Per sortir de Missa de 12 de l’Arxiprestal de Sant Joan de Valls, primer hi hauríem d’entrar, que també tenia el seu encant. Ens situem en els anys anteriors als setanta del segle passat.
El culta d’un diumenge a la nostra ciutat era molt ampli, tot i que el cens no sobrepassava els quinze mil habitants. Es feien misses en les tres parròquies; començaven a les set del matí i seguia a cada hora; a les 12 només es feia a Sant Joan. En temps de caça es feia l’anomenada missa dels caçadors, a les sis del matí.
L’anada a missa de 12 a Sant Joan tenia un ritual per algunes famílies de la nostra ciutat. Acostumaven anar tots els membres de la familia; uns quinze minuts abans de les 12 sortien de casa, impecablement vestits, situant-se, espontàniament al carrer en una línia, on els avis ocupaven la part central, al costat els pares i ambdós extrems del grup dels nets. Alguns d’ells portaven el Missal a la ma, les senyores cobertes amb la mantellina o amb un sombreret, si eren molt jovenetes, o un llaç a les trenes. D’aquesta manera, respectant aquest ordre, avançaven, alguns des del Pati, carrer de La Cort avall, ocupant la filera de banda a banda del carrer; una imatge molt cerimoniosa i festiva. En arribar al temple, els homes es llevaven el barret, o la gorra, mentre un dels més joves mullava els dits a la pica l’aigua beneïda i la repartia, transmetent-la pel contacte dels dits, a tota la familia; seguidament avançaven pel passadís central de l’arxiprestal fins arribar als primers bancs, que ocupaven ordenada i piadosament.
Altres famílies, i matrimonis, no oferien una imatge tant complimentosa. Discorrien pel carrer correctament i, en arribar a l’església, després de donar-se l’aigua beneïda, l’esposa i els fills s’endinsaven passadís amunt per situar-se a un lloc discret, mentre que l’home algunes vegades els acompanyava i altres es quedava dret en el fons de l’església, si allí hi retrobava algun amic. La majoria d’homes es quedaven drets al final de l’església, on es passaven tota la missa parlant, explicant-se les camàndules de la setmana. La zona final de l’església estava molt concorreguda. Quan arribava el moment de la Consagració es treien el mocador de butxaca, plegat, el posaven al terra per recolzar-hi el genoll i no embrutar-se el pantaló; acabada la Consagració s’aixecaven, plegaven i guardaven el mocador i seguien les converses. Entre les senyores, la frase que més s’escoltava era: “senyora li ha caigut la mantenilla”. Les misses duraven exactament trenta minuts; no hi havia Comunió ni sermó del mossèn celebrant; durant l’Ofertori, un dels vicaris, Mn Pau Figuerola o Mn Joan Tomás pujava al púlpit i predicava uns pocs minuts, mentre seguia celebrant-se la missa; recordo molt bé el dia que Mn Tomás aprofità aquests minuts per acomiadar-se dels vallencs com a vicari, un acomiadament molt lacònic per la labor que havia fet per la ciutat i els vallencs en uns bons anys d’apostolat. No hi havia Comunió per que, segons la norma preconciliar, per poder combregar havies d’estar en dejú des de la mitja nit, com si et tinguessin de fer un tracte intestinal, i a les 12 del migdia tothom ja havia esmorzat. En les misses on es Combregava, tampoc s’interrompia la celebració; feien un toc de campana fort i sec, i els que volien combregar es desplaçaven a la capella on hi havia el Sagrari i allí rebien la Comunió, retornant després al seu lloc; a Sant Joan anaven a la Capella dels Dolors. Per tant, la missa quasi mai superava els trenta minuts. Qui volia confessar-se també ho podia fer durant la missa. En realitat es valorava més la presencia que la participació en la missa.
El pensament catòlic ha canviat molt després del Concili Vaticà II. Pels fidels d’abans es magnificava molt greument el perdre la missa del diumenge i festes de guardar en front d’altres faltes, que socialment i moralment podrien ser molt més greus, com la corrupció, mentir, difamar, estafar i molts altres, que es practicaven, i es practiquen molt actualment, però que no eren considerades amb el mateix greuge. Per això, com fos, s’havia d’anar aquells trenta minuts a la missa, encara que fos sense convicció i obligat, però que havia d’ésser vàlida. Es tenia molt en compte lo que es deia: “en la pietat més tradicional d’abans del Concili Vaticà II es considerava que la missa no valia si el capellà ja havia destapat el calze en el moment de l’ofertori, que venia després de les lectures. Arribar després era “arribar a misses dites”.
La missa era en llatí, missa llatina, missa preconciliar, d’esquena al poble, sense cants, molt silenciosa, amb més gestos rituals i ornaments litúrgics,… Aquesta manera de celebrar la missa es va mantenir vigent fins que va aparèixer el “novus ordo” o la missa actual segons el missal romà promulgat pel papa Pau VI l’any 1969, com un dels fruits del Concili Vaticà II.
Litúrgicament i pastoralment parlant, l’objectiu principal de la reforma litúrgica va ser la participació plena, responsable i activa en la litúrgia per part dels fidels perquè sortissin d’una actitud passiva, deixessin de ser uns mers espectadors muts, absents i aliens, i algunes vegades sorollosos. No son estranys els hàbits i costums tertulians que havien adquirit els que restaven al final de l’església per que els fidels, si no portaven el Missal, no se n’assabentaven de res del que es deia en llatí.
