La narrativa històrica s’ha trencat. Actualment tenim la visió de la història que ens proporcionen els mitjans de comunicació, amb la seva particular interpretació segons els directius, o els propietaris, i la seva ideologia. Però manca la part més important, la que ens transmetien, dia a dia, en les converses i les tertúlies de familiars i amics. Molta història, passava de pares a fills o d’avis a nets. Aquesta important parcel·la de la història l’hem perdut quan tanta tecnologia ha envaït les llars, on s’ha perdut la paraula, la comunicació i la narrativa familiar.
Quan arribava el bon temps, el Joan i la Malena sortien a la vesprada amb dos tamborets fets pel Joan, a l’entrada de casa seva, davant d’on hi tenia el taller on construïa carros, a la carretera de Montblanc, ben a prop de la Font de la Manxa; en Joan Bonet era un molt bon professional que feia de la professió un art, nosaltres quedàvem bocabadats quan feia encaixar al mil·límetre la llanta metàl·lica amb la roda del carro. Una lliçó de bon treball que les generacions actuals s’ho han perdut.
Tot seguit s’hi afegien els veïns, el Quim Rius, la Pepa Peris, els fills i els nets que ocupaven un lloc privilegiat per no perdre detall de lo que allí es parlaria; el Quim era un molt bon agricultor, el pal de paller de la familia, on gaudia d’un gran respecte i estima; en uns anys de crisi, amb lo que cultivava cobria les necessitats familiars. Tenia el terreny (el tros) a la partida dels Fontanals, a la carretera d’Alcover; diàriament anava de la carretera de Montblanc als Fontanals, caminant, i a la tornada amb la càrrega de verdura i fruita per la familia.
Així començava una tertúlia, molt engrescadora per lo que es parlava, d’unes vivències d’anys passats que ja eren història. Prendre la fresca i fer-la petar. El temps volava i, quan decidien que era l’hora d’anar a dormir, plegàvem les cadires i ja pensàvem en retrobar-nos l’endemà. Era una imatge que es repetia a molts indrets dels carrers de la nostra ciutat; també en les masies, on es reunien un bon nombre de familiars i amics. Era ben habitual, quan passaves pels carrers de Valls, trobar aquests grups de famílies en tertúlia. De cop apareixia el vigilant, o sereno, amb el rastre de claus i una pica (una petita llança com un bastó) que anava picant al terra, llençant un soroll sec que l’identificava. Quan topava amb una tertúlia hi feia estada, mentre no el reclamessin, i participava de la conversa amb molta vehemència; algunes vegades hi trobava una copeta de vi dolç i un mossec de coca adobada.
Tots aquests venerables veïns, amics, ens porten a una època, llunyana, en què, de tant en tant, ens agrada reviure, recorrent la memòria dels seus records. Tot i el que ens van explicar i ensenyar, és tristament desolador, que en morir s’emporten amb ells molta història no ressenyada, ens quedem molt sols, lamentablement orfes de la seva època, Una època que ells han representat gelosament fins a l’últim instant i de la qual se sentien orgullosos en extrem. Hem conegut moltes d’aquestes persones identificades amb el seu temps. Ara, però, ja no en queden gaires d’aquelles costums.
Son els que ens relataven aquelles festes Decennals en honor de la Verge de la Candela que han fet història als nostres anals per la seva grandesa; són els que ens ponderen i parlen amb nostàlgia dels acollidors centres culturals i recreatius de la nostra ciutat, que s’estan extingint; són els que van somiar i veure l’expansió lenta de la població, de l’evolució cap lo que va ser el nostre poble; són, encara, els que visqueren l’esplendor dels Gremis i els de l’eficàcia de les Germandats religioses; ens narraven allò que ja havien heretat dels seus pares: les aventures de l’intrèpid Carrasclet, el tenaç rival de Veciana; el terror de la Pera, els relats tan atemorits del qual ens van tenir capficats en la nostra infància; del vell Sometent sortint al camp al toc d’alarma de la campana del Carme; de la important i històrica batalla del Pont de Goll…
Ells, en aquelles tertúlies a les vesprades d’estiu, ens feren sentir i estimar Valls a través de les vicissituds de la seva història relatada; ens posaren l’enllaç amb una època que ara, amb gran sentiment, veiem com se’ns mor, com se’n anat amb ells, pel fossat.
