
A les tres de la tarda es Cantaven Vespres i Completes de Difunts i seguidament una “Absolta” general davant del túmul. Després anaven cantant Responsos, als altars, pels difunts de les respectives Confraries o Associacions.
D’antic era costum resar Responsos a particulars. Escolans que anaven murmurant salms que els particulars retornaven en una quarta o en una octava. Així concorda amb el que es llegeix a l’Auca de Bernat Xinxollà: “Al dia de Tots Sants, a l’església resen salms”.
No hi havia cap costum d’anar al Cementiri, ja que el temple, ple de sepultures de confraries i de particulars, es considerava com a tal. Va ser a petició de la família Barrau que s’hi va començar anar per cantar una Absolta davant el seu Panteó.
Altres costums s’han anat perdent. Una era el toc de campanes cada hora, que no s’interrompia ni a la nit, i que omplia l’ànim de malenconia i de record, i fins i tot de certa esgarrifança en aquell que havia de viatjar de nit sempre amb el toc de les campanes a mort.