Durant el temps d’Ofertori, coincidint amb el sermó del vicari, uns senyors de la Parròquia, sortien de la sagristia amb una safata, cadascun baixava per un dels passadissos de l’església, i apropaven suaument la safata als feligresos per que hi depositessin el donatiu voluntari; no era anònim, per que la safata era plana i no estava coberta, es podia observar lo que hi depositaven. Els senyors que passaven la safata eren coneguts a Valls; mentre va durar la reconstrucció del retaule la recaptació era per aquest fi i els captaires eren membres de la Junta d’obres.
Quan el Mossèn, arribat al final de la celebració, es girava de cara al públic i deia la frase “Ite Missa est”, que vol dir “Aneu-vos-en, ha estat enviada”, referint-se al missatge. Tots es donaven per assabentats i, quan el celebrant, retornava cap a la sagristia, els “fidels” començaven a sortir de l’església cap al carrer, a la plaça del Blat i carrer de La Cort. Semblants somrients, salutacions entre els que s’anaven creuant en la sortida; els homes, que ja s’avien cobert amb el barret o la gorra, al saludar-se feien la intenció de treure´s el barret; les dones també s’havien tret la mantellina. Molts portaven el Full Parroquial a les mans.
Al entrar al carrer de La Cort hi havia un personatge de la ciutat, conegut per la seva minusvàlua intel·lectual; li deien “Pep de les capses”, per que la seva feina consistia en transportar, amb un carretó de ma, capses de cartró d’un magatzem a l’altre de la ciutat. Pels dies de festa li encarregaven que repartís, a la sortida de la missa de 12, els programes de les pel·lícules, o actes culturals, esportius i esbarjo, que aquell dia es celebraven a Valls. Donava un programa per cada persona que passava pel carrer, però només un; ho feia molt professionalment, seguint estrictament les regles que li havien marcat; si algun col·leccionista dels programes de cinema, que eren com unes estampes de reclam de la pel·lícula, molt vistosos, li demanava dos o tres programes per intercanviar-los amb altres col·leccionistes, es negava en rodó a donar-los: “Només ni ha un per persona”.
Les tres pasteleries del carrer de La Cort estaven a punt per rebre als clients que pujaven, carrer amunt – Cal Vicari, Torres i Martí – cadascú anava a la seva preferida. Lo que més es venia era el tortell de nata o de crema, també el de merenga, especialitat de Ca Martí; o be, els “palos” de nata, de crema o de xocolata. Eren ràpids atenen al públic, no fos cas que es cansessin d’esperar i anessin a la de més amunt o més avall. El tortell es col·locava damunt d’una safata rodona de cartró, de la mateixa superfície del tortell, i molt ben embolicat amb paper fi resistent, que portava gravat el nom i logotip de la pasteleria. Ben lligat i llaçat, amb un fil característic, de manera que es portava còmodament, agafant-lo per la llaçada sense afectar, en absolut, a la integritat del contingut; era un estil heretat d’anys, i sempre arribava a casa sencer.
Es veien moltes persones, amb el tortell a la ma, pares amb fills, donant el tombet pel pati, trepitjant aquelles rajoles, gaudint de la tendresa del sol d’hivern; també lluint el model del recent abric estrenat; trobades de famílies amigues que aprofitaven per compartir uns moments de conversa, interessar-se per la salut dels avis, el col·legi dels nens, el nou Padre que ha arribat de director al Claret, la situació de la Cooperativa elèctrica, l’estreperlo, les Festes Decennals que ja s’apropaven; encara no es començava a parlar d’on anirien de vacances, per que l’economia de dins a casa es diferenciava bastant de la que s’exhibia al carrer, i gaudir de vacances quedava prou llunyà; de moment només parlaven de modistes i peluqueries, que si a Ca la Tona o a Ca la Ventura hi venien senyores de Tarragona a pentinar-se i arreglar-se el cap. I mentre a casa, l’avia enllestia el dinar de diumenge, per tenir-lo a punt per quan arribés el matrimoni jove amb els nens. L’avi havia estat una bona estona al Bar Orient o al Bruch; unes poques olives replenes amb un vermut negre i la trobada amb els amics, amb els que sempre hi havia temes per parlar i discutir, si calia. Els avis no volien perdre un moment, a les quatre començava la sessió de cinema a l’Apolo i calia ser puntual per tenir un bon seient, i els petits a dos quarts de quatre cap a catecisme, que és com es deia la catequesis; a la nit els avis es quedarien amb els nets i els pares anirien al cinema. Era el benefici de viure sota el mateix sostre dels avis, sempre s’hi treien moltes avantatges.
A les dues del mig dia, més o menys, el Pati i el carrer de la Cort ja s’havia buidat, tothom, els que havien sortit de missa i els que no, havien acabat de passejar. Segurament hi tornarien al vespra, a donar tombs, amunt i avall, del entranyable carrer de la Cort. Havia arribat l’hora de asseure’s a la taula tota la familia en ple, gaudir de les exquisit arròs a la cassola que ha preparat l’avia amb molta cura i molt amor per tota la familia; sempre amb la preocupació de que no tardessin massa en arribar i se li passés l’hora a l’arròs; però això no succeïa ja que durant la setmana tots esperaven l’àpat del diumenge. I és que encara no havíem superat l’any cinquanta i estàvem sotmesos a la cartilla de racionament. I tot lo que ens portaven a la taula ens semblava un regal dels àngels.
